més enllà

Per cada gest
que lleva fruit,
pròdiga
escampadissa
de flor vermella.
Vida, excés,
hemorràgia:
Imponderable
tresor
de la pèrdua.

Maria Mercè Marçal

rèquiem per la poesia

mentre la gent es deixa vèncer per la submissió absoluta al deliri exacerbat aliè, la nostra terra clama i brama, i sortim al carrer: no ens importen els himnes i banderes dels altres, el primer són les paraules, la germanor, el record d'on provenim; la nostra terra. estem de dol, les coses no surten bé. la gent es col·loca davant de les pantalles i crida en una llengua forània. la gent que ens envolta no respecta el nostre passat. és l'opi del poble. afortunadament, aquell poble no és el meu.











Rèquiem (fragment)

Ja aixeca la seva ala la follia
per cobrir la meitat de la meva ànima,
em fa embriaga amb el seu vi de foc
i em xucla cap a la més fosca vall.

He ben entès com ara em cal
acceptar la seva victòria
i copsar tot el meu desvari
com si el deliri d'un altre veiés.

I sé que no m'ha de deixar
que m'endugui res amb mi:
(el meu prec insistent és endebades
i l'enfureixo de tant suplicar.)

Ni l'esfereïdora mirada del meu fill,
com un lament fet pedra,
ni el dia en què esclatava la tempesta,
ni l'hora en què ens trobarem al davant de les reixes,

ni la frescor tan dolça de les mans,
ni l'ombra tremolosa dels til·lers
ni cap ressò, tènue, llunyedà,
del darrer mot de consolació.

Anna Akhmàtova

Traducció: Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova

camí de la màgia

avui marxem cap al camí de sant Jaume, però no el farem a peu. A diferència d'altres pelegrins, nosaltres no caminarem: ni estic entrenada, ni encara em sento recuperada del tot de l'operació. Ell ja l'ha recorregut uns quants cops, n'és un expert, i es dedicarà a ensenyar-m'ho tot des dels ulls de qui coneix l'esforç autèntic de fer-lo a peu. Cada pedra del camí em recorda a tu.

per mi serà, en realitat, un camí de la màgia, sense esgotament físic, i penso trobar-hi meigues. parlem clar: me'n vaig a pescar meigues.
la màgia celta que embolcalla els camins gallecs i de rodalia em té el cor robat i m'intriga. avui he somiat que era una cartuxeira, una meiga que tira les cartes, i que vivia en la natura, envoltada d'ocells, al cor d'un arbre molt antic amb olor aspre de sava.
ja us explicaré si he aconseguit portar-ne algu bri de llum violeta. de moment, encetem el camí cap a Molinaseca (Lleó) i, després, que el camí es desfaci, que la vida ens porti fins al sol...






















Bruixa de dol, al meu cau solitari,
he clos el llibre on l'òliba fa dia.
A trenc d'oblit s'esquera la falzia
i el gessamí al tombant d'aquest llunari.

Amb pas furtiu, per fosc itinerari,
l'aranya ha pres altre cop el casal.
Cendra d'amor assenyala el portal.
Però la lluna em dicta que despari

el decorat -veus?, l'arbre malferit
serva a l'escorça la teva divisa-.
I em cita al fons de l'estany sense brisa.

Torno el mirall al calaix de la nit
i esborro el rastre, travessat d'agulles.
Se'm bada als dits la tristor de les fulles.

Maria Mercè Marçal

vigília de festa

Dones, baixeu, veniu

a la dansa de l’herba.

Enramem els balcons

i preparem la terra.

Reguem-la amb pluja i sol,

defensem-la amb les dents,

perquè hi arreli l’arbre

de l’alliberament.



Maria Mercè Marçal

el dia dels enamorats

Avui és sant Jordi. Un dels dies més bonics de l'any. És el dia de l'amor i de la lletra: ho he viscut des de petita. Poemes, llibres, parades de llibres, senyeres, roses de tots els colors i aromes, parelles que s'esperen a la sortida de qualsevol lloc, rambla amunt, rambla avall. La clàssica rosa del pare, que no se n'oblida mai. Els jocs florals de l'escola. L'olor de primavera als carrers. La calor. El xiuxiueig de tantes persones que surten a caminar. La ciutat plena a vessar. Quina enyorança de Catalunya, de Barcelona, de l'Eixample... El dia dels enamorats, però de debò. Com cap altre.

Negar-me en tu desposseir-me
d’aquesta rigidesa que m’emmotlla
i em dóna cos fluir sense contorns
lliscar pel tacte obert de tota cosa
amarar les parets l’ eix que ens endega
filtrar-me llenegar per les clivelles
dels temps esllavissar-me sense fites
rossolar pel teu cos com una bola
de neu que s’ageganta i s’incendia
allau roent endins de tu neu fosa
fluir fluir sense confins negar-me
en tu negar-te: i afirmar l’empremta
vivent, imperceptible, de l’amor sobre l’aigua.

Maria Mercè Marçal

company, mosseguem la vida!

Company, mosseguem la vida!
Que l'amor ens ragi als llavis:
Farem un pacte de sang
quan lluna plena s'ablami!

Farem un pacte de sang,
una conjura de ràbia
que ens faci estalvis del seny
que ens té la soga filada!

Company, mosseguem la vida
sota la lluna granada.

Maria Mercè Marçal

your skin is like water on a burning beach...

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i de nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Portem a la bossa els poemes de Maria Mercè Marçal, Nails in my feet de Crowded House i Gradiva descubre las ruinas antropomórficas de Dalí

no ho vam poder evitar

T'estimo perquè sí. Perquè el cos m'ho demana.

Perquè has vingut de l'ona sense ordre ni concert.

Perquè el brull del boscatge t'enrama la cabana

sense panys ni bernats, en un desvari verd.

Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia.

Perquè és l'amor, dallat, que ha granat el meu llit.

Perquè duc, ben reblat, el bleix de l'escorpit

que provoca el salobre i encrespa la badia.

Perquè sóc massa fràgil per bastir l'aturall

a la marea viva que em nega a l'endeví.

Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí

que han signat, sense mi, les busques de l'estrall.

Perquè l'aigua més fonda no vol ni pau ni treva

i pregona ben fort que sóc d'estirp romeva.

Maria Mercè Marçal