she's waiting like an iceberg

All the muscles tighten in her face
Buries her soul in one embrace
They're one and the same
Just like water

KT Tunstall, Other side of the world



Aprofitant l'iplus de la tele, que et deixa gravar coses quan no les pots veure, he vist un fotimer de pel·lis que tenia pendents. Algunes d'aquestes m'han colpit força. Entre elles hi ha Iris, protagonitzada per la Kate Winslet i la Judi Dench: una recrea la vida de jove de l'escriptora Iris Murdoch; i l'altre, la vida de gran.

Iris Murdoch va ser una importantíssima escriptora anglesa que mereixia haver guanyat el Nobel de literatura abans de morir. Autora de més de vint novel·les d'una qualitat excepcional, va ser una magnífica "domadora de paraules", algú que coneixia a la perfecció la llengua anglesa i sabia donar-li una força gairebé comparable a la que li donà Shakespeare en el seu dia. A més a més, també va aconseguir representar a la perfecció en la seva ficció la personalitat superficial i l'amagada de tot un seguit de personatges que donaven forma a la societat que li havia tocat viure. Darrere d'aparents novel·les d'embolics emocionals s'amaga la realitat dura, sense màscares, i la solitud, la hipocresia i l'egoisme inherents de la raça humana. Tot això embolicat amb un toc màgic, amb alguna mena de vareta onírica que li dóna la gràcia definitiva a les seves històries. Una no tanca mai una novel·la de la Iris Murdoch sense quedar-se abans una bona estona amb el llibre sobre la falda i la mirada enganxada en algun punt inexistent, preguntant-se moltes coses sobre ella mateixa i els que l'envolten. I mira el món des de perspectives noves.

La pel·lícula, per desgràcia, no és res de l'altre món i, a més, representa la part més crua i depriment de la vida d'aquest geni de la literatura: l'alzheimer que va arribar per emportar-se allò que ella més apreciava, la capacitat de raonar i escriure. La duresa de la malaltia, que jo he conegut de forma colpidora en la figura de la meva àvia, va acabar amb l'Iris Murdoch forta i domadora de mots, va posar punt i final a l'equilibri i a un pou inesgotable de lingüística humana, si això es pot dir o existeix. La pel·lícula, com imaginareu, és fins i tot desagradable. Però val la pena acostar-se a ella a través de dues actrius tan espectaculars com les que li donen vida: és increïble com de bé representa la Judi Dench el deteriorament mental de l'escriptora, quina capacitat té d'expressar l'alzheimer en els seus ulls.

Un altra pel·lícula que sí que us recomano, però que també és molt dura, és Gran Torino, del Clint Eastwood qui, com sempre, està fabulós fent d'ell mateix, i juga amb el tema del racisme com si es tractés d'un joc de nines russes, des de la guerra de Corea (que seria la nina més gran) fins a les bandes juvenils de l'actualitat: tot és anar treient nines i nines i nines i s'arriba sempre als mateixos tòpics i abusos. És clar que el missatge que ens transmet és el que esperem: no ens quedem en la superfície, mirem de front la realitat, hem de conèixer les persones pel que són realment.

I dues pel·lícules que es poden oblidar fàcilment són la d'El club de lectura Jane Austen, tot i que a mi em va semblar més entretinguda que el llibre en què està basada; i Becoming Jane, una pel·lícula ambientada en la joventut de l'escriptora i que és de gran bellesa visual.

la meva heroïna

Avui finalitza el congrés més romàntic del món, del qual aquest bloc ha format part durant el cap de setmana. I també arriba al final la votació sobre la novel·la de Jane Austen que més agrada als lectors i lectores del depasseig. Com era d'esperar, ha guanyat Pride and prejudice. Però hi ha hagut sorpreses rellevants, almenys per mi, perquè Mansfield Park no ha rebut ni un sol vot. També hi ha opcions que no em sorprenen: Sense and sensibility ha quedat segona, molt a prop de la primera, i força lluny de les altres. Al meu parer, és gràcies al fet que la meva generació, en la majoria, va conèixer aquesta novel·la per la magnífica pel·lícula d'Ang Lee, protagonitzada per Emma Thomson (Elinor), Kate Winslet (Marianne) i Hugh Grant (Edward Ferrars).

Personalment, la meva novel·la preferida és Pride and prejudice, perquè trobo que és un treball literari perfecte. He de confessar, de tota manera, que Sense and... és una de les que més m'agrada, o de les que més em va fer gaudir quan la llegia, i que Emma m'encanta perquè el personatge principal és una dona deliciosa. Gràcies a una relectura de Persuasion, també m'estic adonant que la darrera novel·la de la Jane Austen està d'absoluta actualitat pel tema que tracta i que és molt recomanable. I, al meu parer, tot i que sé que no tothom hi està a favor, la més fluixa és Mansfield Park. Tinc la teoria que, com que la vaig llegir la darrera, una protagonista com la Fanny Price se'm va fer massa pusil·lànime i feble, en comparació amb totes les altres. Fins i tot amb la Catherine Morland, heroïna del primer llibre que va publicar, Northanger Abbey, que no és res més que una noia ingènua enamorada de les novel·les gòtiques que surt al món real per a topar-hi de nassos, vaig gaudir molt més: la Catherine, tot i la seva inexperiència amb les persones de carn i ossos, és una noia de caràcter fort.

Hi ha opinions per donar i per vendre, però el que és evident és que cal llegir, almenys un cop a la vida, alguna de les novel·les de la Jane Austen. Una bona amiga em va descobrir una col·lecció que imita les llibretes moleskine de totes les novel·les de l'autora. Un dissabte a Barcelona em vaig apropar a la Casa del llibre i, mentre sonaven els germans Finn a la ràdio, i com si fos per art de màgia, van caure a les meves mans dues joies: Emma i Northanger Abbey. La col·lecció, il·lustrada per Hugh Thomson (gràcies, Carme!) i amb una bona introducció tant de la novel·la i els seus personatges, com de l'època en la qual va viure l'escriptora, és una autèntica joia de col·leccionista.

El fet que fossin precisament aquestes dues novel·les i no cap altra les que quedessin a la venda en la llibreria (i les últimes, si en voleu alguna les haureu d'encarregar a la pàgina adjunta a la il·lustració), va ser un senyal delicadament adornat per la cançó dels meus músics preferits. Va ser la meva amiga Carme qui em va descobrir la Jane Austen. I, jugant, va ser ella qui em va dir que si havia de ser una heroïna de les seves novel·les, m'anava força bé la Catherine Morland. He de dir que després de llegir Northanger Abbey no hi vaig estar gaire d'acord: una heroïna menor, a qui prenen el pèl i que no té una força com la d'Emma, per exemple, que és la seva heroïna. Amb el temps, però, he estat conscient que jo mateixa, als disset anys, i moltes de les lectores del bloc o d'altres blocs a aquesta edat o cap avall, som Catherines Morland que hem viscut amerades de llibres i que esperem viure la vida entre línies d'una novel·la. Jo m'he creuat molts cops amb Isabellas i Johns Thorpes i he estat incapaç d'adonar-me'n. No és la pròpia Catherine una mena de Quixot de l'època victoriana?

I vosaltres? Teniu una heroïna preferida? Una que admireu, que us agradi perquè sí o amb qui us sentiu identificats. Doncs voteu-la.

the ball

la primor
d'aquella darrera paraula
escapava, indòmita, a través de l'espai
entre dos fulls.
m'has dit potser
i l'aire arrossegava, com un huracà
els punts i seguits del nostre ara.
massa poc espai a través dels núvols.
les teranyines.
les comes.
una ratlla de final i la signatura de vint dits.

santornem-hi

I ja hi tornem a ser.

Després de llegir el llibre El olvido que seremos, d'Héctor Abad Faciolince, que recomano convençudíssima a lectores i lectors de tota mena, ahir va anar a parar a les meves mans Mansfield Park. El darrer llibre que em faltava de la Jane Austen.

Deixeu, si en sé i no m'embolico amb el meu cervell de mico que salta de branca en branca, que lligui en aquest post d'alguna manera tots dos llibres, malgrat no tinguin en aparença absolutament res a veure.

Li comentava a l'amic que me'l va recomanar que jo tinc una obsessió amb els llibres (mal) anomenats de dones, femenins, etc. En realitat, com ja deveu esbrinar els qui seguiu aquests passeigs, el que m'emociona o m'interessa moltíssim, d'una manera de vegades gairebé addictiva, són les descripcions dels caràcters, les maneres de ser i de fer i de relacionar-se de les dones amb tot allò que les envolta.

Jo mateixa caic en el parany de posar en un calaix la literatura d'emocions i la d'imatges (així, per fer-ho resumit de pressa, però caldria aprofundir-hi, lògicament) on la primera acostuma a tenir poca acció exterior i ens mostra la psicologia dels personatges, i la segona es farceix de descripcions i diàlegs.

Les coses, com dic, no són exactament així, però dins d'aquesta divisió simple, a mi em tira més el primer tipus de llibre. Més proper a la poesia o a la indagació personal dels sentiments i percepcions vitals, les novel·les que descriuen els sentiments amaguen una profunda riquesa antropològica i semiòtica (i a mi, vés a saber per quins fantasmes de la infantesa, em causa veritable curiositat la psicologia de i entre dones).

Abad Faciolince fa un llibre on barreja el testimoni particular i el personal. La base de la novel·la és la relació entre pare i fill (una novetat per a mi, acostumada a mare i filla), una relació tan fabulosa que provoca alhora l'enveja i l'admiració de qui llegeix, i a partir d'aquí va descosint tota la història familiar per acabar filant la història del país durant una època determinada. Les descripcions, molt de l'estil psicològic, ens endinsen en els pros i contres de la família i, al mateix temps, en els de la societat colombiana de la segona meitat del segle passat. És, per tant, una novel·la de denúncia farcida d'emocionalitat i evolució personal en el devenir d'un nucli familiar concret i d'un dels seus membres en particular. És la gran troballa, la font de l'encant d'aquesta obra.

Mansfield Park no deixa de ser alguna cosa semblant, si hi pensem amb cura. Jane Austen reflecteix d'una manera espectacular els tipus de persones que conformaven la societat anglesa de finals dels segle XVIII i inicis del XIX. Les històries, on no hi ha gaire acció, tenen com a nucli fonamental les relacions socials, els matrimonis convinguts, els diners i el paper de la dona durant aquells anys.

No hi manca una fina ironia en la il·lustració quasi perfecte dels estereotips de l'època, i darrere d'això podem pensar que també s'amaga, de forma inconscient?, una mena de "denúncia" cap a aquella situació, que es fon perfectament amb les descripcions psicològiques de tot un seguit de personatges que van desfilant d'una novel·la en una altra. La dona, si no tenia una bona dot, un germà gran, o una bellesa prou rellevant com per a caçar un bon marit, podia patir d'un porvenir força gris.

Per acabar de trobar lligams entre llibres que tinc a la tauleta de nit, Carmen Martín-Gaite va escriure un assaig sobre les relacions amoroses de la postguerra anomenat Usos amorosos de la postguerra española, i que ara llegeixo i combino amb Mansfield Park. El nexe comú entre totes dues, doncs, i així aniríem teixint un tapís sense fi, el traço quan llegeixo i aprofundeixo en qüestions que sempre he sabut popularment però que no coneixia de primera mà en testimonis de l'època: el règim franquista va crear una dona submissa, pura, gairebé invisible, dedicada de ple a la llar i la família, amb l'única esperança de caçar un bon marit a qui servir la resta de la seva vida.

Es diferencia gaire això de la denúncia implícita en els llibres de l'autora anglesa? En continuarem parlant, doncs, que ja m'allargo massa i vull anar a la piscina.

If any one faculty of our nature may be called more wonderful than the rest, I do think it is memory. There seems something more speakingly incomprehensible in the powers, the failures, the inequalities of memory, than in any other of our intelligences. The memory is sometimes so retentive, so serviceable, so obedient; at others, so bewildered and so weak; and at others again, so tyrannic, so beyond control! We are, to be sure, a miracle every way; but our powers of recollecting and of forgetting do seem peculiarly past finding out.

Mansfield Park, Jane Austen

meteorits arreu

en el jardí que he inventat per a un ocell amb un bec molt gros, omplo d'éssers imaginaris les pàgines d'aquest diari. és quan estic trista que els animals em parlen. i recordo una cançó de Crowded House:

I have all I want is that simple enough,
there's a whole lot more I'm thinking of.
Every night about six o'clock
the birds come back to the palm to talk.
They talk to me, birds talk to me
if I go down on my knees.
I will run for shelter
endless summer lift the curse.
It feels like nothing matters
in our private universe...

després, ajeguda damunt dels llençols arrugats, allargo la mà a la coincidència dels mots recitats. t'he buscat darrere de la porta i he vist la teva mirada pendent de la meva. aleshores em parla Gioconda Belli:

Te quiero como gata boca arriba,
panza arriba te quiero,
maullando a través de tu mirada,
de este amor-jaula
violento,
lleno de zarpazos
como una noche de luna
y dos gatos enamorados
discutiendo su amor en los tejados,
amándose a gritos y llantos,
a maldiciones, lagrimas y sonrisas
(de esas que hacen temblar el cuerpo de alegría)

són dies de dispersió i de trobar bocinets de poesia en cada cantonada. una estona de mirar el cel, buit, i coincidir en uns versos. aleshores cau la nit en una terrassa a la ciutat, que s'ha convertit en una bonica coincidència de colors, entrem al cine i amaguem el cotxe entre l'arbreda.

(P.s. I love you és una pel·lícula tendra que fa plorar moltíssim. Sí, segurament és un altre producte al gust creat des dels Estats Units per fer-nos commoure, però és que és de veritat que commou, i els actors i les actrius estan fabulosos -feu una ullada al repartiment, val la pena.

En una època de cine avorrit, i això val tant per al de qualitat com per al de patxanga visual, en què m'estimo més quedar-me a casa llegint blocs, aquesta pel·lícula converteix una estona de cap de setmana xafogós en un dolcet salt d'aigua).

un dia, fa dos anys, estirada damunt del llit, sola a la capseta blanca, vaig sentir que em desdoblava. va ser una sensació física, d'expulsió, com si alguna cosa que tingués profundament enganxada a l'ànima se n'hagués anat per sempre. i em vaig adonar que la solitud era allò: per fi, cara a cara amb mi mateixa, buida de res més. com si el rellotge de la vida s'hagués aturat. una llarga respiració de tristesa. la necessitat, des d'aleshores, de buscar-me el fons per conèixer-me i deixar de reflectir-me en altres persones.

de vegades és feixuc viure. d'altres, puja la sal als llavis, tanques els ulls, i dius

endavant.

Mr. Darcy: So, what do you recommend to encourage affection?

Lizzy: Dancing. Even if one's partner is barely tolerable.

de clubs de lectura i sessions de teràpia

Quan em compro un llibre, el primer que faig és anotar-hi la data del dia en què l'he comprat. Això és un costum que, malauradament, aplico no fa gaire, però que ara m'ajuda a tenir una idea més clara de les lectures que he fet (menteixo, de les lectures que he volgut fer en el moment de comprar-les, que algun cop no s'han dut a terme fins a uns mesos després). M'agrada controlar la dieta de lectures que faig perquè els meus impulsos lectors obeeixen, en primer lloc tot i que no sempre, a estats d'ànim.

Miro la data escrita al primer full de El club de lectura Jane Austen, de la Karen Joy Fowler, i és l'octubre del 2006. Si deixem mes i mig de marge entre el moment de la compra i la lectura real del llibre, en aquella època estava assistint a un taller força interessant sobre habilitats socials (parlar en públic, aprendre a dir no, expressar sentiments...). Tot i que potser no sembla que hi hagi cap relació, jo n'hi trobo, i molta.

Durant aquell temps ens reuníem un cop a la setmana una colla de gent desconeguda, de diferents edats, estils de vida, creences, estatus socials, inquietuds, etc., per a parlar i compartir experiències amb un punt en comú: els problemes de relació amb els altres en determinades situacions. Va ser molt fructífer per a mi a l'hora de conèixer aquestes persones, de veure com interpretava cadascú el que estava patint, com ho desenvolupava i com ho acabava expressant. I sempre hi havia punts diversos que, en lloc d'allunyar, creaven un ambient enriquidor.

Els clubs de lectura, dels quals he sentit molt a parlar en el postgrau que vaig acabar ahir a la tarda, sempre m'han semblat una idea magnífica. Igual que amb les habilitats, agafes una colla de gent desconeguda, amb vides diferents i desitjos oposats, els dónes una sola cosa en comú, en aquest cas un llibre, i apa, els deixes parlar i parlar i parlar. Segurament extreuran conclusions ben allunyades, segons l'experìència o vivències de cadascú, i d'altres molt properes tot i viure en dos pols. El que és segur, però, és que serà enriquidor i el lector únic i solitari es convertirà en un cor de veus: hi ha poques coses tan plaents com parlar d'un llibre amb altra gent, de verbalitzar un succés que passa dins, que és silenciós.

El llibre de la Karen Joy Fowler tracta sobre una colla de gent molt diferent que es reuneix per parlar de les novel·les de la Jane Austen. És clar, jo sóc una admiradora sense remei de tots i cadascun dels llibres d'aquesta escriptora del XIX, i el llibre en qüestió es va convertir en un caramel difícil de rebutjar. La idea em va semblar molt bona (posar en boca de cada personatge un llibre diferent, que pogués entrar en relació amb la seva personalitat o situació personal), però he de dir que tot i que la lectura és amena, el vaig passar en aquell moment sense pena ni glòria. Més aviat m'envaïa la sensació real, a causa del taller d'habilitats, d'estar participant jo mateixa en un club de lectura sense llibre i vaig començar a imaginar la possibilitat de fer-ne algun de debò que tingués més molla que el de la Fowler.

Sigui com sigui, he retornat a aquesta lectura perquè s'acaba d'estrenar una pel·lícula basada en El club de lectura Jane Austen. Amb el títol en castellà "Conociendo a Jane Austen" (?), ja la teniu als cinemes. Jo, si puc, l'aniré a veure aquesta setmana i ja us en faré cinc cèntims.

Per acabar, només dos apunts: en primer lloc, existeix realment una mena de club de lectura de la Jane Austen, i és un grup de correu en espanyol on es fan interpretacions de llibres, lectures en veu alta de fragments, resums, debats, etc. Si us interessa apuntar-vos-hi, cliqueu aquí. En segon lloc, com que compartir literatura també és compartir fragments de vida, una amiga i jo tenim en ment crear en breu un club de lectura a València per tots aquells que tingueu ganes de participar-hi. Ella ja ha provat l'experiència amb alguns dels seus alumnes i se n'ha sentit molt satisfeta.

El club de lectura Jane Austen, Karen Joy Fowler, El Aleph

becoming Jane?

S'estrena al cinema una pel·lícula sobre la magnífica escriptora Jane Austen i una apassionada relació amorosa que va viure en la seva joventut. Jo encara no l'he vista, la pel·lícula, però ja començo a sospitar que alguna cosa no rutlla gaire bé. El primer que n'he sentit a dir (a la ràdio) és com Jane Austen escrivia "cosetes" sense importància abans de conèixer l'home en qüestió (sobre el qual gira l'argument) i com després ella es va convertir en l'escriptora que finalment va ser.

I ja tornem a ser-hi. És que no és prou creïble que una dona per ella mateixa pugui, a començaments del segle XIX, ser una escriptora de talent sense necessitar l'ajut d'un home que li arrabassi els sentits i li insufli alguna mena de gas de la inspiració excepcional? Deu ser que no, si tenim en compte que la història de la literatura (femenina?) ja n'està plena, d'aquestes coses.

Incrèdula davant de l'afirmació radiofònica, he anat a Internet a llegir l'argument de la pel·lícula i sembla que aquí ho pinten d'una altra manera. Diuen que en el film es fa una interpretació de la relació que va viure l'escriptora com si fos a través d'una de les seves novel·les (algú no coneix encara el senyor Darcy?). No sé no sé. L'haurem de veure per tenir-ne una opinió més clara.

Sigui cert o no que es vol fer entendre que va ser gràcies a un home que Jane Austen va acabar assolint la capacitat de novel·lar com ho va fer, el que no hauríem de perdre de vista és l'engany que hi ha darrere de totes aquestes afirmacions i comentaris per fer-nos caure en el romanticisme fàcil que ven molt i molt bé, i que no és precisament allò essencial que hi ha en una novel·la de l'Austen.

Jane Austen va ser una psicòloga abans de la psicologia, una coneixedora minuciosa del caràcter de les persones que l'envoltaven i una escriptora amb una capacitat espectacular de plasmar-ho sobre el paper. I, sobre tot això, hi ha la qüestió que Jane Austen va ser una feminista abans del feminisme, algú que va deixar clar en els seus llibres que la dona del segle XIX podia ser alguna cosa més que algú que es casava amb un bon partit. Ella defensava la racionalitat de la dona i la seva capacitat d'anar endavant sola, assolir un coneixement intel·lectual profitós i enamorar-se d'algú no pas per la posició social sinó pels sentiments.