on ha anat a espurnejar, tan lluny, a poc, seguit. el mal de cap que tot ho omple olors, fangs. les mans quietes. el món sembla una cortina. l'aire, l'aire, passa'm l'aire. m'ofego, he de caure. tan lluny, no atanso l'espurneig si me'l regales, si me'l portes, seguit, destrossat. dilatada com un planeta. tan lluny, seguit. a poc a poc vaig anar perdent les teves passes. el fang.
esmorzo amb un duel Liam-Noel, els famosos germanets d'Oasis, a la MTV. I, com que la cançó que sona ara no m'agrada gaire, fullejo virtualment l'Avui i m'hi trobo els Coldplay. Vaja, dos grups de referència per mi, seguidora i molt fanàtica de l'anomentat brit pop, o indie pop o, vaja, del pop de tota la vida, aquell que neix amb els Beatles.
Sobre els Oasis, puc dir que jo em quedo amb en Liam. Les seves cançons m'emocionen més. O potser és una cosa absolutament subjectiva perquè en Noel és força més antipàtic. Sigui com sigui, els dos són bastant menyspreables, però no es pot negar que aquest grup ha fet coses magnífiques. Van crear temes musicals que passaran a la història i que, malauradament, es veuran sempre marcats per l'espectacle lamentable dels seus membres. A mi, tant me fa. Reconec que ja fa força cançons que no m'entusiasmen gens, però àlbums com el (What's the story) Morning glory? o el Definetely maybe, mereixen un enorme respecte musical, independentment de les seves bestieses personals. Ara mateix, precisament sona Some might say, d'aquest primer àlbum que esmento, i és una delícia.
Pel que fa a l'article dels Coldplay (que enllaço a la foto, "pispada" de Pere Virgili, a l'Avui), van actuar anit a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, a Barcelona, una ciutat que sembla que els encanta. I jo que me n'alegro, com pot algú no sentir-se atret per aquesta ciutat tan magnífica? Tanmateix, jo ja els vaig tastar en directe l'any passat al Sant Jordi, per segona vegada, i, de moment, ja en tinc prou. Digueu-me maniàtica, però des que els Coldplay pul·lulen per la llista de los cuarenta principales amb personatges com el Carlos Baute, el David Bisbal o altres perles de la música supervendes en espanyol, que em començo a plantejar algunes coses. Ell diu que, a mi, això que un grup que m'agrada passi a ser famós i estigui a l'abast de qualsevol, em treu tot l'interès que hi pugui haver tingut abans...
Mira, potser sí, perquè, al cap i a la fi, i per desgràcia, els grups que canten en català són "de poca repercussió", i jo en sóc força seguidora. Però, en aquest cas no és cosa de la qualitat. Això, tanmateix, ja forma part d'un altre debat, i ara no hi vull entrar. El fet és que és cert que quan un grup deixa de ser "meu" per convertir-se en un producte que sona a la tele nit i dia, a los cuarenta, a les musiquetes del mòbil, i que tothom en parla i n'opina (fins i tot els que són seguidors d'Andy y Lucas!), perd la seva aura especial.
També és cert, no vull ser massa intolerant, eh?, que el Viva la vida no m'ha acabat de convèncer tant com els anteriors. No ho puc evitar, sóc una fan apassionada dels seus discos d'abans, que crec que culminen amb l'X&Y, i ara ja no ho puc superar.
De tota manera, el més especial del concert dels Coldplay d'ahir, al meu parer, i allò que volia comentar aquí, és que els van fer de teloners un grup que a mi m'atreu molt i que, contra tots els pronòstics, són espanyols i no canten musiqueta enllaunada o poppy enganxifós: parlo dels The sunday drivers, dels quals ja he penjat per aquí alguna cançó, i que em criden l'atenció i no em desagraden gens.
Doncs res, amb aquests minuts musicals de dissabte amb tempesta de vent (visca aquest temps de desassossec previ al desastre! Ideal per a artistes de tota mena!) barrejats amb torrades i cafè amb llet, m'acomiado. Us deixo una perla dels Oasis, una cançó bonica dels The sunday drivers i, perquè sí, perquè és el meu cantant preferit, una cançoneta que canta Neil Finn amb el seu amic Johnny Marr, de The Smiths. És curiós com un tipus com el Finn, conegut arreu del món i que omple estadis, a l'Estat espanyol passi tan desapercebut. Ara, a mi ja em va bé. Continua sent meu...
L’habitació en forma de triangle. Quina mala sort. Com els ocells engabiats, necessitava una habitació quadrada perquè no m’engolís cap forat que no pogués tocar a les fosques. M’ho veia venir, em passaria l’insomni fent voltes per un triangle, abraçada a unes parets fredes impossibles de predir. El balcó, en canvi, era menut però sensat. Tan sensat que va ser l’únic indret de l’habitació on vaig trobar el nord. Què hi faria, allà, doncs, envoltada de mobles de color caoba i un enorme quadre en blanc i negre? Les vànoves feien pudor de cossos antics i les rajoles havien perdut la brillantor a causa de vés a saber quantes passes. Al balcó, mig agenollada, veia la ciutat petita i el brunzir dels cotxes, i deixava que els cabells em fessin pessigolles al nas. Si l’omplia de plantes ben verdes que miressin amunt podria trobar-me gairebé com a casa. Vista des de l’angle del balcó, l’habitació era desvalguda i tristoia. Un càlid afecte de reconciliació va creuar el meu front. -Però és mentida –vaig dir en un xiuxiueig. -Sempre ho veig tot massa endreçat des dels balcons.
Pel que fa a l'article dels Coldplay (que enllaço a la foto, "pispada" de Pere Virgili, a l'Avui), van actuar anit a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, a Barcelona, una ciutat que sembla que els encanta. I jo que me n'alegro, com pot algú no sentir-se atret per aquesta ciutat tan magnífica? Tanmateix, jo ja els vaig tastar en directe l'any passat al Sant Jordi, per segona vegada, i, de moment, ja en tinc prou. Digueu-me maniàtica, però des que els Coldplay pul·lulen per la llista de los cuarenta principales amb personatges com el Carlos Baute, el David Bisbal o altres perles de la música supervendes en espanyol, que em començo a plantejar algunes coses. Ell diu que, a mi, això que un grup que m'agrada passi a ser famós i estigui a l'abast de qualsevol, em treu tot l'interès que hi pugui haver tingut abans...
.jpg)
