Des de la finestra observo la plaça: als plàtans
els queden quatre fulles exhaustes que no
es decideixen a emprendre el darrer vol. Quatre
són també els dies que pengen del calendari,
a punt per caure quan ningú no miri. Tot
acaba desprenent-se i retornant a terra
amb la freda ventada de l'estació
desfavorable. El procés és lent, gairebé
imperceptible. Cal estar-se nits senceres
acostumant la mirada a la quietud
abans d'advertir com la vida perd els pètals,
perd els dies, perd l'oxigen, perd els ocells,
perd els cossos, perd les respostes. També els morts
celebren el Nadal, asseguts al voltant
de les joguines. Rere la finestra penso
en ells, que és una manera de pensar en mi.
I la vida perd les fulles, indiferent
a tot, com un immens arbre caducifoli.
Gemma Gorga
(títol a partir d'uns versos de Pedro Espinosa, els quals agraden molt a Gemma Gorga, qui va ser professora meva a la facultat)
.jpg)
4 caminants:
que sàpigues que ja no pose la cançó de j.blunt al cotxe per respecte a tu.
:P
gràcies, perla del desert, però he pensat que sí, que la posis, que en realitat m'agrada molt i que m'he de fer gran!
Què maco! Pensava que era teu, encara que m'havia desconcertat una mica el final, això dels morts...
Qué dolça, la Gemma, tan bona profe...
I tant, la Gemma, una profa estupenda estupenda...! Tant que fins i tot vaig agafar una assignatura que es deia Cervantes (ho sento, no m'agrada gaire el Quixot: ara em tiraràs la cavalleria al damunt...) només per escoltar-la a ella. I també literatura del segle XV! Sisplau, insuperable...!
Recordes l'aula? No sé quin número era, però una d'aquelles dues que estaven juntetes, al costat de les escales que pujaven a la bíblio...
Publica un comentari a l'entrada