i'm a spacewoman flying high

Per què, gòtic avall, el cansament s'escola per les cames i cau rodolant a terra, desapareix entre les rajoles i és engolit sense pietat per les clavegueres? Per què l'olor dels plàtans de l'eixample fa que caminis empentada en una direcció concreta, oh mestre zazen, i caiguin a les teves mans teles japoneses, pastissets àrabs, coca de sant jaume, fideus xinesos, un sakuraba kukicha, george sand, carmen laforet, haruki murakami i elizabeth gaskell? Quina amistat no supera una dècada enmig del paradís de la terra natal? Això és la fortuna i, sí, és cert, de vegades cal airejar-se uns anys perquè les retrobades facin bon gust i tinguin aquell caliu sincer del que és estar de debò a casa.

a barcelona, neva

i quan tornàvem, al tren, només plovia... :(

la mamma

el balcó de casa

dolç 2010

arriben els reis i jo, silenciosament, baixo a les paradetes, compro quatre coses a artesans, escolto una cançó dolça, em llepo el dit de tortell de massapà i esclato un fins l'any vinent. em falten les cartes. em falta la ciutat. però torno amb tu.

barcelona

(explicació de la meva ciutat i jo. gentilesa de Klimt 1918)




Just an interlude in your life

Let all the songs tell you the meaning
in a world you are finding small.
Keeping your soul safe when you are bleeding inside.
But you can't forget
you can't forgive how I told you last time I saw you.
It wants to make you cry
it wants to make you swear.
I want you to know.
Every hour, every day I spent with you was forever.
My mind goes astray
I swore it would be forever.
I'm just awaking with the dusk on my eyes.
I didn't give anyone else a love like this.

Let all the clouds sing of my illusion
from a sky now it's turning blue.
Keeping my smile safe
when I am dying inside.
And I can't forget
I can't forgive how you kissed me
last time you loved me.
It wants to make me die
it wants to make me bleed.
I want you to know.

And you run through the midnight air
your adolescent dreams are gone.
Break me off a piece of that love, tonight 'cause
you can't forget
you can't forgive
how I told you last time I loved you.
I drop off these notes
I turn on the amp.
This song was for make you cry.

And I'm bleeding through the emotions
with my music, with devotion.
I want to disappear, here in the tones.
I need you to know.

Every hour, every day I spent with you
was forever.
Always together.
My mind goes astray, I swore it would be forever.
Ever and ever.
And I'm bleeding, through the emotions with my music
with devotion.
I want to disappear, here in the tones.
I need you to know.

Klimt 1918

i aquí, novament

i fullejo una biografia en forma d'àlbum de la mercè rodoreda, que val cinc euros, i que porta la seva lletra. i, a més, una tal chiara vol colar-se a la retina, tants llibres, willa cather, tenen alguna cosa de janet frame? i hi ha pols, dibuixos antics decorant prestatges farcits de llibres usats, alguns, d'altres, "agafa'm agafa'm". Atrapa en el remolí del passeig de Gràcia, l'olor de les pàgines fetes servir, d'històries viscudes (Cleo, 01-06-1996).

de vegades, quan alço un peu i trepitjo una rajola, premo el botó de la màquina del temps. la metre i jo saltàvem la ruta del modernisme banyades en un vi negre al carrer montsió, rient uns vint anys plens d'il·lusions i música de REM; un banc gastat de fusta vella al claustre de la central enllaça la mà de la perla a la plaça universitat, que ara té un fill ros amb uns ulls castanys tan vius com l'olor dels matins del final dels vint; aleshores, un tren ràpid baixant rambla avall amb una rosa cap al maremàgnum i promeses a cau d'orella d'una portaferrissa que no va arribar als trenta; la solitud de l'inici, novament, en un metro a bac de roda de cap d'any més fosc que l'enfonsament d'un vaixell a la tassa de cafè del despertar al carrer urgell; i ara, alço el peu de la rajola, al passeig de Gràcia, em trec el jersei perquè fa calor. I allà, lluny, tu camines i mires botigues i de tant en tant, et gires, em somrius. agafarem tallers.

i aquesta tarda baixaré per la gran via a buscar la rodoreda. i me l'emportaré a casa.

"agafa'm, agafa'm".

enganxifosa

viure lluny de Barcelona m'ajuda a idealitzar-la. L'estimo molt, sobretot, perquè no la tinc. Aquesta mena de coses ja passen amb els grans amors. Els fas grans, els vols sempre. Els admires, els enyores. La gelosia de tot aquell que els tasta o els coneix et cou com una nafra ben oberta enmig de la panxa.

Però Barcelona és, en realitat, enganxifosa. I sí, com els grans amors que atansem, se'ns ennuega, ens deixa mala flaire, ens fa caure als peus les teules de construir grans terrats. Sempre serà la meva ciutat, la infantesa de xamfrans de l'Eixample i tantes coses que han canviat i hauran de canviar. La foscor i humitat d'un entresòl amb un gran pati d'illa. El soroll i la xafogor d'un cinquè vora l'hospital. Barcelona és tot allò que vull, i, per això, les ferides, les operacions, les rastes, les cremes, una ratlla d'ulls, un color a les ungles, un vestit nou, un ull de poll, una mala nit... totes aquelles coses que es van clavant al seu damunt l'allunyen de mi.

Aleshores vull el silenci del meu barri. La tranquil·litat. La fresca. I enyoro la meva vida normal i corrent i me'n vaig a dormir somiant que, algun dia, potser, qui sap, tindré un pis vell, de sostres alts i porticons als balcons, mosaics a les rajoles i escales de marbre desgastat, i que seré més feliç.

I tot, perquè han tancat la Xicra, a la plaça de sant Josep Oriol, al costat del carrer del Pi. Va ser un lloc molt important per mi. Ja no hi és.

manel, pulp i el mercat de sant antoni

gràcies per l'enllaç, Vicent!

vull estar a les rambles!

vull estar a les rambles!, com diu la carmeta, però com que no podia ser, anit me'n vaig anar Al mar, a veure els Manel en concert a la sala El Loco. Perquè, escolta, va ser demanar un trosset de Barcelona per sentir-me menys enyorada en el meu dia preferit de l'any i, patapam!, m'ho van concedir! deu ser el meu "invocador d'àngels" personal (l'Elena, que porta un Manel a dins...). el concert, fantàstic, divertit i molt fresquet!

d'altra banda, i tornant a les rambles, no tinc gaire temps per analitzar llibres de sant Jordi, però vull fer-ho i m'hi dedicaré quan acabi de passar tota l'astènia primaveral de plena campanya. sí que m'agradaria insistir en una autora a qui ja admiro moltíssim, i de qui ja he parlat, la Janet Frame, perquè ha estat el meu sant Jordi d'enguany. Un ángel en mi mesa (Seix Barral) és una autobiografia que val molt la pena llegir, sobretot si us agraden les paraules més que cap altra cosa al món. hi penso insistir fins a fer-me pesada.

ah! una cosa més: ahir vaig ser una de les afortunades que va comprar l'Avui i aviat podré gaudir del meu cd de poemes de Maria Mercè Marçal musicats, que també voldré compartir amb vosaltres. El llibre sorpresa que em va tocar es diu Emma (això deu voler dir alguna cosa, oi metre?), una novel·la juvenil de la Sophie Tasma.

m'acomiado amb una altra sopresa, aquesta molt divertida i que té molt a veure amb un dels darrers posts que he penjat: els Manel van tocar una versió de la cançó Common people, dels Pulp, un grup dels noranta que m'entusiasma i que va ser la meva banda sonora durant força temps (tot i que coincideixo amb el Vicent en el fet que en Jarvis Cocker en solitari no m'acaba de fer el pes...). amb la cançó dels Manel i un fragment de la Janet Frame, us desitjo molts llibres i moltes roses tots els dies de l'any!

I la meva escriptura? En un futur en què mai estigués sola, en què treballés tots els dies recollint raïm, ocupant-me dels nens, cuinant per la família... com podria tornar a gaudir de la solitud, entrar un altre cop en aquell món de la imaginació per explorar-lo i intentar descriure'l?

a barcelona

jardí vora el mar, de la rodoreda, és un llibre molt rodoredià. de fet, és un dels més més rodoredians que l'hi he llegit. però, curiosament, se'n parla poc. el protagonista, que és un home, treballa en el jardí d'una torre vora el mar i, a través de les seves paraules, ens fa conèixer els secrets i les misèries de la gent catalana de la burgesia. gent que s'avorreix, que no sap què fer amb tants diners, que no sap estimar, que es dedica a l'egoisme com a sortida de la buidor vital. tot això, com era lògic, envoltat de l'ambient floral de l'autora, que aquest cop fa una olor magnífica, converteix l'atmosfera en un perfum infinit de sensacions melangioses.

el musical d'Aloma, produït i dirigit per Dagoll Dagom, no em va decebre. suposo que perquè no m'esperava que es pogués fer alguna cosa amb seny amb un llibre sobre l'evolució i maduresa d'una adolescent trista. un musical de penúries? una novel·la fosca i introvertida convertida en un espectacle teatral al TNC? doncs mira, sí. potser no és el millor musical que he vist, però pel sol fet d'aconseguir que tingui sentit aquesta història envoltada de música i poemes de la mateixa autora ja és tot un encert. fabulosa la julia möller!

quanta, quanta barcelona. he tingut carrers engalanats, gòtics i passejos lents amb febre. ah, i manel. us en poso un vídeo que m'agrada perquè és a l'eixample i perquè fa casa, i he tingut molta necessitat d'infantesa aquests dies, fent plans i més plans de persona gran.

you might be a big fish

ara sí, l'estiu per mi s'ha acabat. i el temps acompanya. doncs ja està bé.

Barcelona ha estat un son reparador. tot ha anat molt bé: he llegit Entre visillos i he començat l'últim del Paul Auster.

he barcelonejat.

Coldplay va ser, com sempre, espectacular (gràcies per tancar la paradeta amb Yellow!).

i la resta, sense paraules. es tracta de passejar. el mal humor, s'arregla sol.

i no, no us posaré cap altre cançó dels Coldplay. ja està bé. passem pàgina!

us deixo amb els Ix! i el seu Autòmat infinit.

faig net i torno a engegar el depasseig, amb moltes ganes!

el gat i el quadre (sense gat)

Si jo fos aquell gat i tingués el cos elàstic -i pogués amagar-me sota el sofà i esgarrapar les brosses que suren com unes naus espacials diminutes- m'escaparia a través de les canonades que porten a una altra casa. Gaudiria de la visió d'una altra jo coberta d'algues aquàtiques i una casa amb parets verdes, damunt d'una vall plena de paraules en veu alta.

Tancaria d'un cop la porta al meu darrere i passejaria la cua peluda per les rajoles de l'Eixample, llepant cada passa que algú altre ha fet sense adonar-se'n, i reclamaria una espina de silenci sense ansietat, per aprendre a mirar-te i no sentir por.

Si jo fos aquell gat, del vermell d'una magrana cosiria un llençol a les teves celles perquè reconeguessis les mil coses que t'empasses mentre es cou alguna cosa inconsistent al foc. Llegiria amb els ulls esbatanats les adreces de les bústies, per aprendre a trobar la relació entre el que va passar i allò que encara resta, sota la terra -humida de la pluja al meu país- d'un enterrament de rata minsa. Esclata formatge fos del cel.

Aquell gat, que s'entrabanca, que viu a la vora del contenidor per on passo cada matí, que olora el sol que va sortint amb mandra al cel emboirat de pensaments estàtics. Aquell gat, que em creua la respiració i entenc que vol dir-me alguna cosa, que entenc que sap la veritat. Que alena quan el meu dit cau com un sac i senyala no-res en el terra.

I aquell gat sóc jo i dormo fent vivac entre la roba esparracada que llences quan et despulles.

Si jo fos aquell gat, recorreria tres-cents cinquanta quilòmetres i tornaria al mateix llindar de la mateixa porta tancada. Cada dia.

el dia dels enamorats

Avui és sant Jordi. Un dels dies més bonics de l'any. És el dia de l'amor i de la lletra: ho he viscut des de petita. Poemes, llibres, parades de llibres, senyeres, roses de tots els colors i aromes, parelles que s'esperen a la sortida de qualsevol lloc, rambla amunt, rambla avall. La clàssica rosa del pare, que no se n'oblida mai. Els jocs florals de l'escola. L'olor de primavera als carrers. La calor. El xiuxiueig de tantes persones que surten a caminar. La ciutat plena a vessar. Quina enyorança de Catalunya, de Barcelona, de l'Eixample... El dia dels enamorats, però de debò. Com cap altre.

Negar-me en tu desposseir-me
d’aquesta rigidesa que m’emmotlla
i em dóna cos fluir sense contorns
lliscar pel tacte obert de tota cosa
amarar les parets l’ eix que ens endega
filtrar-me llenegar per les clivelles
dels temps esllavissar-me sense fites
rossolar pel teu cos com una bola
de neu que s’ageganta i s’incendia
allau roent endins de tu neu fosa
fluir fluir sense confins negar-me
en tu negar-te: i afirmar l’empremta
vivent, imperceptible, de l’amor sobre l’aigua.

Maria Mercè Marçal

de dones elegants

Ja he acabat L'elegància de l'eriçó. El llibre m'ha agradat molt, però no sé si ha estat per culpa de la lentitud i la manca de temps a l'hora de llegir-lo, que el final m'ha deixat un regustet de "jaaaa?, així s'acaba toooot?". I estic una mica descol·locada. Perquè la senyora Michel s'havia convertit en una de les meves heroïnes d'aquest any 2008.

Per això, segurament, per la necessitat de donar l'oportunitat a una altra dona magnífica sense mal llegir-la a estones mortes, m'he posat a devorar com una boja El carrer de les camèlies, de la Mercè Rodoreda.

Com sempre, m'està enamorant la prosa poètica d'aquesta magnífica escriptora, la meva preferida en llengua catalana. La seva capacitat d'enfonsar en una atmosfera plena de boira, flors, humitat, tristesa i imatges de somni (o malson) em captiva una vegada i una altra. Sóc a punt d'acabar-lo, i no puc més que fer una reverència als protagonistes femenins als quals dóna vida, a la seva fortalesa, a la seva capacitat de superació o de continuar vivint.

Com un conte llarguíssim, la història de Cecília Ce et fa venir ganes de plorar cap endins i alhora t'entren ganes de viure, de tastar els detalls i de beure tot allò que dóna una ciutat en blanc i negre, Barcelona, esquitxada de petits jardins farcits de flors ben vives.

En seguirem parlant. De les dues.

per què no puc amb l'església-catedral del mar?

A mi el llibre del Falcones se'm fa tan feixuc com a aquest pobre bastaix d'aquí sota el fet de carregar la punyetera pedra.

Per què? Doncs hi penso, hi penso, hi penso molt perquè encara no conec ningú que hagi intentat llegir-se'l i em digui que no pot, que és impossible, que no enganxa, que és evident, que és

unanovel·lamésdetantescoms'escriuenaraambelganxohistòric.

Ben al contrari, la gent no fa més que recomanar-me'l, dir-me com d'entusiasmats estan, que el compri, que el regali, que li doni l'oportunitat de llibre de la meva vida. I a mi se'm fa cara de boira, d'encongir espatlles i dir: "psé, bé, no sé, a fulanita també li ha agradat". Així evito les corresponents cares de sorpresa i el "coooooom, que no te l'has llegit?".

Els pilars de la terra em va agradar moltíssim. Però... el vaig llegir fa una pila d'anys, gairebé deu. Podria ser que ara tampoc me'l pogués llegir, després de tota la resta de llibres que dec haver engolit des d'aleshores? Bé, no l'esmento gratuïtament, sinó perquè es diu això que L'església-catedral del mar és una còpia a la barcelonina del llibre del Follet.

Hi rumio, de debò, m'hi deixo la son. Però no puc.

Jo no sóc de donar massa oportunitats als llibres que no aconsegueixen interessar-me o fer-me perdre la noció del temps. De fet, penso que donar massa oportunitats als llibres que no et diuen res suposa perdre un temps preciós per a aquells altres que tenen moltes coses per mostrar-te. L'església-catedral, però, va ser un regal. Vaig suportar-lo aproximadament fins a la pàgina 200. I prou.

Faig el possible per mostrar-me oberta al que m'expliquen sobre ell. Però el meu caparró només pot repetir-se un cop i un altre "quin avorriment, quin avorriment".

Passejo per la Gran Via, fins a la Ronda Universitat, plaça Catalunya, agafo el Portal de l'Àngel, el carrer del Bisbe, faig un Gòtic ràpid i surto a la Via Laietana. Argenteria avall vaig a petar a l'església de Santa Maria del Mar. Me la miro, sempre impressionada (és tan preciosa!) i li pregunto, en veu baixa: "A tu t'agrada el llibre?". I sembla que somriu, murri, un dels bastaixos de la porta.

Us recomano, si no teniu gens de ganes d'acabar-vos el llibre en qüestió, que sí que li doneu una oportunitat a la ruta literària que se'n fa pels carrers de Barcelona. En un cas com aquest, val més la pena passejar-se el llibre que no pas llegir-se'l. Au, queda dit.

barcelona és nadal

com l'aigua que queia avui
com els tacons al carrer
com uns blens a la cara
com un ull que no hi veu
com una ombra de rectangles
com un coll blanc de llana
com una faldilla amb lluentons
com un aire que glaça
com un autobús que va ple
com una fira a mig muntar
com moltes paraules
com tantes paraules
véns d'aquí, vas i vas
no surt el sol
i t'imagines que brilla ample
fa olor de santa llúcia
se senten crits de nits de reis
la casa està calenta
tantes persones al carrer
com una tarda apagada
com una música a l'auricular
com uns quadres que malpengen
com una pedrera de gairell
com tu
com nosaltres
com tantes paraules
sempre és nadal aquí
malgrat l'aigua
malgrat una mateixa
com tantes paraules
com moltes paraules
com la volta al tibidabo
com l'olor d'humitat
com el taxi que s'espera
com un croissant
i cafè amb llet

(portem la bossa buida...)

no ser perfecta em fereix

Tinc, a l'armari, un vestit de núvia sense estrenar.
A mig cosir.
El cos de sota s'ajusta a la cintura, com una mà per ballar.
El cos de dalt balla, però ho fa sol. Ha de pertànyer a una altra dona.

Perdoni, m'he equivocat.

Dos senyals inequívocs pengen de la branca d'un arbre que he plantat en la mentida. Pengen, hi hagi vent, fred. Pengen. Són dos senyals. Minúsculs. Els senyals.

Passin i vegin. És color trencat. Era bonic, aquell dissabte.

Ara ni fu ni fa. Podria haver estat més bonic.

Carai, recordo que mai no he volgut casar-me. Jo sempre he volgut escriure.

No sóc perfecta.

El primer senyal és evident. Per primer cop, un vuit de juliol plovia. Plovia i plovia i plovia. I ni tan sols vam poder estrenar aquella piscina, tan preciós, tan màgic. I van robar-li la cartera. Què està passant? Vam tenir una discussió angoixant. I plovia. Però l'anell restava cobert, arrecerat. Plovia i jo movia, al compàs, la faldilla morada. Però van ficar la mà per la finestreta del cotxe i es van emportar la cartera. No deixava de ploure. Vint-i-vuit anys de sol i un dia de pluja.

El segon senyal té a veure amb el mes de febrer. El camí ja es feia ample.

Qui no vol parlar, segella la boca d'altres maneres. Asseguda, una vorera, sabates marrons, jersei de coll alt. Adéu, adéu. El camí es feia ample i anàvem poc carregats, en silenci. Un costum no fa la vida.

Per què?

Recordes Barcelona, a la tarda nit?

Jo recordo Quart i una sensació de pluja constant.

Sembla que s'ha quedat la vida aturada un mes de febrer. Plou, plou, plou. Hi ha dos senyals penjats de la branca d'un arbre. Jo tracto d'atansar-ne un, tu ni tan sols t'alces del terra per impedir-ho.

(Sylvia Plath va escriure la frase "No ser perfecta, em fereix" en un dels seus diaris)

vent, fulles i aigua a les soles

I on és la neu?

Ni idea, però s'havia posat el jersei vermell de desembre sobre la samarreta interior blava de gener i ja es calçava les sabates quan va entendre que el nadal l'havia esquitxat i no podria rentar-se'l. Abans, els nadals potser volien esclatar alguna imatge: llumetes i música, milers de paradetes en filera a la Gran Via de reis. I ara què? El vent que li despentinava els cabells sense pentinar.
El pare noel dibuixa peus de tela que pengen, el compte corrent mig buit treient el cap per la butxaca i les ganes de sucar en xocolata desfeta aquell any caòtic.

I on és la neu?

Si nevés sobre l'aigua del mar se sentiria potser una mica més alleugerida: caminaria per la Malva-rosa i aniria pensant en coses que han quedat esclafades a la sorra, com de cantonet ho mira un patge reial que s'espera la carta. Han quedat amagades en un bitllet vell de tren amb data de desembre, les promeses. Però no hi ha flocs, ni postals, i qui vol comprar regals i qui vol sopar amb els altres i qui vol penjar-se un hola què tal?
Tria un calendari nou ple de pintures molsoses, una pel·lícula i no troba el llibre que busca.
La gent va a empentes. No hi ha neu, guspires de ceguesa.

I la neu? Neu, neu!

L'inici del fred esgarrapa les fulles dels arbres i de tornada a casa té enganxades a les soles les adreces d'un país escandinau, les tiges del grèvol, l'aigua de la pluja escarransida. Els desitjos absurds de persones que no té ganes de conèixer.

(a la bossa portem una cançó de Nelly Furtado que es diu "All good things (come to an end)", versionada amb CHRIS MARTIN!)