sa lluna amb paraigües al cel despenjava neons

i aleshores avui seria un altre dia, diferent, i no estaria mirant el cel des d'aquesta orientació, tot i que també estaria núvol i hi hauria molta xafogor.

segurament dormiríem fins més tard, o probablement el nostre fill en tindria gairebé tres i no ens deixaria dormir. és segur que viuríem al mateix lloc de sempre veient passar la vida, a poc a poc, entre maons d'obra nova i pols de les antigues hortes abandonades.
aquella jo que viu en aquell dia, que és el mateix que avui però fa olor de xurreria d'un carrer molt lleig i solitari, no té tanta por de reinventar-se la ciutat, no pensa en Girona ni en una acadèmia de pis a les 15 de la tarda, ofegada entre l'avorriment i l'olor penetrant dels geranis. aquella jo viu amb la gana de l'absència que no coneix, és feliç però continua en la gàbia de la tranquil·litat que suposa tenir-ho tot sota ordre.

i aquella jo, que travessa la meva mirada si giro ràpidament el coll cap al vidre del balcó, sembla que em suplica que busqui un terme mitjà, i em demana quantes vegades s'atura la vida i si una té la valentia suficient per atrevir-se a dir: que després no hi ha res. que això és el que vull.

t'estim com un locu i m'aguant

I quin ens ho anava a dir, tan rodat com anava tot, que de cop i volta i sense esperar-ho, the doubtful guest entraria a casa. Sí, senyores i senyors, nosaltres fèiem la nostra vida i se'ns ha colat a dins del pis. Mira que no m'agrada veure'l moix contra les parets, ajegut al terra tristoi, ni estripant papers i altres estris i, tanmateix, no sé com fer-lo sortir. Em fa pena i alhora em fa nosa. Què puc fer-hi? Com posar-hi remei? Com ens el podem treure del damunt? Un any després, el tenim trencant coses com una fera, instal·lat a les nostres vides, tan incert i tan barrut que ja no sé com dir-li que va sent hora de marxar. Deixa'ns respirar, hoste incert!

Bojament trasbalsada m'he quedat amb la traducció del Jordí Puntí de The doubtful guest, de l'Edward Gormey (Angle editorial), trasbalsada perquè no deixo de pensar-hi amb enigmàtica passió. Es tracta, per explicar-ho d'alguna manera, si és que es pot explicar, d'una història gràfica molt breu i molt inquietant, una metàfora dels monstres que desem a l'armari.
I, per amanir-ho, el Joan Miquel Oliver m'arriba (a través de L'aixeta) i em canta a l'orella el que tu véns reflexionant de camí a casa. Va, vinga, que entre els dos acabarem per trobar-li una llar decent a l'hoste incert.