es veu bonic el cel des del menjador de casa

si una cosa descobreixes quan tens moltes hores buides és que la vida està farcida de detalls que deixem passar una vegada i una altra. sona a tòpic, deu ser-ho, però la lentitud del meu caminar i la parsimònia de les hores que transcorren a casa són bons mestres en l'art enigmàtic de conèixer allò que tenim davant dels nassos i no ens aturem a veure.

el cel és preciós. els núvols, estripats. i també l'olor de la cuina al matí. la variació de tons solars a la paret. els crits al parc a mesura que moren les tardes...

no és que tot això em faci absolutament feliç. em sento engabiada. el dolor no em permet fer coses que vull fer. però aprenc a mirar i a veure, a comprendre i a escoltar. i alguna cosa en treuré.

he llegit stieg larsson i la meva conclusió és que es tracta d'un llibre que enganxa, que té algun tipus de substància que se't fica al cervell i no et deixa tancar-lo (diria que és una barreja d'intriga, morbo, CSI, Bones, Life, The mentalist i un llarg etcètera). però res més. a veure si m'explico. me l'he llegit molt de pressa. però m'ha succeït una cosa que no em passa normalment amb els llibres que llegeixo. jo tinc tendència a marcar les pàgines on he trobat un fragment que m'agrada i que vull rellegir. acostumo a deixar els llibres fets una arruga, amb tanta marca.

de la novel·la del larsson, no n'he marcat ni una sola pàgina. és el que és, una sèrie de la Fox que comença i acaba, que et fa passar una estona capficada en una investigació i punt. no aporta cap novetat. la prosa és normal i corrent, tens la sensació de llegir alguna cosa que s'ha escrit a tota màquina. això sí, confesso que en llegiré la segona part, sense cap mena de remordiment lector. no tinc res més a dir.

després he començat El joc de l'àngel, del Ruiz Zafón i, sent sincera, no he passat del primer capítol. uf. no n'esperava grans meravelles, però tot i que L'ombra del vent va ser un llibre bonic amb bon regust, aquest no el podré comentar perquè no el penso llegir. d'entrada no m'agrada com està escrit, no m'agrada la història que es va plantejant i em fa l'efecte que no tindrà ni cap ni peus. corregiu-me els que l'hàgiu llegit, eh? un capítol no és prova de res, però ja sabeu que havent-hi tants llibres com hi ha, el fet de perdre les poques hores d'oci lector que tenim amb lectures que no ens fan el pes és una pèrdua de temps. Bé, crec que això ens porta a un post molt interessant del meu amic Héctor sobre el tema que podeu llegir aquí.

per això he agafat de la prestatgeria, a l'atzar, el Retahílas, de la Carmen Martín Gaite, per recuperar lectures meves (ja sabeu que sóc molt fanàtica d'algunes escriptores...).

us recomano, això sí, Una música constant, del Vikram Seth, un llibre preciós sobre la música, l'amor, els camins que uneixen i separen les persones, i les relacions que s'estableixen al llarg de la vida. Entretingut i amb passatges deliciosos. Està en butxaca.

I us recomano molt i molt La porta, de la Magda Szabó, un llibret curt on l'autora, una escriptora hongaresa de renom, explica la seva relació al llarg dels anys amb la dona que feia les feines de casa. Aquesta dona, l'Emerenc, és l'eix del llibre i la pintura d'una època i d'una societat. Està escrit d'una manera impecable i m'ha deixat amb la boca ben oberta d'admiració.

i res més, si teniu dèficit de passions en grau superlatiu, regaleu-vos la sèrie de la BBC de la Jane Eyre. A mi me la va comprar Ell perquè passés millor el postoperatori i no m'ha defraudat. Paisatges exuberants i plens de melangia, situacions d'injustícia, exòtiques, doloroses, amor absolut, pèrdues, desgràcies, passió desenfrenada... No hi ha res com una bona píndola de Brontë a la pantalla per passar un bon cap de setmana somiant. I amb paraules de la Jane Eyre, m'acomiado.

"Brocklehurst: Saps on van els dolents després de morts?

Jane: A l'infern.

Brocklehurst: I saps què és l'infern?

Jane: Un abisme ple de foc.

Brocklehurst: T'agradaria caure en aquest abisme i cremar-hi eternament?

Jane: No, senyor.

Brocklehurst: I què cal que facis per evitar-ho?

Jane: Estar sana i no morir, senyor."

you might be a big fish

ara sí, l'estiu per mi s'ha acabat. i el temps acompanya. doncs ja està bé.

Barcelona ha estat un son reparador. tot ha anat molt bé: he llegit Entre visillos i he començat l'últim del Paul Auster.

he barcelonejat.

Coldplay va ser, com sempre, espectacular (gràcies per tancar la paradeta amb Yellow!).

i la resta, sense paraules. es tracta de passejar. el mal humor, s'arregla sol.

i no, no us posaré cap altre cançó dels Coldplay. ja està bé. passem pàgina!

us deixo amb els Ix! i el seu Autòmat infinit.

faig net i torno a engegar el depasseig, amb moltes ganes!

el destí és el caràcter

No tinc gaire temps ni ganes d'escriure. O potser tinc massa temps i poca esma per fer res. L'estiu ha passat tranquil envoltada de llibres. He llegit tant i tant que he arribat a sentir bulímia lectora i a empassar-me les pàgines sense pair-les massa bé, amb aquella ansietat dels qui no sabem menjar a poc a poc i gaudir dels aliments.

Deu ser, penso, una qüestió de por de tornar a la normalitat de la manca de temps, o al poc control dels dies d'hivern, quan el cos cau en picat a la somnolència de la foscor i el cervell demana una pàgina més mentre les parpelles busquen el coixí de la son. Llegir per salvar-se.

Us recomano, doncs, les meves tres darreres lectures: ràpides i senzilles, però no per això menys profundes o d'una riquesa literària i històrica rellevant.

La primera, de la qual ja us en vaig parlar, és Usos amorosos de la postguerra española, un assaig de la Carmen Martín-Gaite. N'esperava més, he de confessar-ho. I entenc, malgrat tot, que un llibre sobre el tema d'una extensió tan breu (ara mateix no el tinc a prop, però és un llibre de butxaca) només pot abastar pinzellades del que va esdevenir. És interessant tot el que apunta i les cites extretes de testimonis de l'època sobre com la instauració del règim franquista va marcar les relacions entre dones i homes i l'absoluta desconeixença íntima embolcallada de malentesos i històries fictícies. Un llibre curiós, per mi no de la grandària literària d'algunes de les seves novel·les, però interessant de llegir si cau a les vostres mans.

Els altres dos llibres de què us parlaré van units, tot i que la seva lectura no ha de ser conjunta. Josefina Aldecoa va escriure una mena de trilogia-deslligada basada en la vida d'una mestra de la República. Jo, com que sempre començo la casa per la teulada (o més aviat per les golfes, en aquest cas), em vaig sentir atreta per Mujeres de negro, que és just el llibre que va enmig. Ja us dic, però, que els podeu llegir de manera independent, segons el que més us interessi. Per fer-ne un resum ràpid:

Historia de una maestra. Llibre força conegut perquè ha entrat com a lectura en alguns plans d'estudi. És, de tots tres, el que menys m'ha agradat pel que fa a la manera de ser escrit. Trobo que és excessivament senzilla la prosa, de vegades sense emoció o avorrida o, fins i tot, poc treballada. No ho és pas la història, ep! Aquesta enganxa des del principi, i, al cap i a la fi, és el que més interessa de la novel·la. Coneixem la protagonista, Gabriela, i a partir dels seus records ens dóna una visió de l'Espanya de començaments del segle XX fins a l'esclat de la guerra civil espanyola. Hi ha moltes coses que ja se saben, per hiperepetides, però sempre descobreixes algun fil que no sabies o que ha quedat amagat en la memòria dels que ho visqueren. A mi, concretament, m'han sobtat moltíssim les condicions de vida a la muntanya dels anys 30, pràcticament de supervivència. Bé, totalment de supervivència, on el fred, la gana i l'analfabetisme són els seus trets més remarcables.

Mujeres de negro. El vaig llegir fa temps i tendeixo a oblidar les lectures. Aquest llibre es treballa des del punt de vista de la filla de Gabriela i la seva vida durant la postguerra, a mig camí entre Mèxic i Espanya. Trobo que, pel que fa al contingut i a l'estil, és el millor de tots tres.

La fuerza del destino. Llibre duríssim per a mi. No sabia si deixar-ho córrer a partir de les darreres vint pàgines pels records personals que em van venir a buscar com una bufetada traïdora. Vaig fer el cor fort i anit hi vaig posar punt i final, amb un pensament llarguíssim per la meva iaia Teresa. El llibre és d'un estil impecable, tot i que al començament sembla que zigzagueja, l'autora assoleix una magnífica capacitat de monologar amb el llenguatge adient de les emocions. Converteix el text en el cervell de Gabriela i el repàs de tot el que ha viscut i la seva reincorporació, tan tard, a la democràcia. El regust agredolç del missatge que se'n desprén pot afectar les persones pessimistes. Aviso.

I això és tot. Aprofitant el quadre de Delacroix i la República i tot plegat, us poso aquí sota una cançó molt adient dels Coldplay, el darrer CD dels quals té aquesta coberta. Només queden quinze dies pel concert...!

sopa de lletres

ahir el dia es va llevar núvol, d'humor capcot, com el meu: la ressaca després del viatge augmentava la pressió (segurament aquesta síndrome deu tenir un nom, però no me'l sé). com que la xafogor i la manca de sol acostumen a provocar inestabilitat i esgotament, vaig decidir dedicar-me una estona per mi soleta i regalar-me llibres, a veure si aconseguia arrencar-li al dia un fragment de Roma i posar-me'l per barret (que tothom al carrer digués: "com enlluerna el record que porta aquesta noia").
la destinació final va ser la FNAC, un viatge espacial a l'acte que es feia en el mateix establiment, però a Barcelona, al voltant del llibre de La Catosfera literària, i al qual no hi vaig poder anar. una manera muda de participar-hi.

avui, quan les coses ja tornen a rutllar i ha passat el perill de manca d'equilibri, exhibeixo els meus regals lectors de la tarda d'ahir i un darrer regal d'última hora, que també ha entrat a formar part del meu tresor particular, i us en faig cinc cèntims.

viatges i flors, mercè rodoreda (labutxaca): narracions molt breus dividit en dues parts que resumeixen allò que marca l'estil i personalitat de l'escriptora, els viatges (que es veié obligada a fer a causa de l'exili) i les flors (una passió que heretà del seu avi quan vivien plegats a Sant Gervasi).
usos amorosos de la postguerra española, carmen martín-gaite (anagrama): obra d'assaig però amb la prosa inconfusible de l'autora, qui va fer un estudi de com van modificar-se els hàbits de parella, coqueteig, de fer la cort... durant el franquisme.
diario, katherine mansfield (lumen): recull que va fer el marit d'aquesta magnífica contista de tots els escrits personals que corrien per casa. una bona manera de descobrir els pensaments i reflexions més íntims d'una autora que no ha estat encara valorada tot el que es mereix. (gràcies per recordar-me-la, Mirielle!)
el ojo de la mujer, gioconda belli (visor): poemes carregats d'energia, gairebé comestibles, molt visuals i càlids, eròtics i plens de la força femenina d'aquesta escriptora de Nicaragua. (gràcies, parella!)

i mentre acabo, em vénen al cap unes frases que es repeteixen al ciberespai i que se citen del diari de la Mansfield que he comprat. escriure, escriure, llegir, llegir, la vida com una sopa de lletres que escalda la llengua. bona passejada...

Me pregunto ¿escribo ahora peor que antes? ¿Es menos urgente el ansia que siento de escribir? ¿Sigue siendo natural en mi el buscar esta forma de expresión?

pídeme que esté alegre

Aún me entra cielo azul,
y lo miro en mis charcos
reflejado a jirones.


Carmen Martín-Gaite

trenta-tres nenes caçant papallones

En el libro escolar con tapas duras de color azul, hay pegada una foto de carnet. Seguro que esa niña con cara de interrogación en algún momento supo resolver problemas de Matemáticas; si no, no la habrían aprobado. Pero ella no entendía de números. Los números eran un mero dibujo inalterable y los nombres que los designaban no daban pie a la fantasía. Volví a mirar a la ventana y se empezó a recomponer el hilo de la memoria. Una niña en clase de Matemáticas y el profesor que dice: «Está usted en la nubes, señorita Montalvo.»

A ella le gustaba inventar palabras y desmontar las que oía por primera vez, hacer combinaciones con las piezas resultantes, separar y poner juntas las que se repetían. Las palabras un poco largas eran como vestidos con corpiño, chaleco y falda, y se le podía poner el chaleco de una a la falda de otra con el mismo corpiño, o al revés, que fuera la falda lo que cambiase. Alternando la «f» y la «g», por ejemplo, salían diferentes modalidades de paz, de muerte, de santidad y de testimonio: pacificar y apaciguar, mortificar y amortiguar, santificar y santiguar, testificar y atestiguar; era un juego bastante divertido para hacerlo con diccionario. Algunos corpiños como «filo», que quería decir amistad y «logos», que quería decir palabra, abrigaban mucho y permitían variaciones muy interesantes. Ella un día los puso juntos y resultó un personaje francamente seductor: el filólogo o amigo de las palabras. Lo dibujó en un cuaderno tal como se lo imaginaba, con gafas color malva, un sombrero puntiagudo y en la mano un cazamariposas grande por donde entraban frases en espiral a las que pintó alas. Luego vino a saber que la palabra «filólogo» ya existía, que no la había inventado ella.

— Pero da igual, lo que ha hecho usted es entenderla y aplicársela —le dijo don Pedro Larroque, el profesor de Literatura—. No deje nunca el cazamariposas. Es uno de los entretenimientos más sanos: atrapar palabras y jugar con ellas.

O sea, que le daba alas. Y ella les daba alas a las palabras, porque era su amiga, y porque ser amigo de alguien es desearle que vuele. Dibujó otra versión del filólogo más detallada, y esta vez tenía trenzas. A su espalda, un ángel de pelo escaso y nariz aguileña le estaba prendiendo en los hombros unas alas plateadas.

Al profesor de Matemáticas, en cambio, no le divertían nada estos juegos de palabras, le parecían una desatención a los problemas serios, una manipulación peligrosa del dos y dos son cuatro, una pérdida de tiempo. Cuando un buen día, sin más preámbulo, empezó a hablar de logaritmos, hubo en clase una interrupción inesperada y un tanto escandalosa. La niña del cazamariposas se había puesto de pie para preguntar si aquello, que oía por primera vez, podía significar una mezcla de palabra y ritmo. Las demás alumnas se quedaron con la boca abierta y el profesor se enfadó.

— No hace al caso, señorita Montalvo. Está usted siempre en las nubes —dijo con gesto severo—. Le traería más cuenta atender.

La niña, que ya estaba empezando a pactar con la realidad y a enterarse de que las cosas que traen cuenta para unos no la traen para otros, se sentó sin decir nada más y apuntó en su cuaderno: «Logaritmo: palabra sin ritmo y sin alas. No trae cuenta.»

Carmen Martín-Gaite, Nubosidad variable

Max Ernst, 33 little girls chasing butterflies