esgarrifances

aquest escrit havia de formar part de la teoria dels blocs comunicants i, alhora, retre un homenatge privat a una data molt íntima: el nou de febrer. però hi ha successos que se'ns llencen al damunt, ens esgarrapen i destrueixen tots els versos que mai no s'han dit. per això, prenc l'ajut d'una escriptora única i deixo caure, plena d'esgarrifances, les seves paraules a les estovalles d'aquest camí.

The End

At the end

I have to move my sight up or down.

The path stops here.

Up is heaven, down is ocean

or, more simply, sky and sea rivalling

in welcome, crying Fly (or Drown) in me.

I have always found it hard to resist an invitation

especially when I have come to a dead end

a

dead

end.


The trees that grow along cliff-faces,

having suffered much from weather, put out thorns

taste of salt

ignore leaf-perm and polish:

hags under matted white hair

parcels of salt with the string tangled;

underneath

thumping the earth with their rebellious root-foot

trying to knock up

peace

out of her deep sleep.


I suppose, here, at the end, if I put out a path upon the air

I could walk on it, continue my life;

a plastic carpet, tight-rope style

but I’ve nothing beyond the end to hitch it to,

I can’t see into the mist around the ocean;

I shall have to change to a bird or a fish.


I can’t camp here at the end.

I wouldn’t survive

unless returning to a mythical time

I became a tree

toothless with my eyes full of salt spray;

rooted, protesting on the edge of this cliff

– Let me stay!

Janet Frame

jane campion

a l'espera de dues joies:
aconseguir An angel at my table, versió cinematogràfica del llibre homònim de Janet Frame.
saber quan estrenen Bright star, pel·lícula sobre la història d'amor del poeta John Keats, a casa.
totes dues pel·lícules són de la directora de cinema neozelandesa Jane Campion, creadora d'altres tresors com El piano o El retrat d'una dama (basada en la novel·la de Henry James).

BRILLANT ESTEL

Brillant estel! Com tu, qui pogués ser immutable!
No que vulgui espitllar, suspès damunt la nit,
sol, i observar amb ulls fixos –així com l’incansable,
desvetllat. Eremita de l’espai infinit-

les aigües que caminen com practicant un rite
d’ablució a la terra de ribatges humans,
o contemplar la màscara de neu que es diposita,
nova i blanca, damunt els pujols i els pantans.

No! Així i tot amb constància tothora inalterada,
el jove pit del meu amor fent de coixí,
sentir sempre el seu tendre baixar i pujar d’onada,
restar despert en dolç desfici sense fi,

escoltar un cop i un altre l’alè que torna, bla,
i així viure per sempre –o de fallir i finar.


John Keats
traducció de Marià Villangómez

recé "Tenga el mundo maravillas suficientes para celebrar mientras vivan los poetas y para llorar cuando mueran"

tenen els forats del vidre
l'olor exacta del dia que vas venir.
m'ha entrat fred als turmells
i m'he pujat les mitges.
clavo l'ull a la finestra,
(de moment no em sento sola)
però de vegades aquest silenci
omple les costures de nit clara.
dóna'm la llum (demano).
la timidesa fa bombolles.
o potser ets tu, que plores.

(d'una frase de la janet frame en els dits de la carme)

flors a la panxa

de nervis, d'astènia primaveral, o de retorn de cicle. el cicle de cada any: el mes de maig, el bon temps, els ànims renovats. la presa de consciència d'una mateixa. ai, i vinga a reconvertir-nos com llangardaixos, una nova pell cada mes de calor. flors a la panxa. coneixement i reconeixement de les pròpies pors.
com veieu, el meu cap treu fum a l'estil d'una locomotora vella vella vella. després de llegir l'autobiografia de la Janet Frame, gairebé un vademècum per escriptores, he assumit que jo mateixa sóc la primera que posa pedres, obstacles i flors a la panxa de la meva escriptura.
a l'hora, no coincideixen les meves ànsies amb els desigs quotidans. siguem sincers, la vida tampoc està muntada per dedicar-se lliurement a escriure, ni per plaer ni per menjar, però a sobre si ets dona i passes la trentena... un tòpic? no ho sé pas.
diu la Frame:

¿Y mi escritura? En un futuro en el que nunca estuviera sola, en el que trabajara todos los días recogiendo uvas, ocupándome de los niños, cocinando para mi familia...¿cómo podría volver a disfrutar de soledad, entrar otra vez en ese mundo de la imaginación para explorarlo e intentar describirlo?

Poca cosa més per afegir. Una part de mi corre cap a l'interior, dins de coves fresques, l'altra, neda en el mar, busca peixos cecs.
He intentat abandonar aquest passeig uns quants cops, per la malaltia, per l'obsessió, per trobar altres lletres. No diré pas que això és un altre punt i final, perquè sembla ser que no acabo de complir les meves promeses.
Però el temps s'escurça, la primavera passa, i és ara. O potser no cal ser tan radical, i, tanmateix, tinc ganes de plantar un arbre, tenir un fill i escriure un altre llibre.

vull estar a les rambles!

vull estar a les rambles!, com diu la carmeta, però com que no podia ser, anit me'n vaig anar Al mar, a veure els Manel en concert a la sala El Loco. Perquè, escolta, va ser demanar un trosset de Barcelona per sentir-me menys enyorada en el meu dia preferit de l'any i, patapam!, m'ho van concedir! deu ser el meu "invocador d'àngels" personal (l'Elena, que porta un Manel a dins...). el concert, fantàstic, divertit i molt fresquet!

d'altra banda, i tornant a les rambles, no tinc gaire temps per analitzar llibres de sant Jordi, però vull fer-ho i m'hi dedicaré quan acabi de passar tota l'astènia primaveral de plena campanya. sí que m'agradaria insistir en una autora a qui ja admiro moltíssim, i de qui ja he parlat, la Janet Frame, perquè ha estat el meu sant Jordi d'enguany. Un ángel en mi mesa (Seix Barral) és una autobiografia que val molt la pena llegir, sobretot si us agraden les paraules més que cap altra cosa al món. hi penso insistir fins a fer-me pesada.

ah! una cosa més: ahir vaig ser una de les afortunades que va comprar l'Avui i aviat podré gaudir del meu cd de poemes de Maria Mercè Marçal musicats, que també voldré compartir amb vosaltres. El llibre sorpresa que em va tocar es diu Emma (això deu voler dir alguna cosa, oi metre?), una novel·la juvenil de la Sophie Tasma.

m'acomiado amb una altra sopresa, aquesta molt divertida i que té molt a veure amb un dels darrers posts que he penjat: els Manel van tocar una versió de la cançó Common people, dels Pulp, un grup dels noranta que m'entusiasma i que va ser la meva banda sonora durant força temps (tot i que coincideixo amb el Vicent en el fet que en Jarvis Cocker en solitari no m'acaba de fer el pes...). amb la cançó dels Manel i un fragment de la Janet Frame, us desitjo molts llibres i moltes roses tots els dies de l'any!

I la meva escriptura? En un futur en què mai estigués sola, en què treballés tots els dies recollint raïm, ocupant-me dels nens, cuinant per la família... com podria tornar a gaudir de la solitud, entrar un altre cop en aquell món de la imaginació per explorar-lo i intentar descriure'l?

janet frame

al camí de sant Jaume he anat a topar amb una meiga a qui buscava feia temps.

devia ser pels volts de l'any 2004, any de la seva mort, que vaig sentir a parlar per primer cop de la Janet Frame, escriptora neozelandesa coneguda, malauradament, pels seus problemes psicològics. Només escoltar aquesta informació (escriptora-NovaZelanda-psicologia), ja em va captivar. Des d'aleshores que l'he buscat, sense sort.

Sembla ser, o jo suposo que és, que els seus hereus s'han decidit a tornar-ne a parlar i ja se n'han començat a reeditar les obres. També pot ser que es tornés a posar de moda arran de la seva "candidatura" al Nobel de literatura. Fos com fos, mon germà em comentava que tot el que havien tingut a la Catalònia de la Janet Frame estava exhaurit.

I quan ja gairebé havia oblidat preguntar per ella en llibreries de tota mena, o s'havia convertit en una mania tonta buscar en la lletra F de qualsevol prestatge farcit de novel·les, m'arriba a les mans, sense esperar-m'ho, una novel·la pòstuma de l'autora: Hacia otro verano.

el nostre desencontre desafortunat ha arribat a la fi fa dos dies a Astorga. i encara no m'ho puc creure, i em reafirmo en el poder dels llibres, que fan el possible per trobar-te quan saben que els necessites.

Ara mateix tinc el llibre a mig llegir, però ja puc dir que es tracta d'una novel·la en estat pur, una barreja entre monòleg interior i narració farcida d'imatges que explica una història. aquesta història és una excusa per mostrar la pròpia narradora, l'enyor de la seva terra enmig d'una humida Anglaterra, i la fòbia social, el terrible pànic a les relacions amb els altres, que de vegades ens transporten al límit del seny i la bogeria més absoluta.

podeu començar per aquí o podeu buscar-la també a Seix Barral, que en reedita Un ángel en mi mesa, compendi autobiogràfic i títol també d'una pel·lícula de fa anys sobre l'autora. Però, d'alguna manera heu d'arribar-hi, perquè val la pena conèixer-la...

He aprendido a vivir en contacto con el Tiempo, a que los momentos encajen en costuras limpias, no desiguales; a evitar los momentos deshilachados. Es un arte, es decir, una necesidad; ¿no os parece?