implosió

Lo que dices de mí no son tus opiniones,
es el dulce apagón de la conciencia,
es la locuacidad de lo que existe,
es un puente colgante entre nosotros,
son ardillas que roen las cuerdas de ese puente,
son cáscaras de nueces, un arca abandonada,
maderos embreados que alimentan el fuego
de un náufrago asustado.

Jesús Aguado

(i hem arribat, novament, a la cruïlla)

i en aquella setmana, aquell poema

Estás

Y estás: en el vacío
y en la ausencia presente,
en la que es y vive
sin dejar de ser única
oquedad invisible
con raíces eternas.
No hay mundo que la llene
pero sí algo vivo
que la besa y la calma.

Ernestina de Champourcín

http://www.elmundo.es/elmundosalud/2010/11/19/mujer/1290165976.html

l'amant de tota la vida

Sabia que vindries, que ja era
l'hora de parar taula dignament,
d'obrir la porta i enramar el vent
amb les paraules de la primavera.

Amor i més amor d'aquell que espera,
amor i més amor d'aquell que sent
la pentecosta de l'amor, l'advent,
i en el vent el gran crit de la bandera.

Tenia a punt, amor, totes les coses
perquè sabia que vindries, ara,
amb un escàndol de sonets i roses.

Amor i més amor i més encara,
i avemaries i vitralls i aloses,
i tots els blats novells de la tarara.


*
Amor i amor quan plou i quan fa sol,
amor quan és de dia o és de nit,
i a la taula i al llit, al primer crit,
i l'oli socarrant-se en el cresol.

L'amor, que és una pena i un consol,
un desembre plujós i abril florit,
atrevit, enardit i decidit,
que tot ho té i ho dóna i tot ho vol.

Plou i plou en finíssimes agulles,
plou i plou en la brossa, en el terrat,
plou i plou en la roba i en les fulles...

D'amor de cap a peus vinc amarat,
d'amor i de furor quan et despulles
vora el llit on t'espere despullat.

Vicent Andrés Estellés

món irreal (però encara possible)

els dits dels peus amagats
entre els plecs
del sofà.
ja en tinc ganes
-no em mossegaré les ungles.
he somiat que corria entre punts
i comes,
perduda,
de l'inrevés.
ara, de sobte, estiro dues mans.
calfred.
acarono la pell blanca.
mirant directament el palantir
alguna cosa em diu:
ara potser.
i és suficient.
m'alço a poc a poc.
se m'han adormit les cames.

rèquiem per la poesia

mentre la gent es deixa vèncer per la submissió absoluta al deliri exacerbat aliè, la nostra terra clama i brama, i sortim al carrer: no ens importen els himnes i banderes dels altres, el primer són les paraules, la germanor, el record d'on provenim; la nostra terra. estem de dol, les coses no surten bé. la gent es col·loca davant de les pantalles i crida en una llengua forània. la gent que ens envolta no respecta el nostre passat. és l'opi del poble. afortunadament, aquell poble no és el meu.











Rèquiem (fragment)

Ja aixeca la seva ala la follia
per cobrir la meitat de la meva ànima,
em fa embriaga amb el seu vi de foc
i em xucla cap a la més fosca vall.

He ben entès com ara em cal
acceptar la seva victòria
i copsar tot el meu desvari
com si el deliri d'un altre veiés.

I sé que no m'ha de deixar
que m'endugui res amb mi:
(el meu prec insistent és endebades
i l'enfureixo de tant suplicar.)

Ni l'esfereïdora mirada del meu fill,
com un lament fet pedra,
ni el dia en què esclatava la tempesta,
ni l'hora en què ens trobarem al davant de les reixes,

ni la frescor tan dolça de les mans,
ni l'ombra tremolosa dels til·lers
ni cap ressò, tènue, llunyedà,
del darrer mot de consolació.

Anna Akhmàtova

Traducció: Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova

prou de tanta èpica, que torni la lírica!

Ho diu amb claredat i contundència el poeta Jordi Valls: èpica futbolística, èpica gladiadora, èpica taurina, èpica constitucional..., tanta èpica anul·la el meu lirisme.

I el meu!

I el teu?

Ja n'hi ha prou!

Afortunadament, no tot està perdut...


El pas tranquil de les vaques

Has de reconèixer que no ha anat del tot malament
som vius com vaques sagrades que campen entre l’herba
i encara caminem obstinats cap a la derrota,
l’estimball és a prop, una catifa de tous pètals
ens condueix per la sendera de la lliure esperança
“temps era temps hi hagué una vaca cega” llegeixes
però és tan natural avançar sense fer soroll
que no parem atenció a les altres vaques sotmeses;
ja ens està bé el destí planificat, amb pocs sotracs
i garantida qualitat de vida, al final
el teu viatge serà el millor viatge, sempre és així,
la mala llet, però, te la guardes, no se sap mai
quina llunyana veu esmola l’eina per escorxar-te,
al final del camí, observes com t’esperem, els murris.

Jordi Valls

don't suffer in silence

Cantora nocturna

Joe, macht die Musik von damals nacht...

La que murió de su vestido azul está cantando.
Canta imbuida de muerte al sol de su ebriedad.

Adentro de su canción hay un vestido azul, hay
un caballo blanco, hay un corazón verde tatuado
con los ecos de los latidos de su corazón
muerto.

Expuesta a todas las perdiciones, ella
canta junto a una niña extraviada que es ella:
su amuleto de la buena suerte. Y a pesar de la
niebla verde en los labios y del frío gris en los
ojos, su voz corroe la distancia que se abre entre
la sed y la mano que busca el vaso.

Ella canta.


Alejandra Pizarnik

CLODIA

que obres els ulls al món...

Em preguntes, quants besos teus,
Lèsbia, em calen i necessito.
Tants com els grans de sorra Líbica
on està Cirene curulla de laserpici
entre l'ardent temple de Júpiter
i el sagrat sepulcre del vell Bat;
O tants com la munió d'estrelles, en la silenciosa nit,
que veuen els furtius amors dels homes.
Tants de petons seran suficients
per embogir al teu Catul,
que ni puguin ser comptats pels tafaners
ni la llengua viperina pugui embruixar-los.

Catul


Quaeris, quot mihi basiationes tuae,
Lesbia, sint satis superque.
quam magnus numerus Libyssae harenae
lasarpiciferis iacet Cyrenis
oraclum Iouis inter aestuosi
et Batti ueteris sacrum sepulcrum;
aut quam sidera multa, cum tacet nox,
furtiuos hominum uident amores:
tam te basia multa basiare
uesano satis et super Catullo est,
quae nec pernumerare curiosi
possint nec mala fascinare lingua.


i ara ja serem quatre i caldrà pintar una altra aquarel·la

it brings me relief

la banda sonora (i escrita!) de la meva vida es diu Crowded House. Una autèntica obra poètica cantada.



Nails on my feet

My life is a house
you crawl through the window
slip across the floor and into the reception room
you enter the place of endless persuasion
like a knock on the door
when there's ten or more things to do
Who is that calling?
you my companion
run to the water on a burning beach
and it brings me relief

Pass through the walls
to find my intentions
circle 'round in a strange, hypnotic state
I look into space
there is no connection
a million points of light
and a conversation I can't face

Cast me off one day
to lose my inhibition
sit like a lap dog on a matron's knee
wear the nails on your feet

I woke up the house
stumbled in sideways
the lights went on and everybody screamed "Surprise!"
the savage review
it left me gasping
but it warms my heart to see that you can do it too

Total surrender
your touch is so tender
your skin is like water on a burning beach
and it brings me relief

Like a night in your mind
it brings me relief
in the back door
under the stars
and the scenery is my floor
in the back room
under the stars
and the scenery is my floor



Neil Finn i jo. 24 de juny 2010. Razzmatazz, Barcelona.
Felicitat.

divuit dies i restant

Estamos tan intoxicados uno del otro...

Estamos tan intoxicados uno del otro
Que de improviso podríamos naufragar,
Este paraíso incomparable
Podría convertirse en terrible afección.
Todo se ha aproximado al crimen
Dios nos ha de perdonar
A pesar de la paciencia infinita
Los caminos prohibidos se han cruzado.
Llevamos el paraíso como una cadena bendita
Miramos en él, como en un aljibe insondable,
Más profundo que los libros admirables
Que surgen de pronto y lo contienen todo.

Ana Ajmátova

Versión de Jorge Bustamante García



tot el que toca la mà de Neil Finn és màgic...

les òlibes i les xafarderies

gràcies, Imma.

La nit, ahir, portava dues llunes:
La del cel i la meva, cap de bona.
"Assenyalem el temps", vaig pensar jo
i era veritat.
Amb eufòria evident
avui l'home del temps prediu tempestes.

Pilar Cabot

anahata

Sent la buidor en ella mateixa
manifestada en un coltell
inalterable
damunt del pit
davall del ventre.
Tanca el bec l’ocell
i implosionen els silencis.
Amb les mans ofertes
sobre un llençol de plomes
li han insistit en el vol
i es desploma com una paraula
que algú ha sentit
però no ha entès.
Tinc mig cos enfonsat al fang,
demana.
I mentre l’energia s’esgota
la copa vessa en un altre lloc.
Damunt del palmell,
només resta el desig incomplert.

a woman like me, so irresponsible

A una casa de rosa no te acerques...

a una casa de rosa no te acerques
demasiado, que estragos de una brisa
o el rocío inundándola -una gota-
abatirán su muro, amedrentado.

Y atar no intentes a la mariposa,
ni escalar setos del arrobamiento.
Hallar descanso en lo inseguro
está en el mismo ser de la alegría.

Emily Dickinson

silence ever after

com un cranc cap endins, tot s'escola al forat del món. i recordo pujant vora un barranc, el fantasma d'una minyona en una torre. aleshores hi eres tu. ara el riu puja brut endins. com un cranc, enrere. i la tarda cau grisa. potser, diuen, la cendra del volcà de sofre ens deixarà gelats. però tu, això, ja no ho hauràs de conèixer.

al camí de...

(i a casa d'uns bons amics trobava un poema emmarcat que em va fer caure en altres poemes, i del poema al moment actual, i del moment a l'alè sostingut)

Menos tu vientre todo es confuso...

Menos tu vientre
todo es confuso.
Menos tu vientre
todo es futuro
fugaz, pasado
baldío, turbio.
Menos tu vientre
todo es oculto,
menos tu vientre
todo inseguro,
todo es postrero
polvo sin mundo.
Menos tu vientre
todo es oscuro,
menos tu vientre
claro y profundo.

Miguel Hernández

(i Crowded House ja té primer senzill del seu Intriguer que aniré a veure a Barcelona per sant Joan)

elegant

visca la poesia, sigui en vers, en prosa, en imatges, en música

«Estoy convirtiéndome en líquido para invadir cada uno de sus orificios cuando abra la puerta. Tenaz como un pájaro recién nacido, todo boca con su único deseo, cierro los ojos y tiemblo, esperando el paraíso: va a tocarme»

Elizabeth Smart

una persona entre milers

una persona entre milers d'altres persones solcava l'interior d'aquella fredor. l'aparença, la frisança, l'esperit de fugir. pujada damunt d'una branca immensa imaginava urpes d'ocells. una persona entre milers que sóc, entre milers que seré, i aquest fons tan desconegut, tan amarg. la música rebota les pauses en carrers deserts. he vist que brillaves, entre milers, i m'he reconegut.

de vegades, quan rellegeixo les meves paraules, me n'adono de la dificultat. de la meva dificultat.

ja sóc a casa.

i en el misteriós passar

d'una llum de color verd
he trobat que venia el vermell
i el blau de la carícia
(que no he donat, no podia).
i ara que s'apaguen
i resto en l'obscuritat
d'aquesta sala tèbia,
em pregunto:
a on han anat tots els colors?
a on han esclatat, que no és a la vora?

de vegades, quan tinc dolor, camino quilòmetres

i omplo els mapes de carrers buits
de petites passes d'un peu trenta-sis,
però a velocitats incompreses,
com pot ser? diu que està malalta.
senyores, senyors,
quinze dies sense somiar
quinze dies sense respirar
quinze dies a peu dret
caminant món enllà.
la dona que carrega mapes
prem amb força els malucs:
no m'aturaré,
caure a terra, dolor, dolor, dolor,
vaig de genolls.
però no m'aturo
em segueixen les branques
les mànigues
els passos de vianants
un semàfor en groc
l'olor del riu buit
un paper sense llençar
una formiga de cap vermell.
em segueixen les paraules
i camino, camino
senyores, senyors
com que no sento l'interior
he decidit ser volàtil,
tancar els ulls.
demanar perdó
de vegades, quan tinc dolor,
camino quilòmetres.
sé que al final, no sé a on,
un dia m'aturo i la vida torna a començar.
com pot ser? torno a ser jo cada nou cicle.


el mes de març està dedicat a l'endometriosi, una malaltia incapacitant i poc coneguda. Aquest any, pel dia de la dona, m'ha semblat que era una bona oportunitat dedicar-li uns minuts. gràcies

tinc nius als braços i als cabells...

Cotidiana llegada

Estoy aquí.
Pasa. Un momento y termino.
Algo difícil sobre consonantes
absurdas... ¿Hace frío?
¿Hace amor, lluvia, viento?
¿Qué me traes?
¿Hemos tenido hijos
esta noche? Siéntate. ¿Puedes?
Quito libros, papeles. Como siempre
la invasión de las letras
que ya trepan, ¿las ves?,
por paredes y techos.

Tienes las manos pálidas
y en tu cara
amanece el cansancio.
Deja que también pasen
los árboles, contigo,
el bosque, el mar, las grandes cataratas.
Esa ardilla que tengo aquí,
en el hombro,
me cuchichea brisas
y los pájaros llenan
de insurrección la casa.
¿Quieres café, un zumo, coca-cola?
La silla tiene flojos
los huesos, has de perdonarla,
ya es vieja... (¿Un ave lira?
¿La flor del Paraíso
a punto ya de ser manzana?
¡Qué detalle!)
Quiero que estés contento
de mí. Escribo mucho.
Tanto como querías tú.
¿Qué ocurre?
La niebla se interpone, no te veo.
Los pájaros te ocultan
y esas ramas me vuelven
parte del bosque. Habla.
Que te oigan mis hojas.
Que mis ojos vegetales
te sepan cerca. Tengo nidos
en los brazos y el pelo.
Llega una taza de café volando
del comedor, y a la terraza
le nace un sauce, ese árbol triste,
ese árbol que llora.


Maria Beneyto