Mi amor es así, como este aguacero, rebotando contra el pavimento, pintando de verde el campo, tapa-cielos, tenaz, mójalo todo, Se me riega por dentro y lo siento latir en la yema de los dedos cuando quiero tocarte y no te tengo cerca. Como este aguacero, amor, me vuelvo un montón de agua entre tus brazos ando desbocada por tu cauce me hago arroyuelo en el pelo de tu pecho. Así como esta lluvia, me desbordo en palabras para contarte todos mis quehaceres, para meterte en todos los rincones de mi día, en todos los aleros de mis horas. Salto desde tus brazos, como la lluvia que se derrama de los techos y me duele la carne de querer prolongarte de querer florecer la semilla en mi vientre y darte un hijo hermoso y vital como este invierno.
en el jardí que he inventat per a un ocell amb un bec molt gros, omplo d'éssers imaginaris les pàgines d'aquest diari. és quan estic trista que els animals em parlen. i recordo una cançó de Crowded House:
I have all I want is that simple enough, there's a whole lot more I'm thinking of. Every night about six o'clock the birds come back to the palm to talk. They talk to me, birds talk to me if I go down on my knees. I will run for shelter endless summer lift the curse. It feels like nothing matters in our private universe...
després, ajeguda damunt dels llençols arrugats, allargo la mà a la coincidència dels mots recitats. t'he buscat darrere de la porta i he vist la teva mirada pendent de la meva. aleshores em parla Gioconda Belli:
Te quiero como gata boca arriba, panza arriba te quiero, maullando a través de tu mirada, de este amor-jaula violento, lleno de zarpazos como una noche de luna y dos gatos enamorados discutiendo su amor en los tejados, amándose a gritos y llantos, a maldiciones, lagrimas y sonrisas (de esas que hacen temblar el cuerpo de alegría)
són dies de dispersió i de trobar bocinets de poesia en cada cantonada. una estona de mirar el cel, buit, i coincidir en uns versos. aleshores cau la nit en una terrassa a la ciutat, que s'ha convertit en una bonica coincidència de colors, entrem al cine i amaguem el cotxe entre l'arbreda.
(P.s. I love you és una pel·lícula tendra que fa plorar moltíssim. Sí, segurament és un altre producte al gust creat des dels Estats Units per fer-nos commoure, però és que és de veritat que commou, i els actors i les actrius estan fabulosos -feu una ullada al repartiment, val la pena.
En una època de cine avorrit, i això val tant per al de qualitat com per al de patxanga visual, en què m'estimo més quedar-me a casa llegint blocs, aquesta pel·lícula converteix una estona de cap de setmana xafogós en un dolcet salt d'aigua).
un dia, fa dos anys, estirada damunt del llit, sola a la capseta blanca, vaig sentir que em desdoblava. va ser una sensació física, d'expulsió, com si alguna cosa que tingués profundament enganxada a l'ànima se n'hagués anat per sempre. i em vaig adonar que la solitud era allò: per fi, cara a cara amb mi mateixa, buida de res més. com si el rellotge de la vida s'hagués aturat. una llarga respiració de tristesa. la necessitat, des d'aleshores, de buscar-me el fons per conèixer-me i deixar de reflectir-me en altres persones.
de vegades és feixuc viure. d'altres, puja la sal als llavis, tanques els ulls, i dius
endavant.
Mr. Darcy: So, what do you recommend to encourage affection?
Lizzy: Dancing. Even if one's partner is barely tolerable.
ahir el dia es va llevar núvol, d'humor capcot, com el meu: la ressaca després del viatge augmentava la pressió (segurament aquesta síndrome deu tenir un nom, però no me'l sé). com que la xafogor i la manca de sol acostumen a provocar inestabilitat i esgotament, vaig decidir dedicar-me una estona per mi soleta i regalar-me llibres, a veure si aconseguia arrencar-li al dia un fragment de Roma i posar-me'l per barret (que tothom al carrer digués: "com enlluerna el record que porta aquesta noia"). la destinació final va ser la FNAC, un viatge espacial a l'acte que es feia en el mateix establiment, però a Barcelona, al voltant del llibre de La Catosfera literària, i al qual no hi vaig poder anar. una manera muda de participar-hi.
avui, quan les coses ja tornen a rutllar i ha passat el perill de manca d'equilibri, exhibeixo els meus regals lectors de la tarda d'ahir i un darrer regal d'última hora, que també ha entrat a formar part del meu tresor particular, i us en faig cinc cèntims.
viatges i flors, mercè rodoreda (labutxaca): narracions molt breus dividit en dues parts que resumeixen allò que marca l'estil i personalitat de l'escriptora, els viatges (que es veié obligada a fer a causa de l'exili) i les flors (una passió que heretà del seu avi quan vivien plegats a Sant Gervasi). usos amorosos de la postguerra española, carmen martín-gaite (anagrama): obra d'assaig però amb la prosa inconfusible de l'autora, qui va fer un estudi de com van modificar-se els hàbits de parella, coqueteig, de fer la cort... durant el franquisme. diario, katherine mansfield (lumen): recull que va fer el marit d'aquesta magnífica contista de tots els escrits personals que corrien per casa. una bona manera de descobrir els pensaments i reflexions més íntims d'una autora que no ha estat encara valorada tot el que es mereix. (gràcies per recordar-me-la, Mirielle!) el ojo de la mujer, gioconda belli (visor): poemes carregats d'energia, gairebé comestibles, molt visuals i càlids, eròtics i plens de la força femenina d'aquesta escriptora de Nicaragua. (gràcies, parella!)
i mentre acabo, em vénen al cap unes frases que es repeteixen al ciberespai i que se citen del diari de la Mansfield que he comprat. escriure, escriure, llegir, llegir, la vida com una sopa de lletres que escalda la llengua. bona passejada...
Me pregunto ¿escribo ahora peor que antes? ¿Es menos urgente el ansia que siento de escribir? ¿Sigue siendo natural en mi el buscar esta forma de expresión?
Nos casaremos ahora que llueve a carcajadas. Vos y yo y la tierra celebraremos juntos el verdor de los cuerpos, el sexo de las flores, el polen de la risa y todas las estrellas que vienen confundidas en la gota de lluvia. Pondremos inviernos en el amor para verlo crecer al ritmo de las plantas. Uniremos las nubes para formar el trueno, uniremos la tierra con el agua. Nos casaremos con el cielo cerrado, cuando suenen los techos como ametralladoras y el canto de las ranas suba desde el jardín junto con un cortejo de hormigas voladoras. Nos casaremos sin sombrillas, amor, con la cabeza descubierta, en un patio mojado, oloroso de tierra, sin otra sed más que la del uno por el otro, con la ropa empapada, juntando nuestros quehaceres para que se venga el temporal que lo va a lavar todo, como la lluvia, amor, de cuando nos casemos.
.jpg)
