un punt de suport cada dia

rentar-se els cabells, quan es té tot el matí per fer-ho, es converteix en una mena de ritual. després d'una setmana intensa amb quatre llargs dies de repòs, els cabells s'enganxen al clatell, al front, es converteixen en gotes de pluja argilosa que tracta de romandre perpètuament a la pell: escorça d'arbre inundant la pàl·lida epidermis. agafo un ble entre els dits freds i l'estiro. deixo anar la suavitat oliosa de l'oblit i el respiro. respiro tot allò que ha succeït des de dilluns i me n'adono que cal abandonar aquesta capa per deixar que en comenci una altra. cal, doncs, desfer-se'n.
la llarga cabellera s'enreda sota el raig de l'aigua tèbia. alguna cosa és diferent i es perden les clapes entre els forats invisibles. el sol puja amunt i entra a través de la finestra tancada. reflecteix l'ala d'un ocell en les canes amagades.
la brutícia s'escola entre els plecs. alguna cosa és diferent. el beuratge màgic de xampús i mascaretes omple d'una olor forta les parets de la banyera.
premo els cabells negres, suaus, immensos, i els dic adéu. s'eixugaran i cauran sobre l'esquena, llarguíssims, però els que resten saben que alguna cosa molt important ha passat.
queda't tu amb mi.
tanco l'aixeta, les falanges arrugades, els peus tous, el sòl rellisca.
passo inesperadament la mà pel ventre i quan me n'adono has vingut a buscar-me i sortim a passejar, ple de cabells el terra del bany, una massa inhòspita de fils de ferro, antigues pors, els nervis a la gola. adéu, adéu.

respirar

i apareixerà entre la fullaraca aquell estrany respirar que va caure de les meves orelles. l'havia sentit sovint a l'escorça d'una nit calenta, però em feia mal com un pes dens al ventre. amb ungles i ungles vaig esgarrapar la terra; deslliurada de la ranera vaig estornudar pols d'estel. i ara per què m'encalça el teu estrany respirar? el teu estrany entregar? hauria d'haver-lo esclafat (que fes crec-crec com una fulla morta de tardor).

de vegades jo mateixa m'aparto a un racó, no entenc algunes coses. no n'entenc gairebé cap. just quan tinc ganes de veure algú, aleshores no pot ser.

la nit de la màgia

Em llevo, no tan aviat com havia previst, i m'enfilo cap al bosc. El dia ha començat estrany: el sol encara lluita per sortir entre els núvols, la boira ho cobreix tot d'un alè estrany. La llum... no sé si el dia comença o acaba. M'he llevat? Aquesta boira, aquesta llum, fan que això sembli un somni. Fa calor, la boira s'enganxa al cos... Com marca la tradició, recullo algunes herbes: romaní, herba de Sant Joan, farigola... Les abelles treballen, les aranyes s'enfilen i els ocells canturregen. L'esperit de la natura es respira per tot arreu, espès. Torno a casa. L'olor de la coca està enganxat a les parets. El sol ha aconseguit, a la fi, lluir.

fragment màgic de sant Joan de na Pepa, des d'Eivissa

adéu, maig

Aquest mes d'abril va ser tan i tan sec, somort, buit i malalt, que el maig va voler netejar-ho tot plovent fins a buidar els núvols. Prem fort, maig violent, aquest cel mal escorregut...!
I avui s'acaba, el maig s'endú les nits malaltes, la soledat del llit desfet, les persones que sobren, les paraules punyents, les músiques sense lletra.
Estic contenta, demà agafaré el tren cap a València i dormiré al pis nou, veuré el verd des del balcó mentre xerro amb els meus ocells i intentaré que, definitivament, això sigui l'inici que toca.

niente è come sembra...

Passejants, ahir va ser un dia molt important. La vida ha fet un gir, de moment temporal, i deixo la capseta de mantega amb campanetes per anar-me'n a una capsa més gran, més alta i més verda. Que tinc una por que no m'aguanto, que el meu cos està a punt de demanar la vaga, que el meu cap ha fet pef i que ja no tinc esma ni per decidir si m'agrada més el dolç o el salat, són evidències de la inseguretat que va amunt i avall meu com si fos un rellotge de sorra.

Però com bé m'ha dit l'estimada Monique, és millor equivocar-se que no intentar-ho.

I, si tot rutlla com cal, el dia 1 Ell i jo començarem una nova travessia a peu.

Si he après alguna cosa aquests dos darrers anys és que res roman per sempre, que igual que una és moltes alhora, la vida també és moltes vides alhora (com en un "Tria la teva aventura"), i vinga camins, passejos i carrers per decidir i anar fent laberints. Ara me'n fico en un de nou... qui sap a on anirem a parar d'aquí no res?

Doncs seguint amb la dèria italiana musical i la dèria prerafaelita de pintura, us deixo la lletra d'una cançó de Fabrizio de André que va cantar ahir Battiato i un quadre de Waterhouse que trobo adients al meu estat d'ànim d'ara mateix mateix.

Amore che vieni, amore che vai

Quei giorni perduti a rincorrere il vento
A chiederci un bacio e volerne altri cento
Un giorno qualunque li ricorderai
Amore che fuggi da me tornerai
Un giorno qualunque li ricorderai
Amore che fuggi da me tornerai
E tu che con gli occhi di un altro colore
Mi dici le stesse parole d'amore
Fra un mese fra un anno scordate le avrai
Amore che vieni da me fuggirai
Tra un mese tra un anno scordate le avrai
Amore che vieni da me fuggirai
Venuto dal sole o da spiagge gelate
Perduto in novembre o col vento d'estate
Io t'ho amato sempre non t'ho amato mai
Amore che vieni amore che vai
Io t'ho amato sempre non t'ho amato mai
Amore che vieni amore che vai.

tragèdia

Hamlet: ...I did love you once.
Ophelia: Indeed, my lord, you made me believe so.

el gat i el quadre (sense gat)

Si jo fos aquell gat i tingués el cos elàstic -i pogués amagar-me sota el sofà i esgarrapar les brosses que suren com unes naus espacials diminutes- m'escaparia a través de les canonades que porten a una altra casa. Gaudiria de la visió d'una altra jo coberta d'algues aquàtiques i una casa amb parets verdes, damunt d'una vall plena de paraules en veu alta.

Tancaria d'un cop la porta al meu darrere i passejaria la cua peluda per les rajoles de l'Eixample, llepant cada passa que algú altre ha fet sense adonar-se'n, i reclamaria una espina de silenci sense ansietat, per aprendre a mirar-te i no sentir por.

Si jo fos aquell gat, del vermell d'una magrana cosiria un llençol a les teves celles perquè reconeguessis les mil coses que t'empasses mentre es cou alguna cosa inconsistent al foc. Llegiria amb els ulls esbatanats les adreces de les bústies, per aprendre a trobar la relació entre el que va passar i allò que encara resta, sota la terra -humida de la pluja al meu país- d'un enterrament de rata minsa. Esclata formatge fos del cel.

Aquell gat, que s'entrabanca, que viu a la vora del contenidor per on passo cada matí, que olora el sol que va sortint amb mandra al cel emboirat de pensaments estàtics. Aquell gat, que em creua la respiració i entenc que vol dir-me alguna cosa, que entenc que sap la veritat. Que alena quan el meu dit cau com un sac i senyala no-res en el terra.

I aquell gat sóc jo i dormo fent vivac entre la roba esparracada que llences quan et despulles.

Si jo fos aquell gat, recorreria tres-cents cinquanta quilòmetres i tornaria al mateix llindar de la mateixa porta tancada. Cada dia.