D’una manera silenciosa, però amb estil, va aconseguir escapar de sota la flassada. Encara no hi havia el sol penjat a la cantonada de la finestra humida, i, tanmateix, ja notava una escalfor punyent a la panxa. Suava. Va intentar alentir la respiració per continuar en silenci i no despertar l’altre.
Sabia perfectament el que havia de fer. A les fosques, encara que amb la vista acostumada als cantells de la cambra, va obrir un calaix i en va treure unes peces de roba. Les va ficar, maldestrament, dins d’una bossa de supermercat. Aquesta va cruixir. L’estil se li escapava i, alhora, el sol premia a poc a poc el marc de la finestra per començar a treure el nas.
No li quedava gaire estona. Haver triat una bossa de supermercat era una idea de principiant que repetia per oblit. Quina bestiesa, es va dir. Amb tota aquella traça que havia escapat dels llençols, lliscant amb suavitat sota el cotó, primer una cama, després l’altra, el tors alçat, la barbeta amunt. I ara, què?
L’altre es va moure lleugerament damunt del matalàs però no va obrir els ulls. La bossa tornà a cruixir quan hi va ficar altres peces de roba i unes sabates. Ja anava gairebé plena, calia anar de pressa.
El sol va esclatar dins de l’habitació i va il·luminar el front de l’altre, que va rondinar una mica. Ja feia tard. Havia de córrer. Va enviar un petó elegant a l’aire, va prémer la bossa de supermercat contra les costelles, va fer crec-cric, i va abandonar la cambra. Continuava com un llangardaix, amb aquella capacitat innata d’escapolir-se sense fer cap mena de soroll.
L’altre va alçar una pestanya, incòmode davant la nova llum, i es va incorporar amb la son enganxada a la cara, una mica marejat. Recordava, com cada nit, l’olor de suor i colònia a l’espatlla dreta, la sensació de tebiesa enganxada al pit. I, després, com sempre, una mena de líquid que se li escapava, que rodolava llit avall, per anar a petar al conegut cruixir d’una bossa. No obstant això, mai no hi havia ningú quan s’aixecava. Sempre estava sol.
Avui, però, va descobrir a l’angle sense llum del costat de la porta, una peça de roba de color verd ampolla. Li va fer la impressió que li devia haver caigut a algú que fugia amb presses. Es va alçar per collir-la. Si la desava, fins i tot si l’amagava, era probable que aquell misteriós visitant que tanta companyia li feia, tornés.
I a aquelles alçades, l’únic que volia era no estar sol.
Sabia perfectament el que havia de fer. A les fosques, encara que amb la vista acostumada als cantells de la cambra, va obrir un calaix i en va treure unes peces de roba. Les va ficar, maldestrament, dins d’una bossa de supermercat. Aquesta va cruixir. L’estil se li escapava i, alhora, el sol premia a poc a poc el marc de la finestra per començar a treure el nas.
No li quedava gaire estona. Haver triat una bossa de supermercat era una idea de principiant que repetia per oblit. Quina bestiesa, es va dir. Amb tota aquella traça que havia escapat dels llençols, lliscant amb suavitat sota el cotó, primer una cama, després l’altra, el tors alçat, la barbeta amunt. I ara, què?
L’altre es va moure lleugerament damunt del matalàs però no va obrir els ulls. La bossa tornà a cruixir quan hi va ficar altres peces de roba i unes sabates. Ja anava gairebé plena, calia anar de pressa.
El sol va esclatar dins de l’habitació i va il·luminar el front de l’altre, que va rondinar una mica. Ja feia tard. Havia de córrer. Va enviar un petó elegant a l’aire, va prémer la bossa de supermercat contra les costelles, va fer crec-cric, i va abandonar la cambra. Continuava com un llangardaix, amb aquella capacitat innata d’escapolir-se sense fer cap mena de soroll.
L’altre va alçar una pestanya, incòmode davant la nova llum, i es va incorporar amb la son enganxada a la cara, una mica marejat. Recordava, com cada nit, l’olor de suor i colònia a l’espatlla dreta, la sensació de tebiesa enganxada al pit. I, després, com sempre, una mena de líquid que se li escapava, que rodolava llit avall, per anar a petar al conegut cruixir d’una bossa. No obstant això, mai no hi havia ningú quan s’aixecava. Sempre estava sol.
Avui, però, va descobrir a l’angle sense llum del costat de la porta, una peça de roba de color verd ampolla. Li va fer la impressió que li devia haver caigut a algú que fugia amb presses. Es va alçar per collir-la. Si la desava, fins i tot si l’amagava, era probable que aquell misteriós visitant que tanta companyia li feia, tornés.
I a aquelles alçades, l’únic que volia era no estar sol.
.jpg)
0 caminants:
Publica un comentari a l'entrada