i en aquella setmana, aquell poema

Estás

Y estás: en el vacío
y en la ausencia presente,
en la que es y vive
sin dejar de ser única
oquedad invisible
con raíces eternas.
No hay mundo que la llene
pero sí algo vivo
que la besa y la calma.

Ernestina de Champourcín

http://www.elmundo.es/elmundosalud/2010/11/19/mujer/1290165976.html

deep inside you cry cry cry

amb l'entrada del nou any (de la meva pròpia religió, vaja, d'aquella que diu que l'1 de setembre comença l'any depasseig i ja està) comencen a sortir els bolets, els col·leccionables i les bones notícies. sembla com si l'estiu fos el veritable mes de la letargia, de la "hibernació" (que no seria correcte etimològicament en aquest cas, però!) i que, una vegada hem recuperat les forces treiem del barret de copa tot un fum de conills.

per començar, les noies que dirigeixen les principals associacions d'afectades d'endometriosi a l'estat s'han posat mans a l'obra i han organitzat la I Jornada Informativa sobre aquesta malaltia crònica que encara no té cura.

Podeu llegir en aquest enllaç tota la informació sobre l'esdeveniment, que serà a l'octubre, quin és el programa previst i com apuntar-vos-hi. Tindrà lloc a Madrid, però com els polítics ja s'han encarregat de procurar que tots els camins duguin al centre, imagino que ningú tindrà gaire complicació per arribar-hi...

Espero que aquesta mena d'iniciatives vagin fent que prenguem consciència d'una malaltia tan frustrant i dolorosa.

l'orgull (i la fam)

hi ha autors que desprenen una aroma d'orgull que m'atreu a ells amb curiositat evident.

feia temps que no llegia Murakami, un dels meus escriptors preferits. After dark m'ha agradat. És Murakami, no hi ha discussió, però és un Murakami fluix, desinflat, sense novetats i "molt pel damunt". Algú hauria de deixar de dir-li allò que els seus llibres són com pel·lis de cine. I és que After dark ha vingut ràpidament com unes postres després d'El palacio de la luna, de Paul Auster, que va ser un tiberi de campionat. I les postres, quan has menjat molt i bé, l'únic que provoquen són digestions pesades.
Paul Auster també té blufs. El més curiós és que són blufs intermitents, aleshores sempre desemboliques un llibre seu pensant que potser, com els pebrots del piquillo, és el que pica. Amb Murakami ha passat que va dir tot el que havia de dir, i ara només repeteix, i amb forma de suís sense nata, el mateix. El mateix ja ens el sabem. Què més en pots treure, d'això? Un llibre que passa però que s'oblida.
I mentre trec la pols del proper àpat, una Irène Némirovsky sortideta del forn, reflexiono tímidament sobre l'Eri Asai, un dels personatges del llibre de Murakami: una noia que decideix dormir i es passa el temps complint aquesta decisió. I no sé com, salto de l'orgull evident de l'autor a l'orgull imprecís de l'Eri i em pregunto, i si jo decidís dormir?
Com puc afrontar tot el que ha de venir amb un coltell en l'obscuritat?
I el meu orgull és el que fa, mà en maluc i barbeta alçada, que cada nit llegeixi en silenci, cada dia treballi en silenci, cada migdia faci dieta en silenci, nedi en silenci, escrigui en silenci, respiri en silenci... el meu orgull és el que em manté dempeus en la son de la meva malaltia insuportable.

I per això, les nits d'insomni, són per devorar les lletres que omplen l'intestí buit.

que demà tot continuï bé, sisplau

només alçar les parpelles, el primer gest és al maluc. mentre s'espolsa la son, l'únic que li preocupa és si sent dolor. afina tots els sentits. no respira ni una mosca. potser un cotxe que passa sis pisos avall. el barri està tranquil i fa olor de matinada. gràcies, avui tampoc fa gaire mal.

Kistner, l'any 1975, va descriure el perfil psicològic de la dona amb endometriosi com a angoixada, intel·ligent, hiperactiva, egocèntrica i proteccionista. Vés a saber en què es basava aquest bon home.

anahata

Sent la buidor en ella mateixa
manifestada en un coltell
inalterable
damunt del pit
davall del ventre.
Tanca el bec l’ocell
i implosionen els silencis.
Amb les mans ofertes
sobre un llençol de plomes
li han insistit en el vol
i es desploma com una paraula
que algú ha sentit
però no ha entès.
Tinc mig cos enfonsat al fang,
demana.
I mentre l’energia s’esgota
la copa vessa en un altre lloc.
Damunt del palmell,
només resta el desig incomplert.

i en el misteriós passar

d'una llum de color verd
he trobat que venia el vermell
i el blau de la carícia
(que no he donat, no podia).
i ara que s'apaguen
i resto en l'obscuritat
d'aquesta sala tèbia,
em pregunto:
a on han anat tots els colors?
a on han esclatat, que no és a la vora?

de vegades, quan tinc dolor, camino quilòmetres

i omplo els mapes de carrers buits
de petites passes d'un peu trenta-sis,
però a velocitats incompreses,
com pot ser? diu que està malalta.
senyores, senyors,
quinze dies sense somiar
quinze dies sense respirar
quinze dies a peu dret
caminant món enllà.
la dona que carrega mapes
prem amb força els malucs:
no m'aturaré,
caure a terra, dolor, dolor, dolor,
vaig de genolls.
però no m'aturo
em segueixen les branques
les mànigues
els passos de vianants
un semàfor en groc
l'olor del riu buit
un paper sense llençar
una formiga de cap vermell.
em segueixen les paraules
i camino, camino
senyores, senyors
com que no sento l'interior
he decidit ser volàtil,
tancar els ulls.
demanar perdó
de vegades, quan tinc dolor,
camino quilòmetres.
sé que al final, no sé a on,
un dia m'aturo i la vida torna a començar.
com pot ser? torno a ser jo cada nou cicle.


el mes de març està dedicat a l'endometriosi, una malaltia incapacitant i poc coneguda. Aquest any, pel dia de la dona, m'ha semblat que era una bona oportunitat dedicar-li uns minuts. gràcies

tinc nius als braços i als cabells...

Cotidiana llegada

Estoy aquí.
Pasa. Un momento y termino.
Algo difícil sobre consonantes
absurdas... ¿Hace frío?
¿Hace amor, lluvia, viento?
¿Qué me traes?
¿Hemos tenido hijos
esta noche? Siéntate. ¿Puedes?
Quito libros, papeles. Como siempre
la invasión de las letras
que ya trepan, ¿las ves?,
por paredes y techos.

Tienes las manos pálidas
y en tu cara
amanece el cansancio.
Deja que también pasen
los árboles, contigo,
el bosque, el mar, las grandes cataratas.
Esa ardilla que tengo aquí,
en el hombro,
me cuchichea brisas
y los pájaros llenan
de insurrección la casa.
¿Quieres café, un zumo, coca-cola?
La silla tiene flojos
los huesos, has de perdonarla,
ya es vieja... (¿Un ave lira?
¿La flor del Paraíso
a punto ya de ser manzana?
¡Qué detalle!)
Quiero que estés contento
de mí. Escribo mucho.
Tanto como querías tú.
¿Qué ocurre?
La niebla se interpone, no te veo.
Los pájaros te ocultan
y esas ramas me vuelven
parte del bosque. Habla.
Que te oigan mis hojas.
Que mis ojos vegetales
te sepan cerca. Tengo nidos
en los brazos y el pelo.
Llega una taza de café volando
del comedor, y a la terraza
le nace un sauce, ese árbol triste,
ese árbol que llora.


Maria Beneyto

peix

si fos un peix
podria caminar recolzant tota la planta dels peus
a terra,
oblidaria les puntetes
oblidaria la pota coixa.
si fos un peix
dormiria vuit hores seguides, o més,
sense engolir-me el plor del tic-tac
inabastable.
ja no seria sonàmbula.
ja no patiria.
i les llàgrimes ajudarien a suportar el ventre
els ronyons, la llum s'escapa a través de l'interior.
sisplau, faci'm peix
deixi'm ser peix.
dins de l'aigua tinc cames
i puc restar dreta, com les persones,
i puc dormir, com les persones,
puc seure hores i hores,
com les persones.
deixi'm ser un peix.
sisplau, que l'aigua apagui el dolor, que algú arrenqui
el dolor.

dones incòmodes

ahir, a la consulta del meu doctor House particular, vaig conèixer una dona que, als cinc segons de parlar amb mi, ja m’ensenyava tota cofoia les seves cicatrius laparoscòpiques. Això va provocar que jo, emportada per una empatia de goig infinit, m’aixequés també la samarreta de la panxa i li ensenyés les meves. Ai, com uneixen els mals tràngols...
I és que porto un cap de setmana intensiu de dones i tràngols. Començant per una bona dosi de mares i futures mares, amb l’estrès emocional que em van carregar a les espatlles, continuant per l’opera prima de la Montse Banegas, Una dona incòmoda, i acabant amb la coneixença de la noia de la consulta d’ahir.

Anem al llibre: la Montse Banegas ha escrit un llibre fàcil de llegir (una tornada a l’Euromed) i un pèl difícil de digerir, per tot allò que conta entre línies. No pas perquè sigui una mala novel·la, sinó tot el contrari, però et deixa un regust agre pel que fa a la protagonista: una dona que no sap ser feliç, que és incapaç de ser feliç, i que va repetint trampes al llarg del temps.

En una època en què la icona de la dona moderna i actual té cara de Lisbeth Salander, del Larsson, fràgil i dura alhora, la Mònica d’Una dona incòmoda compleix els requisits de tots els mals femenins del segle XXI: extremadament intel·ligent, malaltissament sensible, de caràcter fort i molt defensiu, pares sumits en les pròpies dèries, insatisfacció personal permanent (en aquest cas, com a novetat, centrada en el sistema universitari, que és esclafit, i en la ciutat de Barcelona, a l’estil Nada, de la Laforet, però unes quantes dècades després), bulímia, autodestrucció, etc. No acabaríem.

Jo agraeixo, enmig de tota aquesta incomoditat, les petjades que s’hi troben de la Rodoreda, per exemple, en el fragment de Quanta, quanta guerra que inicia la novel·la, i sobretot en el capítol en què internen la protagonista i no deixa de sentir olor de lliris, obsessivament.

I sí, de debò, recomano amb passió aquest llibre. Semblarà un de tants altres que es nodreix de tòpics i no ho és pas. La prosa és àgil i intel·ligent, el personatge te’l creus des de la segona línia, i és impossible deixar-lo. Potser no li hauria posat el final que tria la Montse Banegas, tanmateix és cert que durant tota l'obra es van anunciant amb senyals evidents les tragèdies que acaben per succeir, de manera que es pot dir que el lector no és enganyat en cap moment.

Això sí, és probable que d’aquí no res, ara que les modes tendeixen a passar de pressa, la icona Lisbeth Salander-Mònica comenci a fer-se pesada i a ser destruïda per les feministes. Ja vaig comentar que trobo que, malgrat tot, sota la façana de dones “fetes a elles mateixes” amb l’instint de supervivència tan marcat enfront del món hostil, s’amaga també una mena de princesa que ha de ser rescatada, i tornem, doncs, als contes de fades de tota la vida.

Però és cert que això és el que hi ha: som de la generació de les pel·lis nord-americanes de finals feliços, en què l’home ha estat creat per a immensa felicitat i protecció de la dona, en què qualsevol assoliment del plaer absolut i de la vida ben resolta s’arrodoneix amb un casament por todo lo alto (això sí, hem de trobar “aquell” home). Tenim dret al vot, lluitem per la igualtat en els sous, pel final de la violència a casa, per ser independents de mares i parelles... Però vomitem, ens sentim insatisfetes, i sovint trobem a faltar algú que ens doni escalforeta al llit i que tingui la mà ben gran, per acollir el nostre caparró.
Per això, el romanticisme masclista i la dona bel·ligerant no són incompatibles. Són una de les contradiccions de la societat occidental actual, farcida de dones incòmodes.

I si no, a sant de què ens han dit a totes les de la consulta d’ahir que si haguéssim tingut fills abans, “quan tocava”, ara no estaríem ensenyant cap cicatriu a la panxa perquè no estaríem malaltes?

t'enviarem a sant boi

De petita, a casa meva, quan no et portaves bé t'amenaçaven de dur-te a Sant Boi, on hi va haver un important manicomi, o més finament, un important institut frenopàtic.
Si reviso part dels meus ídols, per anomenar-los d'alguna manera, de la meva edat adulta, la majoria paren "bojos" o són considerats "malalts mentals". Fixem-nos, per exemple, en els casos alarmants de magnífiques escriptores, de les quals he parlat en aquest bloc, com ara Sylvia Plath o Janet Frame, injustament tractades com a boges.

Per acabar-ho d'adobar, ahir també van decidir tancar en el psiquiàtric el meu doctor preferit (de ficció, s'entén, perquè en primer lloc hi ha el doctor Gilabert...). La cinquena temporada de House s'acaba amb el doctor ingressat en un manicomi i, com ja anunciaven en el capítol anterior, disposat a sotmetre's a cures d'electroxoc per la seva addicció als medicaments, que l'ha portat sense remei a tenir al·lucinacions.

Bé, no cal dir que considero absolutament injust el que s'ha fet amb aquest geni. Novament se'ns mostra que la millor solució davant de ments que raonen d'una manera diferent que les de les persones normals i corrents, és anul·lar-les. Posa-li un cervell mig mort a un geni boig, i mantindràs a ratlla un ésser potencialment perillós per a la societat. Era necessari tancar el doctor House en un manicomi?
Anem més enllà: calia resumir el caràcter extraordinàriament desagradable però genial d'aquest personatge com el d'un boig que és incapaç de sobreviure en el seu medi? Una persona que, un cop perd el control del seu do, es converteix en algú altament rebutjable a qui cal tractar perquè està com un llum? Una vegada més, les persones diferents no encaixen en la societat.
Segurament no hauria estat un final espectacular, però hagués preferit un doctor House enamorat, o un doctor House que s'agafa una excedència per anar-se'n a una illa paradisíaca uns mesos. Però no pas un doctor House tancat en una gàbia, una campana de vidre, tractat com un dement, sotmès a teràpies que acabaran per reduir-lo a l'absurditat del qui no sap res ni vol saber-ho. Si seguim la trajectòria d'altres genis maltractats, sabrem que la destinació final del meu ídol, quan prengui consciència de la seva anul·lació, és el suïcidi.


"La doctora Nolan m’havia dit, amb tota franquesa, que molta gent em tractaria amb mà enguantada, i que fins i tot m’evitarien, com si fos una leprosa amb campaneta i tot. La cara de la meva mare se m’apareixia, com una pàl·lida lluna plena de retrets, durant la seva darrera i primera visita a la clínica després del meu vintè aniversari. Una filla en un manicomi! Jo li ho havia fet, allò. De tota manera, era obvi que havia decidit perdonar-me.
- Ens hi tornarem a posar allà on ho vam deixar, Esther -m’havia dit, amb la seva dolça rialleta de màrtir-. Farem veure que tot això ha estat un malson.
Un malson.
Per a la persona de la campana de vidre, deturada i buida com un nadó mort, el mateix món és un mal somni."

Sylvia Plath, La campana de vidre

gairebé tres mesos

ja fa gairebé tres mesos que em van fer una laparoscòpia per l'endometriosi que pateixo, després de vuit metges diferents que no me la van saber diagnosticar i tres anys de patiment continuat. des d'aleshores, visc en un paradís sense dolor: estic contenta, m'he engreixat i tinc plans. tot i així, el fantasma camina a prop, i me l'he trobat regirant vells escrits meus que m'han clavat aquest coltell:

dimarts, 22 / juliol / 2008

avui tinc massa dolor com per poder pensar. em costa fer les coses. hi ha un pes molt i molt voluminós dins del meu ventre. no sé com podria treure'l d'aquí, desfer-me'n. només em vénen ganes de plorar, com una nena petita. i se'm pinta gris el dia i no vull que se m'apropi ningú. incongruent, perquè desitjaria que tothom sapigués què sento perquè em bressolessin com ho necessito.

divendres, 1 / agost / 2008

el dolor és penetrant, molt penetrant. forma part de tu, va fent xup-xup a l'interior. entranyes massacrades. el dolor, més de deu dies de dolor. quan ha de parar?


ara ja sé què tinc i, almenys, m'han regalat aquests tres mesos. val la pena que ens escoltin, no amagueu el dolor si pot desaparèixer: demaneu ajut!

el final del slow living

aviso: avui és el meu últim dia de baixa. sobre la laparoscòpia, va anar tot molt bé, ja m'han tret els punts, continuo el tractament, però de moment l'endometriosi està sota control. i que duri... la imatge del quadre de monet, penjada en una consulta mèdica, em recorda un dia important de bones notícies sobre el tema.

la veritat és que han sigut tres setmanes molt intenses pel que fa a emocions, però poc productives respecte a la lectura. no he llegit gens, i tot per culpa del stieg larsson. sí, i tant, estic esperant per llegir-ne la segona part i fins que no la tingui sóc incapaç d'avançar en la lectura de cap altra cosa.

de tota manera, la meva ràpida recuperació i les ganes de passejar per la ciutat, m'han fet comprar uns quants llibres que volia comentar aquí. abans, però, us vull recomanar que passsegeu i passegeu, que agafeu autobusos i us deixeu portar a carrers, places, parcs... sé que anem de bòlit, però aturar-nos en algun moment, caminar a poc a poc i gaudir de les coses que passen al voltant, és la millor teràpia que hi ha.

Haruki Murakami, Kafka a la platja. Sabeu que m'encanta el Murakami i que ja n'hi he llegit altres novel·les que he comentat aquí. Com que he sentit a dir que existeixen dos estils Murakami i com que jo només n'he llegit un, me'n vaig al més oníric i màgic, i espero que sigui una gran experiència. Prometo relatar-la. Està en butxaca a Empúries.

Daniel Pennac, Como una novela. També està en català, però no l'he trobat. Bé, em podria haver esperat, però ja tenia ganes de tenir-lo. Un gran llibre escrit per un professor de literatura que va ser un mal lector de jove i que ara ensenya a ser un bon lector. De fet, jo sempre he seguit una de les màximes dels drets del lector que s'inventa Pennac: el dret a no acabar un llibre. La lectura ha de provocar plaer. Si un llibre no enganxa i insistim a acabar-lo, podem avorrir el llibre i, de retruc, els altres llibres que podríem haver llegit... A Anagrama.

Fin de siècle: relatos de mujeres en lengua inglesa. Aquest ha estat una troballa que m'ha enamorat. Els que em seguiu ja sabeu que m'encanta la literatura de dones, i sobretot em crida molt l'atenció la del XIX. Per exemple, en aquest recull no hi falta la Katherine Mansfield, lògicament, una de les meves lectures preferides. I com que hi ha molts més contes d'altres dones que desconec, m'ha entrat la curiositat lectora sense fre. L'edició, de Cátedra, porta un bon pròleg sobre el paper de la dona en la societat, i en la literatura, d'aquella època i l'inici del reconeixement de les seves obres.

les vides que vivim

sovint passen coses que et traslladen, com en un forat negre que s'obre de sobte als teus peus, a una vida que vas deixar de tenir per saltar-ne a una altra. i, com si sortissis fora de tu mateixa, pots veure't vivint-la. et sents l'alè i les ganes, i també la felicitat immensa i la decepció amagada. que no tot són flors i violes i que potser els esglaons no t'han conduït on pensaves però sí on tu volies.
l'important és la llibertat.
les mancances no t'han de fer enyorar. les mancances et van portar a botar en una altra direcció.
i ara que prens la decisió, amb més dubtes que mai, el cos se sent cansat, se sent poruc, i tu has de ser com la torre alta damunt de la muntanya. i...

el cos es forada
i una veu fluixeta
traspassa el ventre,
el prem
se l'emporta
i em fa mal.
la vida, al capdavall,
passeja
i la fredor
del llac espès
traspassa el ventre,
entre granotes
d'alenades
que salten
(podria ser estiu
i també saltarien).


us recomano la pel·lícula Once, de la qual ja n'he parlat però que ara ja he vist, perquè ajuda a fer aquesta mena de salts virtuals. i de la seva banda sonora, un fragment. Carme, t'he vist a la pel·li.

es veu bonic el cel des del menjador de casa

si una cosa descobreixes quan tens moltes hores buides és que la vida està farcida de detalls que deixem passar una vegada i una altra. sona a tòpic, deu ser-ho, però la lentitud del meu caminar i la parsimònia de les hores que transcorren a casa són bons mestres en l'art enigmàtic de conèixer allò que tenim davant dels nassos i no ens aturem a veure.

el cel és preciós. els núvols, estripats. i també l'olor de la cuina al matí. la variació de tons solars a la paret. els crits al parc a mesura que moren les tardes...

no és que tot això em faci absolutament feliç. em sento engabiada. el dolor no em permet fer coses que vull fer. però aprenc a mirar i a veure, a comprendre i a escoltar. i alguna cosa en treuré.

he llegit stieg larsson i la meva conclusió és que es tracta d'un llibre que enganxa, que té algun tipus de substància que se't fica al cervell i no et deixa tancar-lo (diria que és una barreja d'intriga, morbo, CSI, Bones, Life, The mentalist i un llarg etcètera). però res més. a veure si m'explico. me l'he llegit molt de pressa. però m'ha succeït una cosa que no em passa normalment amb els llibres que llegeixo. jo tinc tendència a marcar les pàgines on he trobat un fragment que m'agrada i que vull rellegir. acostumo a deixar els llibres fets una arruga, amb tanta marca.

de la novel·la del larsson, no n'he marcat ni una sola pàgina. és el que és, una sèrie de la Fox que comença i acaba, que et fa passar una estona capficada en una investigació i punt. no aporta cap novetat. la prosa és normal i corrent, tens la sensació de llegir alguna cosa que s'ha escrit a tota màquina. això sí, confesso que en llegiré la segona part, sense cap mena de remordiment lector. no tinc res més a dir.

després he començat El joc de l'àngel, del Ruiz Zafón i, sent sincera, no he passat del primer capítol. uf. no n'esperava grans meravelles, però tot i que L'ombra del vent va ser un llibre bonic amb bon regust, aquest no el podré comentar perquè no el penso llegir. d'entrada no m'agrada com està escrit, no m'agrada la història que es va plantejant i em fa l'efecte que no tindrà ni cap ni peus. corregiu-me els que l'hàgiu llegit, eh? un capítol no és prova de res, però ja sabeu que havent-hi tants llibres com hi ha, el fet de perdre les poques hores d'oci lector que tenim amb lectures que no ens fan el pes és una pèrdua de temps. Bé, crec que això ens porta a un post molt interessant del meu amic Héctor sobre el tema que podeu llegir aquí.

per això he agafat de la prestatgeria, a l'atzar, el Retahílas, de la Carmen Martín Gaite, per recuperar lectures meves (ja sabeu que sóc molt fanàtica d'algunes escriptores...).

us recomano, això sí, Una música constant, del Vikram Seth, un llibre preciós sobre la música, l'amor, els camins que uneixen i separen les persones, i les relacions que s'estableixen al llarg de la vida. Entretingut i amb passatges deliciosos. Està en butxaca.

I us recomano molt i molt La porta, de la Magda Szabó, un llibret curt on l'autora, una escriptora hongaresa de renom, explica la seva relació al llarg dels anys amb la dona que feia les feines de casa. Aquesta dona, l'Emerenc, és l'eix del llibre i la pintura d'una època i d'una societat. Està escrit d'una manera impecable i m'ha deixat amb la boca ben oberta d'admiració.

i res més, si teniu dèficit de passions en grau superlatiu, regaleu-vos la sèrie de la BBC de la Jane Eyre. A mi me la va comprar Ell perquè passés millor el postoperatori i no m'ha defraudat. Paisatges exuberants i plens de melangia, situacions d'injustícia, exòtiques, doloroses, amor absolut, pèrdues, desgràcies, passió desenfrenada... No hi ha res com una bona píndola de Brontë a la pantalla per passar un bon cap de setmana somiant. I amb paraules de la Jane Eyre, m'acomiado.

"Brocklehurst: Saps on van els dolents després de morts?

Jane: A l'infern.

Brocklehurst: I saps què és l'infern?

Jane: Un abisme ple de foc.

Brocklehurst: T'agradaria caure en aquest abisme i cremar-hi eternament?

Jane: No, senyor.

Brocklehurst: I què cal que facis per evitar-ho?

Jane: Estar sana i no morir, senyor."

ara mateix

gràcies, P.

breu comiat

aquesta setmana que comença he d'enllestir moltes coses i dubto que tingui gaire temps d'escriure res. dilluns dia 19 és el dia de l'operació. després, no sé quant trigaré a tornar. no crec que sigui gaire, però m'hauré de recuperar. per això, faig un punt i a part (trencat únicament pel vostre relat que es publicarà, com sempre, dijous) a l'espera d'una recuperació (per fi!) que ha tardat tres anys a arribar.

per no ser gaire especial, me'n vaig amb l'Stieg Larsson sota el braç, culpa de l'Ainoa que sempre em recomana bestsèllers, tot i que sap que no m'agraden!

i us deixo també de fons la música del Neil Finn i el seu She will have her way.

ja us explicaré com prova recuperar la normalitat després del dolor. estic morta de por i, alhora, més feliç que un gínjol!

endometriosi i poesia

Endometriosi


Es pot viure amb el dolor.

No hi ha cap mal insuportable

ho has provat, no hi ha dubte,

en cada revinclada.


Cap poema és la veritat

ho has vist entre les boires

que forma el patiment

i cap paraula és guariment

les paraules són paraules

cada tall, cada punxada

és totalment real

és la veritat nua

és l'únic que importa

la resta són artificis

i la despullada calma

que segueix al dolor intens

és l'únic bàlsam.


Josep Lluís Aguiló
La biblioteca secreta, 2004

Podeu llegir més sobre el guanyador dels Jocs Florals d'enguany clicant aquí.

tregui'm el ovaris, sisplau, ja no aguanto més aquest dolor!

això mateix va cridar una dona de 34 anys d'Eibar quan va arribar a la consulta del ginecòleg, fa uns mesos. "¡quíteme los ovarios, por favor, ya no aguanto más este dolor!".

doncs sí, poseu-vos-hi a la pell i imagineu el dolor que devia sentir per fer una cosa semblant.

podeu?

tant de bo que no. perquè us asseguro que el dolor que provoca l'endometriosi en alguns casos és insofrible. però moltes dones el patim, cada mes.

podeu llegir l'article complet aquí.

continuaré parlant d'aquesta malaltia, perquè considero que cal explicar-la, conèixer-la, i ajudar les malaltes a portar una vida millor.

[continueu enviant relats al juguem a microrelats!]

la tardor

Vaig fer un gargot damunt del full de paper en blanc.
Tantes vegades que havia començat aquella línia. Les mateixes que no l'havia pogut acabar. Per què? Segurament perquè tot allò que havia de fer per obligació em resultava tan feixuc que me'n veia incapaç.
No tenia cap mena de ganes de redactar la carta.
En quin moment va començar aquella sensació d'intensa malaltia?
"Necessito la carta escrita per d'aquí un mes. Té molt de temps. El suficient per reflectir-hi tot allò que li he demanat"
Al començament va ser un dolor intens a la part superior de les cuixes. No podia estar-me quieta. Els nervis. Sempre els nervis.
Però la cosa va anar a més: cada dos dies, un nou símptoma.
Les mans entumides. L'intens malestar quan tancava els punys. L'estómac destrossat i l'evident pèrdua de pes.
Les contraccions. Estirada al terra i després arraulida com un gat aterrit. Talment com si algú m'hagués destrossat les entranyes.
Em faltava l'aire i feia glopades d'alè cap amunt i cap avall. Una nova contracció. Un coltell intensament clavat a la part dreta del meu cos, entre l'abdomen i el ronyó.
Dos dies abans de finalitzar el termini per enllestir la carta, els dolors, que havien assolit el clímax, es van aturar. Ja no dormia ni menjava.
Malgrat la millora aparent, o fictícia, les lletres seguien sense prendre forma damunt del paper en blanc. Em resistia a fer-ho.
La maleïda culpabilitat davant del treball inacabat em torturava.
Però ara, després de tot, què m'importava? Era incapaç de sentir res que no fos una malenconia colpidora. La gola seca i la sensació evident que qualsevol obligació convertia el meu do en una autèntica rucada.
"Escrigui la carta amb cura. Que sigui creïble. Primer, acomiadi's dels éssers a qui més vulgui. I, després, inventi un jeroglífic, alguna cosa digna d'investigar".
Vaig llençar-me balcó avall amb la convicció que la meva vida seria una mala novel·la.
Dos dies més tard, la persona que m'havia encarregat la feina va trobar la carta damunt de l'escriptori. Només hi deia una cosa:"No puc".