peix II

i quan va esclatar la tempesta,
aquell regalimar de les gotes
va obrir viaranys inesperats.
a qui busques?
a tu.
doncs corre, salta riu avall.
que les roques no frenin
la teva embranzida.

peix

si fos un peix
podria caminar recolzant tota la planta dels peus
a terra,
oblidaria les puntetes
oblidaria la pota coixa.
si fos un peix
dormiria vuit hores seguides, o més,
sense engolir-me el plor del tic-tac
inabastable.
ja no seria sonàmbula.
ja no patiria.
i les llàgrimes ajudarien a suportar el ventre
els ronyons, la llum s'escapa a través de l'interior.
sisplau, faci'm peix
deixi'm ser peix.
dins de l'aigua tinc cames
i puc restar dreta, com les persones,
i puc dormir, com les persones,
puc seure hores i hores,
com les persones.
deixi'm ser un peix.
sisplau, que l'aigua apagui el dolor, que algú arrenqui
el dolor.

bones festes!

encara no seguiu els thePAPERkids team?

la negra noche, con mojadas plumas, iba volando por la turbia sombra, lloviendo sueño encima de la gente

Desembre

Des de la finestra observo la plaça: als plàtans
els queden quatre fulles exhaustes que no
es decideixen a emprendre el darrer vol. Quatre
són també els dies que pengen del calendari,
a punt per caure quan ningú no miri. Tot
acaba desprenent-se i retornant a terra
amb la freda ventada de l'estació
desfavorable. El procés és lent, gairebé
imperceptible. Cal estar-se nits senceres
acostumant la mirada a la quietud
abans d'advertir com la vida perd els pètals,
perd els dies, perd l'oxigen, perd els ocells,
perd els cossos, perd les respostes. També els morts
celebren el Nadal, asseguts al voltant
de les joguines. Rere la finestra penso
en ells, que és una manera de pensar en mi.
I la vida perd les fulles, indiferent
a tot, com un immens arbre caducifoli.

Gemma Gorga

(títol a partir d'uns versos de Pedro Espinosa, els quals agraden molt a Gemma Gorga, qui va ser professora meva a la facultat)

un cranc

il·lustració de Raúl Allen

Pájaros ya no más aquí

El bosque está callado hoy, callado
como fusión nuclear

En algún sitio debe de haber vida,
pero es muy lejos o fue hace mucho tiempo
No aquí,

en esta casa que se abandonó a sí misma
justamente como nosotros la abandonaremos,
devolviéndola a la naturaleza

Apoyo un destornillador en el techo blando
y lo hago girar, hago un orificio
para que entren los pájaros

Los árboles dejan caer su sombra con las hojas,
aterrizan en el techo de la terraza y
oscurecen el día

Hay algo que no veremos, algo
que esta detrás, dentro de todo
Algo que no ocurre por azar

Queda en la mesa un terrón de azúcar,
el despertador preparado por última vez:
sueño y realidad, ahora todo es lo mismo

Un barómetro sube y baja
al mismo tiempo, yo subo

en lo salino soy acerbo
Doy dos vueltas de llave
y me despido
Los helechos crujen fríamente,
como un aplauso


FÅGLAR EJ LÄNGRE HÄR

Ute i skogen är det tyst idag, tyst
som en härdsmälta

Någonstans måste det finnas liv,
men det är långt bort eller för länge sedan
inte här,

i detta hus som övergivit sig själv
precis som vi ska överge det,
lämna det tillbaks till naturen

Jag sätter en skruvmejsel i det mjuka taket
och vrider runt, gör ett hål
för att släppa in fåglarna

Träden fäller sin skugga med löven,
de landar på verandataket och
förmörkar dagen

Det är något vi inte ska se, något
som finns bakom, innanför allt
inget som händer av en slump

En sockerbit kvar på bordet,
väckarklockan uppdragen för sista gången:
dröm och verklighet, allt känns detsamma nu

En barometer stiger och faller
på samma gång, själv stiger jag

i sältan är jag sträv
Vrider runt nyckeln två gånger
och tar farväl
Ormbunkarna rasslar kallt,
som en applåd

Tomas Ekström

bruna

aquest escrit és per la bruna, que acaba d'obrir els ulls al món. però, sobretot, és per la seva mare, la tove:

penso en totes les coses que hem fet plegades des que ens vam conèixer (capulla!), passant pel viatge a Praga (Albert, són...?), tots els concerts del Bryan Adams, la constance webber (ja ho esborro, ja ho esborro!), la teva rentadora (i els meus budells), les festes de sants (i el xiclet), el firestiu (i ta mare a casa!), fibra óptica (johny techno ska!), l'interraïl (ara se celebren els vint anys de la caiguda del mur, i tu i jo ja érem a Berlín fa deu anys! skaagen!), la costa brava (¡muerte al cerdo!), l'orxata de la sirvent, els martinis del gato loco (t'ho havia de recordar...)... no acabaria mai!

tant de bo la Bruna tingui la fortuna de conèixer algun dia a l'institut una Ainoa. ;)

us estimo molt (espereu-me a les paradetes de la Gran Via, eh? )

edith bratt

recé "Tenga el mundo maravillas suficientes para celebrar mientras vivan los poetas y para llorar cuando mueran"

tenen els forats del vidre
l'olor exacta del dia que vas venir.
m'ha entrat fred als turmells
i m'he pujat les mitges.
clavo l'ull a la finestra,
(de moment no em sento sola)
però de vegades aquest silenci
omple les costures de nit clara.
dóna'm la llum (demano).
la timidesa fa bombolles.
o potser ets tu, que plores.

(d'una frase de la janet frame en els dits de la carme)

dins

tic-tac tic-tac tic-tac
l'escrit que s'acabarà quan el dia toqui a la fi, quan sapiguem la veritat de totes les rajoles alçades del terra d'un carrer molt buit. en secret, he cosit esperances a cada batzegada de papallona. el cap sempre diu que no que no. en aquest carrer, només ressonen les meves passes. una dolça intempèrie del que podrien ser les llambordes pintades dels colors dels teus dits. el cor sempre diu que sí que sí. de moment, ja van cinc equivocacions. però encara no es pon la lluna, la mar vermella de dol.

and no poem or song

hi havia un immens matalàs tendre com l'aigua del mar de color blau pintura. escoltàvem plegats la música del carrer i ens foníem en les pors no arribades. tot just va ser dos dies després. i si no hagués existit aquell estiu, no hauria estat tan llarg l'hivern, tan freda la carretera, tan petita la línia que separava el meu dit de la teva butxaca.

i can't escape from joy

en calaixos cruixents on descansen antigues fotografies (de color dels vuitanta) es comuniquen veus que encara no s'han conegut. on eres tu, qui podia saber-ho. i tu. i tu. és probable que si la neu d'aquell carnestoltes i un cotxe marró no haguessin caigut sobre una paradeta de gelats al carrer urgell, no tindria entre els dits un segell d'or de l'any vint-i-tres. qui sap si vas veure el mateix cel de color blanc. aleshores, acostumava a escriure versos que estripava per fer-ne vànoves de silencis. volia tornar enrere. he continuat fent el mateix. perquè, malgrat tot, no he canviat gens. i encara m'espanta recórrer els passadissos si no és corrents, cantant i amb els llums encesos.

(la teoria dels blocs comunicants ataca de nou!)

degustació de ganxitos

per molts anys, emma woodhouse!

en quin instant vaig dir pluja

em rebentaven els àlbers a les celles,
o això volia creure.
era simplement crepitació,
xocs d'arbres al meu cap,
corrents esperitada bosc endins
tractant de fugir de la pluja.

el dia que tingui un pis propi

va alçar la campana, que va dringar. hauria confós aquella mosca petita amb una fada, però va sentir el seu brunzit a cau d’orella. era petita, però no tant com per no comprendre que les coses havien canviat. la campana ja no tenia el mateix efecte balsàmic dels darrers temps.
a la vora de la reixa del pati se sentia la fressa dels diumenges sense escola. uns cabells grisos, alens familiars, i tota la gran via com una immensa campana que sonava. podria dir que comprenia la música, i, alhora, tenia molta por del que havia d’esdevenir. créixer hauria de ser bo. “faré servir la lletra”, acostumava a dir-se. i entre tanta solitud d’entresòl, la campana li relliscava entre els dits i feia enfadar la mare.
“dibuixaré una pluja ràpida”. mirava el balcó alt d’una noia amb faldilla. el dia que ella tingués una casa pròpia, l’ompliria de campanetes i un quadre amb un ocell.

(li escau, i a més va lligada al pis de la reixa que donava al pati... gràcies al Vecord, el germanet!) (ep a la cara del paiu del vídeo!)

you've got beautiful eyes

ocean spray

me-totemo-utsukushi-i-desu-ne
totemo-utsukushi-i-me-wo-shitemasu

It's easy to see, it's easy to see
To see only white where colour should be
It's easy to feel, it's easy to feel
But it's not good enough, even though it's real

Oh please stay away
And then we can drink some Ocean Spray
Oh please stay away
And then we can drink some Ocean Spray

It's easy to breathe, it's easy to grieve
To breathe only air where life should be
It's easy to laugh, it's easy to cry
To cry so so hard that it can't be denied

Oh please stay awake
And then we can drink some Ocean Spray
Oh please stay awake
And then we can drink some Ocean Spray

manic street preachers

de reformes

qui espera no sempre desespera...

un avís per navegants

com que el post anterior va quedar una mica melodramàtic, torno a "acomiadar-me", però d'una manera molt més poètica i sense dades específiques (perquè estic molt bé!).


La ceba

Altra cosa és una ceba.
No té tripes ni budells.
Tota ella és ceba i només ceba,
elevada a la cebàstica potència.
Tota per fora cebosística,
és cebosenca fins a la rel,
podria mirar dintre seu
la ceba sense esverar-se.

En nosaltres, un món estrany i feroç,
a penes recobert per una pell,
en nosaltres, un infern interior,
una anatomia barbollejant;
la ceba, en canvi, és tota ceba,
no té intestins recargolats.
Nua tant se val quantes vegades,
serà idèntica fins al final.

Una existència no-contradictòria,
una obra reeixida, la ceba.
Dintre seu, simplement, una altra
de més petita continguda en la més gran,
i en la següent la subsegüent,
és a dir, una tercera i una quarta.
Una fuga cap endins, cap al moll.
Un eco que s'arranja i forma un cor.

La ceba, és així com jo ho entenc,
és el ventre més galà de l'Univers.
Ella mateixa d'aurèoles
per a la pròpia glòria s'embolcalla.
En nosaltres: greix, venes, tendrums,
humors i indrets amagats.
Hom s'ha negat a concedir-nos
la idiotesa de la perfecció.


Wislawa Szymborska

Traducció de Josep M. de Sagarra

escrivint d'amagat

crec que al depasseig li toquen unes reformes i un parèntesi. això sí, aniré actualitzant a la dreta l'ESTIC LLEGINT, amb enllaços a altres pàgines que parlen de llibres molt recomanables.

bon viatge i ens veiem aviat!

jordi valls (ell que està ple de paraules)

Un poema del magnífic escriptor català Jordi Valls, dedicat a mon germà, a la pàgina del qual podeu llegir-ne més coses.

BETLEM

A l'Ivan Roig

Exposaren els morts al peu de l’església,
esquelets amb la boca desencaixada
arrenglerats com eixuts arbres sagrats.

Els van filmar per oferir l’agonia
d’una superstició antiga i misteriosa.

La guerra però, els va girar la garba
i l’esllavissada va esborrar-los tots,
un a un, sota munts de calç i vergonya.

Queda la imatge sinistra, el tabú
destruït d’un episodi perdut conscientment.

Però d’on ve la fosca satisfacció
del milicià que aixeca el puny amb el rostre
d’un Crist trencat a culatades de màuser?

Si això no va passar, què som a hores d’ara?

mirant el carrer

ara sec mirant el carrer. no és el meu lloc, però faig de guardiana. massa dies en silenci, però amb molts escrits començats. tinc pendents moltes coses, tot de castanyes calentes a la butxaca enmig de la calor pseudoestiuenca.

us recomano, com sempre, la lectura de l'Iris Murdoch i que aneu al cinema a veure Àgora. No us en puc dir més coses, hi ha altres blocs on en parlen millor o més extensament. ara mateix, jo estic reorganitzant tot el que ha esclatat, acostumant-me a la feina sense la senyora v., inquietant-me per la situació d'Ell, esperant amb il·lusió que l'operació cranc acabi bé. I, sobretot, estic estudiant i estic caminant, corrent, pedalant i nedant. Segurament hauria d'escriure més coses, però he de dir que em trobo de cine així.

no és pas un comiat de bloc, és que, de vegades, necessito hivernar.

ara un peu que s'alça,

de la nit estant

ha vingut la neu,

des del carrer he vist

com una dona franca

que trepitjaves

allò que reies

que destrossaves

el que escrivies.

no renuncio al sol.

però el cargol a la closca

s'estima.

ara un peu que s'alça,

surt el sol, es lleva.

la mandra de l'hivern

he fet presonera

la paraula.

el misteriós cas de la senyora v.

el món de l'edició en aquest país nostre i en aquest estat on ens trobem és un desastre absolut. la figura de l'editor, confosa i malentesa fins i tot pels del gremi, és un espècim difícil de trobar (hi ha pocs estudis que realment t'ensenyin a ser editor) i difícil de comprendre i de suportar pel mateix editor (sobretot si edites llibre de text). Per acabar-ho d'adobar, la situació de l'editor acostuma a ser precària. Els sous no són gaire engrescadors i la feina dura el que li interessa a una editorial, que sol ser durant una pujada de volum de publicacions, que dura un sospir. Això és especialment cridaner a les editorials de llibre de text. Sembla ser que l'editor és un personatge inventat que val per a una campanya, se'n torna a casa, se'l torna a reclamar, se'l torna a engegar, i així fins a l'infinit. Pocs editors compten amb contractes de llarga durada. Quan no hi ha feina, tothom al carrer. Això sí, l'any vinent, quan torna a haver-hi un paquet inacabable, contracten algú per fer més hores que un rellotge, encara que realment necessitin un equip de moltes persones més.

i no, els editors no som correctors. tot i que, tal i com està el panorama, l'editor fa un fum de feines en un temps rècord i se n'espera una pulcritud i una perfecció impecables: crear continguts, revisar continguts, traduir continguts, corregir continguts, buscar il·lustradors, triar fotografies, revisar dissenys, corregir maquetes, programar cursos, resoldre activitats, pressupostar feines, elaborar plans, cercar autors, fer propostes didàctiques, triar lectures...

aquesta matinada m'he despertat amb una mena d'aturada enmig de la panxa. tenia por. no sé què pot passar demà, ni d'aquí un mes, ni l'any vinent, només sé que jo sé fer això i que, si no... a on aniré a parar?

cicle de dramaturgues republicanes: mercè rodoreda

El proper dia 5 d'octubre s'inicia a València el cicle sobre DRAMATURGUES REPUBLICANES amb unes peces teatrals basades en els contes de Mercè Rodoreda següents:

Viure al dia
El parc de les Magnòlies
Orleans, 3 quilòmetres
En una nit obscura

Direcció: Rosanna Pastor
Actors i actrius: Juanfran Aznar, Vicente Genovés, Carol Linuesa, Silvia Rico, Rosanna Pastor.

5 OCTUBRE 2009. 19.30 h

Sede SGAE Carrer Blanqueries, 6

dilatat

on ha anat a espurnejar,
tan lluny,
a poc,
seguit.
el mal de cap que tot ho omple
olors,
fangs.
les mans quietes.
el món sembla una cortina.
l'aire, l'aire, passa'm l'aire.
m'ofego, he de caure.
tan lluny,
no atanso l'espurneig
si me'l regales,
si me'l portes,
seguit,
destrossat.
dilatada com un planeta.
tan lluny, seguit.
a poc a poc vaig anar perdent
les teves passes.
el fang.

i aquí, novament

i fullejo una biografia en forma d'àlbum de la mercè rodoreda, que val cinc euros, i que porta la seva lletra. i, a més, una tal chiara vol colar-se a la retina, tants llibres, willa cather, tenen alguna cosa de janet frame? i hi ha pols, dibuixos antics decorant prestatges farcits de llibres usats, alguns, d'altres, "agafa'm agafa'm". Atrapa en el remolí del passeig de Gràcia, l'olor de les pàgines fetes servir, d'històries viscudes (Cleo, 01-06-1996).

de vegades, quan alço un peu i trepitjo una rajola, premo el botó de la màquina del temps. la metre i jo saltàvem la ruta del modernisme banyades en un vi negre al carrer montsió, rient uns vint anys plens d'il·lusions i música de REM; un banc gastat de fusta vella al claustre de la central enllaça la mà de la perla a la plaça universitat, que ara té un fill ros amb uns ulls castanys tan vius com l'olor dels matins del final dels vint; aleshores, un tren ràpid baixant rambla avall amb una rosa cap al maremàgnum i promeses a cau d'orella d'una portaferrissa que no va arribar als trenta; la solitud de l'inici, novament, en un metro a bac de roda de cap d'any més fosc que l'enfonsament d'un vaixell a la tassa de cafè del despertar al carrer urgell; i ara, alço el peu de la rajola, al passeig de Gràcia, em trec el jersei perquè fa calor. I allà, lluny, tu camines i mires botigues i de tant en tant, et gires, em somrius. agafarem tallers.

i aquesta tarda baixaré per la gran via a buscar la rodoreda. i me l'emportaré a casa.

"agafa'm, agafa'm".

l'inici del curs

dels thePAPERkids ja us n'he parlat i, a més, sempre els teniu voltant pels enllaços de la dreta, però m'encanta recordar-vos de tant en tant que dibuixen de meravella i que són encantadors, un autèntic plaer treballar amb ells...

i, coincidint amb l'inici del curs, us els torno a enllaçar per si us ve de gust conèixer la seva feina i fer una ulladeta a la seva pàgina, que l'han actualitzat!

rius que es creuen

dues (tres) persones molt importants per mi van fer-me un regal molt especial: la novel·la Juntos, nada más, de l'escriptora francesa Anna Gavalda. No n'havia llegit mai res, però tenia aquella intensa sensació a les puntes dels dits de voler-me'n emportar algun llibre a casa... Tanmateix, mai havia aconseguit trobar-me amb ella en el moment adequat.

Ella, en canvi, sí que va saber arribar a mi a través d'ells. I, plagiant la seva idea, que no té res de nou però que sempre conhorta, penso fermament que som rius que anem pel món i que, de vegades, ens mullem en altres rius, ens barregem, i arribem diferents i més forts al mar.

El llibre de l'Anna Gavalda és extens però increïblement ràpid de llegir. En un estil diferent del que a mi m'agrada, però no per això menys admirable per mi, la seva novel·la és un diàleg viu i constant entre els personatges. Sap expressar molt bé els sentiments i les emocions a través de les paraules quotidianes d'aquests personatges que, tot i ser excèntrics, ens resulten molt familiars i versemblants. És una novel·la agredolça però feliç, previsible i tendre, però dura. Els contrastos no la fan pitjor, ni la converteixen en una novel·leta rosa plena de tòpics: és la manera de narrar, a través dels personatges, de Gavalda la que li dóna l'originalitat al llibre.

Enganxa tant que es pot llegir feliçment en un cap de setmana i passar per diferents etapes anímiques: del plor desconsolat al somriure maliciós, de la rialla amb llagrimeta a la tendresa que et posa els pèls de punta. Anna Gavalda fa que uns quants rius s'acabin trobant i barregin les seves aigües, pedretes, peixos i tota la resta per arribar a un mar en calma. I aconsegueix donar vida a uns personatges tan especials, que són d'aquells llibres que enyores moltíssim un cop l'has acabat de llegir.

Philou és el que a mi més m'agrada... i a vosaltres? Us deixo dues coses que tenen relació amb aquesta entrada de tarda de dissabte plujosa: el tràiler de la pel·lícula que es va fer del llibre (i que no he vist, i que no hauríeu de veure si voleu llegir el llibre) i una cançó molt adient i molt bonica relacionada amb els rius que es creuen i que Ell i jo posem sovint al cotxe aquests dies (trobo que faria un bon paper de banda sonora de l'Ensemble, c'est tout).

Porque a veces se cruzan dos ríos, en las noches de diciembre.
Porque no sé de dónde has salido... toda una vida sin verte.
Pide cena para dos.
Fui a donde se envían los desvíos, decidido a probar suerte.
Porque cuando se juntan dos ríos se hace fuerte la corriente
Te vas hasta luego y yo...

Vivo y por eso me tumbo en las piedras mirándote hasta el mediodía.
Si me acompañas no tengo, por eso ni hambre ni frío, ni miedo ni sueño.
Vivo y por eso tumbada en la hierba mirándome hasta el mediodía.
No tengas si estoy contigo ni hambre ni frío, ni miedo ni sueño.

Kantamelade que el camino pasa por Torre
la de que en el salón había velas para ver.
Kantamela del ira, kantamelade tal vez.
Kantamelade pasión, que estuve bailando ayer yendo hacia tu habitación.

Vivo y por eso me tumbo en las piedras mirándote hasta el mediodía.
Si me acompañas no tengo, por eso ni hambre ni frío, ni miedo ni sueño.
Vivo y por eso tumbada en la hierba mirándome hasta el mediodía.
No tengas si estoy contigo ni hambre ni frío, ni miedo ni sueño.

Kantamelade que el camino pasó por Londres.
Kanta la del pescador Galileo Galilei
Kanta la de las minas duermo viendo la nieve.
Kantamelade pasión, que estuve bailando ayer debajo del edredón.

Vivo y por eso me tumbo en las piedras mirándote hasta el mediodía.
Si me acompañas no tengo, por eso ni hambre ni frío, ni miedo ni sueño.
Vivo y por eso tumbada en la hierba mirándome hasta el mediodía.
No tengas si estoy contigo ni hambre ni frío, ni miedo ni sueño... ni miedo ni sueño.

Porque a veces se juntan dos ríos en las noches de diciembre.
Porque no sé de dónde has salido, toda una vida sin verte.
Kantala que sigan los desvíos, kantala que traiga suerte.
Ven que cuando se juntan dos ríos, se hace fuerte la corriente.

Maldita Nerea (El secreto de las tortugas)

la toscana (girls just wanna have fun)

tot i que el relat del meu viatge a la Toscana encara no s'ha acabat, no puc evitar "colar" abans del final un post dedicat a la meva altra meitat durant aquest viatge, ella, la meva gran amiga Mónica.



les xiques, a "Pisa", o com diria el Salt, a "Xafa"...













Elisabetta i il Gattuno a l'Arno, esgotats després del primer dia.














el Pato italiano. Bé, això no té gaire explicació...












l'habitació indescriptible a l'hotel indescriptible (www.cortedeinobili.it).










Reconec que ha estat una magnífica guia, la millor (per l'amor de déu, quina dona més culta!), que m'ha permès tots els capricis i bogeries, que m'ha deixat passejar molt i molt i ha repetit molts llocs pel meu interès, i que m'ha fet riure moltíssim! Ole, ens ho hem passat pipa!



















Ulisses i il Gattuno iniciant la seva amistat, com diu Monique, forjada en activitats delictives...

Ulisses prenent el bany a la banyera amb tul de l'hotel indescriptible...




















il Gattuno prenent possessió de la segona habitació indescriptible (www.sanfrediano.com)

Elisabetta i el seu moment Fellini al museu del fumetto.

Ens uneix la nostra passió per Itàlia i, això, s'ha notat.
Però també ens uneixen les ganes de riure i fer el bajoca, que ens han ajudat a passar millor l'onada de calor i totes les caminades que ens hem menjat a la bella terra de les vinyes.


un important, i pelut, notari de Lucca (aquest em demandarà...)













Rumb a Firenze!































Força de l'ordre italiana monumental...

El David i el pardal...


Per això, aquest post és per riure i recordar els moments més esbojarrats!
I és que les xiques tenien ganes de passar-s'ho bé!

pop

esmorzo amb un duel Liam-Noel, els famosos germanets d'Oasis, a la MTV. I, com que la cançó que sona ara no m'agrada gaire, fullejo virtualment l'Avui i m'hi trobo els Coldplay. Vaja, dos grups de referència per mi, seguidora i molt fanàtica de l'anomentat brit pop, o indie pop o, vaja, del pop de tota la vida, aquell que neix amb els Beatles.

Sobre els Oasis, puc dir que jo em quedo amb en Liam. Les seves cançons m'emocionen més. O potser és una cosa absolutament subjectiva perquè en Noel és força més antipàtic. Sigui com sigui, els dos són bastant menyspreables, però no es pot negar que aquest grup ha fet coses magnífiques. Van crear temes musicals que passaran a la història i que, malauradament, es veuran sempre marcats per l'espectacle lamentable dels seus membres. A mi, tant me fa. Reconec que ja fa força cançons que no m'entusiasmen gens, però àlbums com el (What's the story) Morning glory? o el Definetely maybe, mereixen un enorme respecte musical, independentment de les seves bestieses personals. Ara mateix, precisament sona Some might say, d'aquest primer àlbum que esmento, i és una delícia.

Pel que fa a l'article dels Coldplay (que enllaço a la foto, "pispada" de Pere Virgili, a l'Avui), van actuar anit a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, a Barcelona, una ciutat que sembla que els encanta. I jo que me n'alegro, com pot algú no sentir-se atret per aquesta ciutat tan magnífica? Tanmateix, jo ja els vaig tastar en directe l'any passat al Sant Jordi, per segona vegada, i, de moment, ja en tinc prou. Digueu-me maniàtica, però des que els Coldplay pul·lulen per la llista de los cuarenta principales amb personatges com el Carlos Baute, el David Bisbal o altres perles de la música supervendes en espanyol, que em començo a plantejar algunes coses. Ell diu que, a mi, això que un grup que m'agrada passi a ser famós i estigui a l'abast de qualsevol, em treu tot l'interès que hi pugui haver tingut abans...

Mira, potser sí, perquè, al cap i a la fi, i per desgràcia, els grups que canten en català són "de poca repercussió", i jo en sóc força seguidora. Però, en aquest cas no és cosa de la qualitat. Això, tanmateix, ja forma part d'un altre debat, i ara no hi vull entrar. El fet és que és cert que quan un grup deixa de ser "meu" per convertir-se en un producte que sona a la tele nit i dia, a los cuarenta, a les musiquetes del mòbil, i que tothom en parla i n'opina (fins i tot els que són seguidors d'Andy y Lucas!), perd la seva aura especial.

També és cert, no vull ser massa intolerant, eh?, que el Viva la vida no m'ha acabat de convèncer tant com els anteriors. No ho puc evitar, sóc una fan apassionada dels seus discos d'abans, que crec que culminen amb l'X&Y, i ara ja no ho puc superar.

De tota manera, el més especial del concert dels Coldplay d'ahir, al meu parer, i allò que volia comentar aquí, és que els van fer de teloners un grup que a mi m'atreu molt i que, contra tots els pronòstics, són espanyols i no canten musiqueta enllaunada o poppy enganxifós: parlo dels The sunday drivers, dels quals ja he penjat per aquí alguna cançó, i que em criden l'atenció i no em desagraden gens.

Doncs res, amb aquests minuts musicals de dissabte amb tempesta de vent (visca aquest temps de desassossec previ al desastre! Ideal per a artistes de tota mena!) barrejats amb torrades i cafè amb llet, m'acomiado. Us deixo una perla dels Oasis, una cançó bonica dels The sunday drivers i, perquè sí, perquè és el meu cantant preferit, una cançoneta que canta Neil Finn amb el seu amic Johnny Marr, de The Smiths. És curiós com un tipus com el Finn, conegut arreu del món i que omple estadis, a l'Estat espanyol passi tan desapercebut. Ara, a mi ja em va bé. Continua sent meu...

rutina

l'embat d'una carícia menuda

enganxifosa, com una teranyina.

et mous al voltant, vas fent,

prems tota la humitat.

he dilatat l'estona amb tu

per poder fer cruixir els braços.

una piscina enorme, càlida

i la inquietud de la separació.

jo no sé si he pogut fer flor

mentre les campanetes

-morades i grogues-

que fan aquesta olor de pati,

del pati de l'estiu (infantesa),

es van tancant a la lluna.

o era al revés?

les campanetes surten de nit...

mentre jo

-groga i morada-

corro a despit de la vorera

que crema sota les soles tèbies.

el sospir d'un instant que no hi és

alimentant televisors en silenci.

veig que fas alguna cosa

i passeges pel meu davant.

la teranyina es tanca al coll,

respiro amb dificultat.

he obert els ulls de pressa.

un sol lluent, el núvol que passa.

dos i dos i dos

a Ell
















d'endavant, l'olor de les campanetes,

el serrell contaminat, de l'alè de la sal.

caminàvem la pinassa i, lleument,

quan descobríem els dits,

corria un so nàutic que trencava l'eco.

d'endavant, l'olor dels lilàs,

estranyàvem casa nostra, soroll de vent.

ja érem nus damunt del terra fred,

inconscients, endevinant el cràter.

corria un so familiar que bategava.

ens bategàvem.

l'un amb l'altra, a trompicons.

però ara ja, l'un sense l'altra,

engoliríem la sorra,

ofegaríem les flors.




i una cançó que ens agrada, en italià, recordant Roma, recordant el primer sopar...

la toscana (i la girona italiana)

l'Arno és un riu que m'ha enamorat. Però la culpa la tenen els ponts que el travessen, tant a Pisa com a Florència, i que són capaços de fer-me viatjar en el temps i en l'espai.
No ho he pogut evitar i ara us ho mostraré amb imatges. A Pisa va ser a poc a poc. Mentre ens endinsàvem a la ciutat i ens allunyàvem dels monuments, ella em va dir: "Et duré a un lloc on no acostuma a haver-hi mai turistes. El perquè no el sé, ja que quan hi arribes, et quedes amb la boca oberta de tan bonic com és!". I així va passar.
















Santa Maria della Spina, Pisa


Com si l'haguessin deixat caure en perfecta harmonia, santa Maria della Spina observa l'Arno i els edificis de color pastel emmarquen l'escena de postal. I de cop i volta, un dejà vú, i l'Onyar i el call de Girona traspassen el meu cervell i em transporten a la meva terra. És possible aquesta germanor en la distància?
L'escena es repeteix al cap de dos dies. Aquí succeeix més ràpidament: l'onada de turistes ens condueix cap al Ponte Vecchio, a Florència, i les façanes de color pastel, més majestuoses, criden en perfecte català: has tornat a Girona!

Ponte Vecchio, Firenze

la visita

D’una manera silenciosa, però amb estil, va aconseguir escapar de sota la flassada. Encara no hi havia el sol penjat a la cantonada de la finestra humida, i, tanmateix, ja notava una escalfor punyent a la panxa. Suava. Va intentar alentir la respiració per continuar en silenci i no despertar l’altre.
Sabia perfectament el que havia de fer. A les fosques, encara que amb la vista acostumada als cantells de la cambra, va obrir un calaix i en va treure unes peces de roba. Les va ficar, maldestrament, dins d’una bossa de supermercat. Aquesta va cruixir. L’estil se li escapava i, alhora, el sol premia a poc a poc el marc de la finestra per començar a treure el nas.
No li quedava gaire estona. Haver triat una bossa de supermercat era una idea de principiant que repetia per oblit. Quina bestiesa, es va dir. Amb tota aquella traça que havia escapat dels llençols, lliscant amb suavitat sota el cotó, primer una cama, després l’altra, el tors alçat, la barbeta amunt. I ara, què?
L’altre es va moure lleugerament damunt del matalàs però no va obrir els ulls. La bossa tornà a cruixir quan hi va ficar altres peces de roba i unes sabates. Ja anava gairebé plena, calia anar de pressa.
El sol va esclatar dins de l’habitació i va il·luminar el front de l’altre, que va rondinar una mica. Ja feia tard. Havia de córrer. Va enviar un petó elegant a l’aire, va prémer la bossa de supermercat contra les costelles, va fer crec-cric, i va abandonar la cambra. Continuava com un llangardaix, amb aquella capacitat innata d’escapolir-se sense fer cap mena de soroll.
L’altre va alçar una pestanya, incòmode davant la nova llum, i es va incorporar amb la son enganxada a la cara, una mica marejat. Recordava, com cada nit, l’olor de suor i colònia a l’espatlla dreta, la sensació de tebiesa enganxada al pit. I, després, com sempre, una mena de líquid que se li escapava, que rodolava llit avall, per anar a petar al conegut cruixir d’una bossa. No obstant això, mai no hi havia ningú quan s’aixecava. Sempre estava sol.
Avui, però, va descobrir a l’angle sense llum del costat de la porta, una peça de roba de color verd ampolla. Li va fer la impressió que li devia haver caigut a algú que fugia amb presses. Es va alçar per collir-la. Si la desava, fins i tot si l’amagava, era probable que aquell misteriós visitant que tanta companyia li feia, tornés.
I a aquelles alçades, l’únic que volia era no estar sol.

la toscana (i els sabors)

a la Toscana, malgrat haver anat amunt i avall sense parar, reconec que he menjat molt bé. Era d'esperar, és clar. Potser ens ha faltat una mica més de coneixement enològic per acompanyar la manduca, però... no passa res! En el nostre idílic sopar luchesse de comiat del darrer dia, ens van recomanar un boníssim vi negre de la zona. Bé, que estava deliciós és indiscutible, i que vam riure a base de bé... Coses de la vinya italiana. Un dels efectes secundaris: anar a mirar sabates havent sopat, vora la mitjanit...

I bé, no cal dir que he tastat la pizza a Lucca, que he gaudit dels gnocchi a Pisa, que m'ha enamorat el rissotto de la Toscana, que gairebé m'agafa un cobriment de plaer amb uns exquisits pici al ragú, a Florència, i que he saciat les meves ànsies de gelat cremós a tot arreu. Un deu per al de xocolata blanca!

la toscana (i lucca)

Lucca és el lloc més inesperat del meu primer viatge a la Toscana. Es tracta d'un poble emmurallat per passar-hi un temps ben llarg gaudint del turisme que més t'agradi: llargs passeigs per les muralles envoltades de verd, compres cares a les botigues del centre, rutes amb bicicleta per tot el poble, itinerari d'esglésies farcides de segles d'art, dinars o sopars banyats en Brunello de Montalcino...

Si algun cop viatgeu a la Toscana, no deixeu de passar, encara que només sigui un dia, a la bonica ciutat de Lucca.


















A més a més, ella i jo vam ser de les visitants afortunades que vam gaudir d'un festival al poble dedicat al mestre Giacomo Puccini, nascut a Lucca. La nit del dia 11, després de sopar un rissoto, una lassanya i una panna cotta amb un bon vi negre de les vinyes de la Toscana, vam sortir a passejar i, a la plaça de l'amfiteatre, vam estar una bona estona escoltant breus peces de les òperes de Puccini. Un espectacle encantador ple de sons i imatges. La resta del poble també bullia de vida: les botigues obertes, els gelatti ben fresquets...

la toscana (i l'auto)

Ella ha estat la conductora oficial del viatge, sobretot tenint en compte que jo no condueixo: els que em coneixeu, ja sabeu que pateixo d'una terrible amaxofòbia que caldrà anar curant pel que ha de venir.

Però, de moment, m'agrada que em portin a tot arreu i ser una copilot bona i educada. I ella ho fa francament bé, i això que és esgarrifosa la conducció arriscada i anormal (sense normes, vull dir, :p) dels italians. Hem vist autèntiques bajanades al volant que farien estremir a qualsevol professor/a d'autoescola...!

Ulisses, Gattuno i la marededeudelesconductoresicopilots.

Anar amb cotxe a la Toscana ha tingut els seus moments d'impacte emocional: hem estat més que mai, des de l'autostrada, en contacte amb el camp toscanès, les vinyes daurades i vermelloses, els arbres frondosos i plens de vida, casalots i masies enormes de pedres antigues... Això sí, hem hagut de fer algun viatge llarg per carreteres "misterioses" que marcaven Siena 59 quilòmetres i al minut, Siena 63 quilòmetres, i així fins a l'infinit, en un trajecte que se'ns feia llarg i una mica circular, fins i tot, com si mai poguéssim assolir la nostra destinació.

D'aquestes travessies envoltades de Toscana en estat pur, recordo especialment els riures, Ulisses i Gattuno i la música. No puc dir que hàgim tingut una banda sonora autèntica: eren pocs dies i poc temps al cotxe. Però sí que hem abusat de Franco Battiato, del qual les dues en som unes bones fans, i d'altres músics italians, com ara Fabrizio de André o Le Orme.

No patiu, és lògic que penseu que aquest poti-poti de cançons és incomprensible i fruit d'unes ments perverses, però he volgut triar aquelles amb les quals hem compartit els moments de més diversió (riallades de plorar mentre paràvem per fer fotos) dins de l'auto.

un incís

tornem a passejar, després d'un fantàstic incís amb Ell a Calella de Palafrugell, gaudint del mar, de les havaneres, del camí de ronda, dels sonsos... Reconec que no he deixat el mar res més que per pujar al far de Sant Sebastià, per això resta pendent per un altre any la visita a la fundació Josep Pla i a Romanyà de la Selva, a la Mercè Rodoreda. No passa res. Necessitava un bany d'Empordà: una bona dosi ajuda a combatre tota mena de tristeses.

I diu Joan Maragall:

Cap a la part del Pirineu,
vora els serrats i arran del mar ,
s'obre una plana riallera, és l'Empordà!
Djgueu, companys, per on hi aneu,
digueu, companys, per on s'hi va.
Tot és camí, tot és drecera,
si ens dem la mà!

Salut, noble Empordà!
Salut, palau del vent!
Portem al cor content, una cançó!

Pels aires s'alçarà, pels cors penetrarà,
penyora s'anira fent de germanor una cançó!

A dalt de la muntanya hi ha un pastor,
a dintre de la mar hi ha una sirena.
Ell canta al dematí, que el sol li és bo;
ella canta les nits de lluna plena.

Ella canta: -Pastor, em fas neguit.
Canta el pastor: -Em fas neguit, sirena.

-Si sabessis el mar com és bonic!
-Si veiessis la llum de la carena!
-Si baixessis series mon marit!
-Si pugessis ma joia fóra plena!

La sirena es féu un xic ençà,
un xic ençà el pastor de la muntanya,
fins que es trobaren al bell mig del pla
i de l'amor plantaren la cabanya: fou l'Empordà

la toscana (i els cadenats)

jo no l'he llegit, però Ell va comprar el llibre fa temps i el tenim pendent. Parlo de l'obra de Federico Moccia, que ha causat el naixement d'una nova tradició amorosa a Itàlia, i que s'encomana!
Es tracta dels cadenats de l'amor: originalment, i segons el llibre Ho voglio di te, els enamorats escriuen els seus noms en un cadenat, el lliguen al pont Milvio, i llencen la clau a l'aigua per estar units per sempre.
La febre, però, s'ha estès. Ara qualsevol pont o indret romàntic val per a aquesta comesa. Fins i tot, hi ha cadenats de l'amor virtuals a la pàgina de l'autor!
Ella i jo vam voler lligar un cadenat de l'amistat, en record d'aquest viatge tan fantàstic, però, en fi, despistades que som, vam oblidar fer-ho. Segurament ella intentarà complir la promesa i Torí serà el lloc triat. Ho aconseguirà?
Sigui com sigui, us deixo una mostra d'aquests cadenats eterns que vam veure sobre el riu Arno, al Ponte Vecchio, Florència.

la toscana (i l'eco del Battistero)

a la piazza dei Miracoli, a Pisa, acabada de baixar de l'avió (en una mena d'estat d'embriaguesa provocat pel pànic a volar), em va sobtar un monument en concret: el Battistero.

ja m'havien advertit que la torre Pendente (el Campanile de la catedral) l'única gràcia que té, en comparació amb la resta del conjunt, és això, que és pendente, és a dir, que està torta.

És bonica, no es pot negar, però al costat del Battistero tot sembla més poqueta cosa... De tota manera, no us vull enganyar: la piazza sencera, amb tot el que conté, és meravellosa.

I torno al Battistero, que em despisto. Per fora, és una absoluta joia de la construcció. Començat l'any 1153, presenta a la part inferior les principals característiques de l’art romànic. En canvi, els gablets i pinacles que coronen els arcs principals de la primera planta són gòtics. Una cúpula amb forma de piràmide cobreix l’edifici que s’obre per quatre portades gòtiques esculpides.

A l'interior, crida l'atenció la sobrietat i el gran espai de l'edifici, i cal destacar-hi dues coses que em van encantar. La primera, la pila baptismal de Guido Bigarelli.

I la segona, el moment en què es tanquen totes les portes, no et deixen sortir ni fer soroll, i un senyor o senyora es posa a entonar melodiosament perquè tothom pugui gaudir del fabulós eco de l'indret. Una meravella absoluta.

la toscana (i els rosetons)

els objectes circulars que fan de cim a les esglésies m'enamoren. són l'ull a través del qual l'edifici observa, impassible, tot allò que s'esdevé a l'exterior i a l'interior. ara us presento alguns dels rosetons dels quals he pogut gaudir a la Toscana.

il duomo (santa Maria del Fiore), Florència

santa Croce, Florència

santa Maria Novella, Florència

il duomo, Siena

san Michele in Foro, Lucca

san Cristoforo, Lucca

santa Maria della Spina, Pisa