Wherever you are it's 3 a.m. and I'm awake. Imagine the light upon your blue transparent face. Through coloured glass it filters down to warmest red Faded... I'm the one who reads your mind see my life in your design true companion at your side. You're gracious and good when all around is turning bad. Restless and brave when laid upon suburban grass. Your timing is right remove the sad persistent thought, hold the course I'm the one who reads your mind, see my life in your design, true companion at your side. I'll give you something for when I'm not around to make you smile And if only I could make it through and if you think it then it must be true climb into my bed wherever you are wherever you are your timing is good remove the sad persistent thought hold the course I'm the one who reads your mind Sees my life in your design True companion at your side I'll leave you something for when I'm not around To make you smile Outside that wasteland And if only I could make it through If you think it then it must be true Wherever you are
Tales from my head Can't buy the book No one's listening but I guess you could Try whistling this
You say you're tired Liquid as water But you'll succumb now as I stroke your back I'm the best that you know
And every time you think of me I hope you think of true romance And every time you want to leave You give us both another chance.
Warmest welcome violent stranger He said come here as he pushed me down Impossible to do.
In high heels walking into walls Ever wonder if you're here at all Try whistling this.
And my words are ringing in your ears Drawing your attention now to all the things that you ignore If I can't be with you I would rather have a different face And if I can't be near you I would rather be adrift in space And if the gods desert us now I'll turn this chapel into flames And if someone tries to hurt you I would put myself in your place
Estamos tan intoxicados uno del otro Que de improviso podríamos naufragar, Este paraíso incomparable Podría convertirse en terrible afección. Todo se ha aproximado al crimen Dios nos ha de perdonar A pesar de la paciencia infinita Los caminos prohibidos se han cruzado. Llevamos el paraíso como una cadena bendita Miramos en él, como en un aljibe insondable, Más profundo que los libros admirables Que surgen de pronto y lo contienen todo.
esmorzo amb un duel Liam-Noel, els famosos germanets d'Oasis, a la MTV. I, com que la cançó que sona ara no m'agrada gaire, fullejo virtualment l'Avui i m'hi trobo els Coldplay. Vaja, dos grups de referència per mi, seguidora i molt fanàtica de l'anomentat brit pop, o indie pop o, vaja, del pop de tota la vida, aquell que neix amb els Beatles.
Sobre els Oasis, puc dir que jo em quedo amb en Liam. Les seves cançons m'emocionen més. O potser és una cosa absolutament subjectiva perquè en Noel és força més antipàtic. Sigui com sigui, els dos són bastant menyspreables, però no es pot negar que aquest grup ha fet coses magnífiques. Van crear temes musicals que passaran a la història i que, malauradament, es veuran sempre marcats per l'espectacle lamentable dels seus membres. A mi, tant me fa. Reconec que ja fa força cançons que no m'entusiasmen gens, però àlbums com el (What's the story) Morning glory? o el Definetely maybe, mereixen un enorme respecte musical, independentment de les seves bestieses personals. Ara mateix, precisament sona Some might say, d'aquest primer àlbum que esmento, i és una delícia.
Pel que fa a l'article dels Coldplay (que enllaço a la foto, "pispada" de Pere Virgili, a l'Avui), van actuar anit a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, a Barcelona, una ciutat que sembla que els encanta. I jo que me n'alegro, com pot algú no sentir-se atret per aquesta ciutat tan magnífica? Tanmateix, jo ja els vaig tastar en directe l'any passat al Sant Jordi, per segona vegada, i, de moment, ja en tinc prou. Digueu-me maniàtica, però des que els Coldplay pul·lulen per la llista de los cuarenta principales amb personatges com el Carlos Baute, el David Bisbal o altres perles de la música supervendes en espanyol, que em començo a plantejar algunes coses. Ell diu que, a mi, això que un grup que m'agrada passi a ser famós i estigui a l'abast de qualsevol, em treu tot l'interès que hi pugui haver tingut abans...
Mira, potser sí, perquè, al cap i a la fi, i per desgràcia, els grups que canten en català són "de poca repercussió", i jo en sóc força seguidora. Però, en aquest cas no és cosa de la qualitat. Això, tanmateix, ja forma part d'un altre debat, i ara no hi vull entrar. El fet és que és cert que quan un grup deixa de ser "meu" per convertir-se en un producte que sona a la tele nit i dia, a los cuarenta, a les musiquetes del mòbil, i que tothom en parla i n'opina (fins i tot els que són seguidors d'Andy y Lucas!), perd la seva aura especial.
També és cert, no vull ser massa intolerant, eh?, que el Viva la vida no m'ha acabat de convèncer tant com els anteriors. No ho puc evitar, sóc una fan apassionada dels seus discos d'abans, que crec que culminen amb l'X&Y, i ara ja no ho puc superar.
De tota manera, el més especial del concert dels Coldplay d'ahir, al meu parer, i allò que volia comentar aquí, és que els van fer de teloners un grup que a mi m'atreu molt i que, contra tots els pronòstics, són espanyols i no canten musiqueta enllaunada o poppy enganxifós: parlo dels The sunday drivers, dels quals ja he penjat per aquí alguna cançó, i que em criden l'atenció i no em desagraden gens.
Doncs res, amb aquests minuts musicals de dissabte amb tempesta de vent (visca aquest temps de desassossec previ al desastre! Ideal per a artistes de tota mena!) barrejats amb torrades i cafè amb llet, m'acomiado. Us deixo una perla dels Oasis, una cançó bonica dels The sunday drivers i, perquè sí, perquè és el meu cantant preferit, una cançoneta que canta Neil Finn amb el seu amic Johnny Marr, de The Smiths. És curiós com un tipus com el Finn, conegut arreu del món i que omple estadis, a l'Estat espanyol passi tan desapercebut. Ara, a mi ja em va bé. Continua sent meu...
comença el compte enrere per anar a la Toscana... I mentrestant, avui me'n vaig a votar i, divendres, a pescar un Vabau a la meva ciutat. Perquè necessito un passeig lluny de València, que m'estan asfixiant els corcons que s'han colat al balcó que dóna al parc.
Dir coses fosques
Traducció inèdita d'Arnau Pons
Com Orfeu poso música a la mort tocant les cordes de la vida, i a la bellesa de la terra i als teus ulls que administren el cel només els sé dir coses fosques.
No oblidis que tu també, de sobte, aquell matí, quan el teu jaç encara era xop de rosada i el clavell dormia ben arran del teu cor, veres el riu fosc que et passava pel costat.
Amb la corda del silenci tensada damunt l’ona de sang, vaig agafar el teu cor ressonant. El teu rínxol es va transformar en els cabells d’ombres de la nit, els flocs negres de les tenebres varen nevar la teva faç.
I jo no et pertanyo. Tots dos ens en lamentem, ara.
Però com Orfeu prou sé la vida del costat de la mort, i em blaveja el teu ull tancat per sempre.
Shatter the plate now Crush the glass And all the things I've carried I put them down at last
I keep my promise Some days better than my heart But like little paper valentines This is where we start
Cuz you take me to the window, love And you leave the light on You take off my uniform And say baby put this new dress Baby put this new dress on
You pull me from my corner You promise not to laugh I'm afraid you'll see right through me But I'm afraid that I will never get enough
Cuz you take me to the window, love And you leave the light on You take off my uniform And say baby put this new dress Baby put this new dress on
From your window I can see the endless ocean blue From your window I can finally see that I love you I love you
So take me to the window, love And leave the light on Come take off my uniform And say baby put this new dress Take me to the window, love And leave the light on Come take off my uniform And say baby put this new dress Baby put this new dress Baby put this new dress on...
aquesta setmana que comença he d'enllestir moltes coses i dubto que tingui gaire temps d'escriure res. dilluns dia 19 és el dia de l'operació. després, no sé quant trigaré a tornar. no crec que sigui gaire, però m'hauré de recuperar. per això, faig un punt i a part (trencat únicament pel vostre relat que es publicarà, com sempre, dijous) a l'espera d'una recuperació (per fi!) que ha tardat tres anys a arribar.
per no ser gaire especial, me'n vaig amb l'Stieg Larsson sota el braç, culpa de l'Ainoa que sempre em recomana bestsèllers, tot i que sap que no m'agraden!
i us deixo també de fons la música del Neil Finn i el seu She will have her way.
ja us explicaré com prova recuperar la normalitat després del dolor. estic morta de por i, alhora, més feliç que un gínjol!
.jpg)
