l'orgull (i la fam)

hi ha autors que desprenen una aroma d'orgull que m'atreu a ells amb curiositat evident.

feia temps que no llegia Murakami, un dels meus escriptors preferits. After dark m'ha agradat. És Murakami, no hi ha discussió, però és un Murakami fluix, desinflat, sense novetats i "molt pel damunt". Algú hauria de deixar de dir-li allò que els seus llibres són com pel·lis de cine. I és que After dark ha vingut ràpidament com unes postres després d'El palacio de la luna, de Paul Auster, que va ser un tiberi de campionat. I les postres, quan has menjat molt i bé, l'únic que provoquen són digestions pesades.
Paul Auster també té blufs. El més curiós és que són blufs intermitents, aleshores sempre desemboliques un llibre seu pensant que potser, com els pebrots del piquillo, és el que pica. Amb Murakami ha passat que va dir tot el que havia de dir, i ara només repeteix, i amb forma de suís sense nata, el mateix. El mateix ja ens el sabem. Què més en pots treure, d'això? Un llibre que passa però que s'oblida.
I mentre trec la pols del proper àpat, una Irène Némirovsky sortideta del forn, reflexiono tímidament sobre l'Eri Asai, un dels personatges del llibre de Murakami: una noia que decideix dormir i es passa el temps complint aquesta decisió. I no sé com, salto de l'orgull evident de l'autor a l'orgull imprecís de l'Eri i em pregunto, i si jo decidís dormir?
Com puc afrontar tot el que ha de venir amb un coltell en l'obscuritat?
I el meu orgull és el que fa, mà en maluc i barbeta alçada, que cada nit llegeixi en silenci, cada dia treballi en silenci, cada migdia faci dieta en silenci, nedi en silenci, escrigui en silenci, respiri en silenci... el meu orgull és el que em manté dempeus en la son de la meva malaltia insuportable.

I per això, les nits d'insomni, són per devorar les lletres que omplen l'intestí buit.

auster a mitja llum

Després de llegir Un home a les fosques, el darrer llibre de Paul Auster publicat per 62, tinc la sensació que no rutlla. Aviam, m'explico.

Abans que aquest, vaig llegir El llibre de les il·lusions, lectura fabulosa i molt recomanable, que es llegeix d'una tirada, i que t'atrapa dins del món al qual Auster ens té acostumats.

Bé, sí, recordem aquest món: obsessions, confusions, dobles veritats, realitat i somni, paral·lelismes, fets que condicionen una vida, trobades casuals, identitats barrejades i un llarg etcètera. Molt esotèric, fins i tot. Això enganxa.

Al darrer llibre, l'inici ens posa la mel a la boca. És un auster total, absolut, i el cervell comença a fer hipòtesis: ah, doncs ara resulta que passarà això..., i aquell segur que és el qui l'altre deia que..., i quan arribin a noséon es trobaran que... Vaja, el misteri, l'embolic d'històries, el no saber. Reconeguem-ho, el punt de partida d'un home que inventa una història durant l'estona d'insomni nocturn, crida l'atenció. I, almenys, a mi, de seguida em va encisar i enganxar a les pàgines del llibre aquesta història inventada. Els mons paral·lels. Ficció servida.

Què li passa, doncs, a la història de l'Owen Brick, aquest senyor que s'inventa l'insomne? A mi ja em perdonareu, però en el moment en què la història del Brick s'acaba, d'aquella manera que s'acaba, el llibre fa un pet. Pregunto als qui l'hàgiu llegit: no us imaginàveu clarament una barreja de mons (crec que em faig entendre sense haver d'explicar més del compte) a l'estil mons-possibles-de-Borges?

Aleshores, què li passa al llibre? Per què de sobte es transforma en un bluf sense solta ni volta? És curiós com al començament les coses que no semblen tenir sentit, lliguen. I com al final, no hi ha manera de lligar el que succeeix amb tota la història anterior. Mandra. La paraula és mandra.

Proposo, doncs, que si a algú li ve de gust inventar un altre final per a la història del Brick, que l'escrigui, i intentem posar-li una altra cara a aquest mig llibre de l'Auster i, potser, en salvem la història.

you might be a big fish

ara sí, l'estiu per mi s'ha acabat. i el temps acompanya. doncs ja està bé.

Barcelona ha estat un son reparador. tot ha anat molt bé: he llegit Entre visillos i he començat l'últim del Paul Auster.

he barcelonejat.

Coldplay va ser, com sempre, espectacular (gràcies per tancar la paradeta amb Yellow!).

i la resta, sense paraules. es tracta de passejar. el mal humor, s'arregla sol.

i no, no us posaré cap altre cançó dels Coldplay. ja està bé. passem pàgina!

us deixo amb els Ix! i el seu Autòmat infinit.

faig net i torno a engegar el depasseig, amb moltes ganes!