había en su andar (si el oxímoron es tolerable) una como graciosa torpeza

seguint amb l'escolta de nena daconte, amb topo amb una cançó que es diu El aleph. I, és clar, encuriosida, la deixo fer. I me la faig pròpia. Sembla ser que se li va acudir la frase:
Tardamos tanto que salió un aleph en un rincón
després de llegir Borges i quedar entusiasmada amb la idea que en algun lloc podia aparèixer un aleph.

tota la cançó parla d'una pèrdua, interpretacions les que vulgueu, però si retornem a l'origen del que és un aleph, Borges i el seu conte rei, aquell que condensa la ficció dels seus mons, continuarem fent-nos la pregunta fins a l'infinit (com en una espiral): Què és un aleph? Tantes coses. Tot l'univers en un petit punt de llum amagat en un sòtan.

Qui mira el meu món? A qui bellugo amb els meus dits petits?

M'imagino el meu aleph com una bola de vidre plena de neu.
Pensaria Tolkien en Borges quan va inventar els palàntir?
Pot un aleph aparèixer i desaparèixer, omplir-te d'angoixa, arrabassar-te el seny? Pot retornar-te la llum si t'arrossegues pel terra? És la veritat una malaltia?

A través d'un punt puc veure l'univers i sentir el que sents i, en lloc de fer-me gran, m'he convertit en una puça.

Enhorabona per la cançó i ja tinc fam de contes de Borges (quant de temps!). Ai, que se m'oblidava. Si seguim amb la teoria dels llibres comunicants, estic acabant els contes de Saki, i això lliga amb Borges, perquè aquest els tira moltes floretes...

bovarisme actiu

si segueixo llegint així m'agafarà un cobriment mental al més pur estil Quixot. però, mireu, no tinc res més interessant a fer: Ell està estudiant tot el sant dia, i a mi em fa una mena de por -freda i llefiscosa arrapada a l'esquena- pensar que he tornat a la feina, les tardes s'escurcen i, en definitiva, els plaers s'hauran de tornar a racionar...

m'he comprat dues lectures noves: Al faro, de Virginia Woolf, i Animales y más que animales, de Saki (autors recomanats per la mirielle i l'héctor, respectivament), que espero llegir a l'anada i tornada de l'Euromed en el meu viatge cap a Barcelona. reconec que l'ànsia no m'ha dut a comprar-ne quatre més perquè a la Catalònia hi deuen ser també en català, i ja m'enyoro de llegir en la meva llengua.

aprofito per confessar que aquests dies he llegit com una boja el meu tercer llibre de la Rosamunde Pilcher en la meva vida. van de mal en pitjor, o potser jo he millorat com a lectora, vés a saber. però no puc deixar de llegir-li novel·les. oh, mira que hi ha tòpics, bestieses, estereotips i finals ben trillats. però m'enganxen moltíssim: crec que podríem parlar de voyeurisme lector, perquè és com fullejar una revista del cor però amb més sofisticació i menys fotos, of course. aquest en concret, que es diu Setembre i, coses de la vida, té un final una mica semblant al final de la pel·li que vaig veure divendres (I y a longtemps que je t'aime), no té molla ni gràcia i fa un pèl de ràbia, i tanmateix, tafanejar en la vida dels altres, encara que sigui de mentida, m'atreu.

podria dir, doncs, que el fet que aquest estiu hagi estat bastant decebedor pel que fa a les relacions amb els altres ha provocat que hagi de relacionar-me via fantasia (fomentant el bovarisme). bé, no és que no m'hagi relacionat pas, i tot i així, quan sento que se'm fa una muntanya tan alta i escarpada haver de parlar amb ningú, o gairebé amb ningú, em pregunto per què punyeta no se m'ha donat el do de la memòria dels llibres. potser llegeixo compulsivament i un darrere de l'altre per no oblidar-los: llegir, mantenir, bloguejar i tot resolt. el llibre roman.

i és mentida: el meu cap no emmagatzema els llibres i els acabo oblidant. els moments de gaudi i plaer que passo aprenent personatges, situacions, llocs i fent de psicòloga virtual o paparazzi, segons el moment, desapareix, es fon com la mantega oblidada al sol.

i, per acabar de fotre, sóc incapaç d'esborrar de la meva memòria els fets o les paraules enverinats ben publicats pels que s'anomenen amics o persones properes i em van martellejant el cap amb tanta força que de vegades miro a terra i desitjo, sisplau, que si m'he de reencarnar voldria ser cargol, tortuga o qualsevol altre animal amb closca.