lisbeth i éowyn

Ja fa uns mesos que vaig posar punt i final a la trilogia cinematogràfica sobre els llibres del Larsson. La passió amb què he viscut tant els llibres com l'adaptació al cinema pot ser similar a la que vaig sentir quan era nena amb Tolkien i, posteriorment, amb les tres pel·lícules de Peter Jackson. Diuen que per això ja no m'agrada veure altres films sobre mons fantàstics. La Terra Mitjana ho omple tot, no cal res més. Per què creure's els mons, així barrejats i sense criteri, de Laura Gallego, de Margaret Weis, de Michael Ende, de J.K. Rowling...?

Per a mi, als 11 anys, estava clar: hi havia una Terra Mitjana i punt. Tolkien va aconseguir fer realitat un altre món absolutament creïble i versemblant, basat en el pilar que sustenta tota la seva història: la lingüística. La Terra Mitjana té diferents individus amb diferents idiomes. I aquests idiomes evolucionen, retrocedeixen, es barregen. La lingüística de la Terra Mitjana és la base de la meva fe en aquesta fantasia. La història de la llengua del món de Tolkien és una obra d'art.

En contra de totes les previsions, i sense parlar d'un autor brillant, Larsson ha resultat ser una mena de Tolkien de la novel·la negra per mi. I el pilar en què sustento la meva creença ara es una dona: es diu Lisbeth Salander. La capacitat que ha tingut Larsson per carregar-se d'una manotada els tòpics de la-dona-que-acompanya-l'heroi o l'heroïna-feta-perquè-la-jolie-la-interpreti són la base fonamental de l'èxit d'aquests llibres.

Com s'ho ha fet? Relatant de manera brillant i sense massa floritura la pèrdua de la capacitat de la protagonista d'expressar "cap a fora" per culpa dels seus traumes. Com es podia relatar millor la riquesa del món interior femení sense caure en els tòpics romàntics i bleda? Lisbeth Salander és totes les dones intel·ligents que han estat menystingudes dins d'un món occidental que es considerava tan avançat i tan correcte, tan tolerant i tan innovador, i que no ho és pas, encara no en la mida justa, amb el sexe femení. Segurament hem fet passes endavant d'ençà les nostres àvies, però no podem oblidar que continuem vivint en un escenari fonamentalment dirigit per homes. I hi ha moltes Lisbeth Salander que cobren un sou més baix, que són valorades pel cul ben posat, que no tenen l'oportunitat de mostrar els seus coneixements, que es veuen relegades al paper de mares treballadores (allò que tothom coneix per superwoman i que no és res més que un eufemisme de presonera moderna)...

A ningú hauria de deixar indiferent aquesta dona. D'alguna manera, totes hem trobat una part de nosaltres mateixes en algun dels tatuatges de la Lisbeth. Amb la mateixa intensitat que llegíem el "Jo no sóc un home!" que li engaltava l'Éowyn de Tolkien al Nazgul, i que ens va fer remoure per dins una mena de Gea intemporal que encara resta amagada, qui no se sent metafòricament representada per una dona petitona que ressuscita del fons del fang per superar les seves pors?

Els llibres de Larsson són una crida d'auxili en favor de les dones escrita en llenguatge planer i entenedor, de la mateixa manera que el món de Tolkien era un tractat de filologia que va provocar que moltes persones volguéssim apuntar-nos a estudiar lletres pures.

un cafè amb el larsson

No, no es tracta de sessions d'espiritisme. Es tracta de posar en comú el que hem estat fent l'Anna i jo als comentaris de fa dues entrades d'aquest bloc: parlar com unes descosides i fer suposicions sobre els tres llibres d'Stieg Larsson.
Una amiga ha obert un grup al facebook per tal de poder-ho fer amb més amplitud i tranquil·litat, però això de les xarxes socials no sé gaire bé com va.
De manera que, si a algú li interessa afegir-se al cafè amb el Larsson pel facebook, que m'ho digui i ja ho gestionarem.

què sabràs tu de cine suec...!

així, ràpid: només puc dir que ha resultat espectacular. Parlo de la pel·lícula Millenium sobre el llibre Els homes que no estimaven les dones, del Stieg Larsson. Encara estic en estat de xoc, primer, per la cruesa (lògica, no se'n podia esperar cap altra cosa), i després perquè ha estat una experiència gairebé tan bona com la de llegir el llibre (d'acord, no exageraré, però és que acabo de venir del cine...).
Es nota que el qui l'ha fet, se l'ha llegit i n'ha gaudit com tots els seus fans. I me n'alegro d'una cosa en concret: l'han fet suecs, no han arribat a temps els de Hollywood per convertir-la en cap bestiesa.
M'encanta que sigui Suècia, que els paisatges siguin els de debò, que els intèrprets no els conegui ningú fora del seu país, que apareguin escrits i imatges en la llengua original... És un gran encert, com tot el film: tots els personatges i els espais, en més o menys grau, han calcat el llibre.
La pel·li dura dues hores i mitja i et manté amb l'ai al cor, encara que hagis llegit la novel·la i sàpigues el que ha de passar i sàpigues que és impossible mantenir-ho tot igual.

És fabulosa la interpretació de la Noomi Rapace com a Lisbeth Salander; al meu parer, era un personatge difícil de caracteritzar sense caure en l'exageració o el ridícul. Però el qui més m'ha sorprès ha estat el Mikael Blomkvist (mare meva! ara ja sé que es pronuncia Míquel Blúmfist...): clavat, completament clavat al que tenia al cap.
Enhorabona al director, el Niels Arden Oplev, i als actors, sobretot a la Noomi Rapace i al Michael Nyqvist.
Això sí, com bé deia la Monique... "si estos son los civilizados nórdicos...". Doncs això, un bon llibre i una bona pel·li per denunciar actes injustos de tota mena, sigui al nord o sigui al sud. I, sobretot, per defensar els drets de les dones davant de la violència.

dones incòmodes

ahir, a la consulta del meu doctor House particular, vaig conèixer una dona que, als cinc segons de parlar amb mi, ja m’ensenyava tota cofoia les seves cicatrius laparoscòpiques. Això va provocar que jo, emportada per una empatia de goig infinit, m’aixequés també la samarreta de la panxa i li ensenyés les meves. Ai, com uneixen els mals tràngols...
I és que porto un cap de setmana intensiu de dones i tràngols. Començant per una bona dosi de mares i futures mares, amb l’estrès emocional que em van carregar a les espatlles, continuant per l’opera prima de la Montse Banegas, Una dona incòmoda, i acabant amb la coneixença de la noia de la consulta d’ahir.

Anem al llibre: la Montse Banegas ha escrit un llibre fàcil de llegir (una tornada a l’Euromed) i un pèl difícil de digerir, per tot allò que conta entre línies. No pas perquè sigui una mala novel·la, sinó tot el contrari, però et deixa un regust agre pel que fa a la protagonista: una dona que no sap ser feliç, que és incapaç de ser feliç, i que va repetint trampes al llarg del temps.

En una època en què la icona de la dona moderna i actual té cara de Lisbeth Salander, del Larsson, fràgil i dura alhora, la Mònica d’Una dona incòmoda compleix els requisits de tots els mals femenins del segle XXI: extremadament intel·ligent, malaltissament sensible, de caràcter fort i molt defensiu, pares sumits en les pròpies dèries, insatisfacció personal permanent (en aquest cas, com a novetat, centrada en el sistema universitari, que és esclafit, i en la ciutat de Barcelona, a l’estil Nada, de la Laforet, però unes quantes dècades després), bulímia, autodestrucció, etc. No acabaríem.

Jo agraeixo, enmig de tota aquesta incomoditat, les petjades que s’hi troben de la Rodoreda, per exemple, en el fragment de Quanta, quanta guerra que inicia la novel·la, i sobretot en el capítol en què internen la protagonista i no deixa de sentir olor de lliris, obsessivament.

I sí, de debò, recomano amb passió aquest llibre. Semblarà un de tants altres que es nodreix de tòpics i no ho és pas. La prosa és àgil i intel·ligent, el personatge te’l creus des de la segona línia, i és impossible deixar-lo. Potser no li hauria posat el final que tria la Montse Banegas, tanmateix és cert que durant tota l'obra es van anunciant amb senyals evidents les tragèdies que acaben per succeir, de manera que es pot dir que el lector no és enganyat en cap moment.

Això sí, és probable que d’aquí no res, ara que les modes tendeixen a passar de pressa, la icona Lisbeth Salander-Mònica comenci a fer-se pesada i a ser destruïda per les feministes. Ja vaig comentar que trobo que, malgrat tot, sota la façana de dones “fetes a elles mateixes” amb l’instint de supervivència tan marcat enfront del món hostil, s’amaga també una mena de princesa que ha de ser rescatada, i tornem, doncs, als contes de fades de tota la vida.

Però és cert que això és el que hi ha: som de la generació de les pel·lis nord-americanes de finals feliços, en què l’home ha estat creat per a immensa felicitat i protecció de la dona, en què qualsevol assoliment del plaer absolut i de la vida ben resolta s’arrodoneix amb un casament por todo lo alto (això sí, hem de trobar “aquell” home). Tenim dret al vot, lluitem per la igualtat en els sous, pel final de la violència a casa, per ser independents de mares i parelles... Però vomitem, ens sentim insatisfetes, i sovint trobem a faltar algú que ens doni escalforeta al llit i que tingui la mà ben gran, per acollir el nostre caparró.
Per això, el romanticisme masclista i la dona bel·ligerant no són incompatibles. Són una de les contradiccions de la societat occidental actual, farcida de dones incòmodes.

I si no, a sant de què ens han dit a totes les de la consulta d’ahir que si haguéssim tingut fills abans, “quan tocava”, ara no estaríem ensenyant cap cicatriu a la panxa perquè no estaríem malaltes?

vida més enllà de l'ikea

de Suècia en sé poques coses. però també confesso que sempre m'han fascinat els països nòrdics. ara, això sí, el més lluny que he anat és a Skågen, al nord més nord de Dinamarca, i sé que tinc pendent un viatge a Suècia. Què més puc dir-ne? De l'actualitat, que visc envoltada de mobles suecs barats i ben bonics, que a la meva editorial hi treballa una sueca, que fa un temps vaig conèixer un suec en un fòrum sobre llibres i gastronomia...
I ara el Larsson.
definitivament, ho confesso, me n'he enamorat.

Sí, sóc feble. I reconec que vaig prometre després d'El codi da Vinci que mai mai més llegiria un bestsèler acompanyat d'un "enganxa moooolt". El codi... em va decebre tant, em va semblar tan avorrit, previsible i mal escrit, que em va provocar un mal de panxa que encara arrossego (una, que és massa passional).
En fi, les comparo com a bestsèlers, però ja us adverteixo que una és una novel·la històrica, i que la del Larsson és una novel·la negra.
Segurament això també és un punt perquè m'agradi. Ja sabeu, ho he dit altres cops aquí, m'encanten les intrigues, novel·les de misteri, d'investigacions, sèries clon de la Fox sobre trames sòrdides..., gust que entenc que va començar quan era petita i devorava trixies belden o senyores Fletcher. Quines coses de devorar..., però tant se val, són camins que marquen, al cap i a la fi.

Què té, doncs, el Larsson, perquè m'enganxi fins al moll de l'os, a mi, detractora en potència de dans brown i altres herbes? Ingredients: personatges clixé però creïbles, intriga, molta intriga, llenguatge senzill, frases curtes, molt periodístiques, diàlegs, rapidesa verbal, trama actual, molt propera, temes que poden estar passant en qualsevol país occidental ara mateix... Trama políciaca que ve a saciar la set informativa de sang i fetge que està tan de moda però que, a més a més, ens mostra que si actuem, ho podem canviar o tractar de resoldre. Una mena de "quina trola més gran però com m'ho empasso!". I és que té sentit des de la primera paraula fins a l'última (no farem cas de la correcció del llibre, això ja són figues d'un altre paner...).

A mi, el que m'arriba al cor de debò, és que la novel·la en realitat parla de les dones. I, si no, feu una ullada a tots els protagonistes femenins i penseu si n'hi ha algun que sigui estúpid, fracassat o que no visqui d'acord amb els seus principis. Després, jutgeu els homes i acabareu deixant-ne només dos o tres com a sensats. La resta són maltractadors de tota mena i, elles, les víctimes. Xapó, Larsson.

Això sí, com a protagonistes, en Larsson ens ha venut la moto i crea el típic heroi home previsible i una heroïna que sembla atípica i que, no us deixeu enganyar tampoc pel que hi ha..., no ho és pas. Ja ampliaré, si tinc temps, aquest tema de per què crec que la Lisbeth Salander cau en alguns tòpics moooolt repetits de dona protagonista clàssica, encara que ens la vulguin encasellar com "l'antibleda", la Lara Croft de la literatura.

Tampoc m'hi vull estendre gaire més, de manera que acabo reconeixent novament (fuetada a l'esquena) que és un bestsèler de la punyeta que em té el cor robat. Això sí, m'està venint la por, no fos cas que ara els agafés a tots per deixar d'escriure novel·les històriques i ens fiquèssim en les sagues policíaques infinites i sense solta ni volta. Us imagineu en Dan Brown apallissant-nos amb una trilogia d'intriga? Els homes que no estimaven els llibres.
Ah, i acabo, espero que Hollywood no intenti fotre queixalada massa de pressa sobre el Larsson. En la meva opinió, les pel·lícules es carreguen allò més fabulós que ofereix un llibre: la imaginació. O és que us agradaria canviar-li la cara i la veu que té per a vosaltres en Kalle Blomkvist?
Això sí, els suecs, com pertoca, ja l'han rodat. Ho podeu veure aquí (i també podeu escoltar els The radio dept, uns suecs que es van donar a conèixer a la pel·li de la S. Coppola, Maria Antonieta):

el final del slow living

aviso: avui és el meu últim dia de baixa. sobre la laparoscòpia, va anar tot molt bé, ja m'han tret els punts, continuo el tractament, però de moment l'endometriosi està sota control. i que duri... la imatge del quadre de monet, penjada en una consulta mèdica, em recorda un dia important de bones notícies sobre el tema.

la veritat és que han sigut tres setmanes molt intenses pel que fa a emocions, però poc productives respecte a la lectura. no he llegit gens, i tot per culpa del stieg larsson. sí, i tant, estic esperant per llegir-ne la segona part i fins que no la tingui sóc incapaç d'avançar en la lectura de cap altra cosa.

de tota manera, la meva ràpida recuperació i les ganes de passejar per la ciutat, m'han fet comprar uns quants llibres que volia comentar aquí. abans, però, us vull recomanar que passsegeu i passegeu, que agafeu autobusos i us deixeu portar a carrers, places, parcs... sé que anem de bòlit, però aturar-nos en algun moment, caminar a poc a poc i gaudir de les coses que passen al voltant, és la millor teràpia que hi ha.

Haruki Murakami, Kafka a la platja. Sabeu que m'encanta el Murakami i que ja n'hi he llegit altres novel·les que he comentat aquí. Com que he sentit a dir que existeixen dos estils Murakami i com que jo només n'he llegit un, me'n vaig al més oníric i màgic, i espero que sigui una gran experiència. Prometo relatar-la. Està en butxaca a Empúries.

Daniel Pennac, Como una novela. També està en català, però no l'he trobat. Bé, em podria haver esperat, però ja tenia ganes de tenir-lo. Un gran llibre escrit per un professor de literatura que va ser un mal lector de jove i que ara ensenya a ser un bon lector. De fet, jo sempre he seguit una de les màximes dels drets del lector que s'inventa Pennac: el dret a no acabar un llibre. La lectura ha de provocar plaer. Si un llibre no enganxa i insistim a acabar-lo, podem avorrir el llibre i, de retruc, els altres llibres que podríem haver llegit... A Anagrama.

Fin de siècle: relatos de mujeres en lengua inglesa. Aquest ha estat una troballa que m'ha enamorat. Els que em seguiu ja sabeu que m'encanta la literatura de dones, i sobretot em crida molt l'atenció la del XIX. Per exemple, en aquest recull no hi falta la Katherine Mansfield, lògicament, una de les meves lectures preferides. I com que hi ha molts més contes d'altres dones que desconec, m'ha entrat la curiositat lectora sense fre. L'edició, de Cátedra, porta un bon pròleg sobre el paper de la dona en la societat, i en la literatura, d'aquella època i l'inici del reconeixement de les seves obres.

es veu bonic el cel des del menjador de casa

si una cosa descobreixes quan tens moltes hores buides és que la vida està farcida de detalls que deixem passar una vegada i una altra. sona a tòpic, deu ser-ho, però la lentitud del meu caminar i la parsimònia de les hores que transcorren a casa són bons mestres en l'art enigmàtic de conèixer allò que tenim davant dels nassos i no ens aturem a veure.

el cel és preciós. els núvols, estripats. i també l'olor de la cuina al matí. la variació de tons solars a la paret. els crits al parc a mesura que moren les tardes...

no és que tot això em faci absolutament feliç. em sento engabiada. el dolor no em permet fer coses que vull fer. però aprenc a mirar i a veure, a comprendre i a escoltar. i alguna cosa en treuré.

he llegit stieg larsson i la meva conclusió és que es tracta d'un llibre que enganxa, que té algun tipus de substància que se't fica al cervell i no et deixa tancar-lo (diria que és una barreja d'intriga, morbo, CSI, Bones, Life, The mentalist i un llarg etcètera). però res més. a veure si m'explico. me l'he llegit molt de pressa. però m'ha succeït una cosa que no em passa normalment amb els llibres que llegeixo. jo tinc tendència a marcar les pàgines on he trobat un fragment que m'agrada i que vull rellegir. acostumo a deixar els llibres fets una arruga, amb tanta marca.

de la novel·la del larsson, no n'he marcat ni una sola pàgina. és el que és, una sèrie de la Fox que comença i acaba, que et fa passar una estona capficada en una investigació i punt. no aporta cap novetat. la prosa és normal i corrent, tens la sensació de llegir alguna cosa que s'ha escrit a tota màquina. això sí, confesso que en llegiré la segona part, sense cap mena de remordiment lector. no tinc res més a dir.

després he començat El joc de l'àngel, del Ruiz Zafón i, sent sincera, no he passat del primer capítol. uf. no n'esperava grans meravelles, però tot i que L'ombra del vent va ser un llibre bonic amb bon regust, aquest no el podré comentar perquè no el penso llegir. d'entrada no m'agrada com està escrit, no m'agrada la història que es va plantejant i em fa l'efecte que no tindrà ni cap ni peus. corregiu-me els que l'hàgiu llegit, eh? un capítol no és prova de res, però ja sabeu que havent-hi tants llibres com hi ha, el fet de perdre les poques hores d'oci lector que tenim amb lectures que no ens fan el pes és una pèrdua de temps. Bé, crec que això ens porta a un post molt interessant del meu amic Héctor sobre el tema que podeu llegir aquí.

per això he agafat de la prestatgeria, a l'atzar, el Retahílas, de la Carmen Martín Gaite, per recuperar lectures meves (ja sabeu que sóc molt fanàtica d'algunes escriptores...).

us recomano, això sí, Una música constant, del Vikram Seth, un llibre preciós sobre la música, l'amor, els camins que uneixen i separen les persones, i les relacions que s'estableixen al llarg de la vida. Entretingut i amb passatges deliciosos. Està en butxaca.

I us recomano molt i molt La porta, de la Magda Szabó, un llibret curt on l'autora, una escriptora hongaresa de renom, explica la seva relació al llarg dels anys amb la dona que feia les feines de casa. Aquesta dona, l'Emerenc, és l'eix del llibre i la pintura d'una època i d'una societat. Està escrit d'una manera impecable i m'ha deixat amb la boca ben oberta d'admiració.

i res més, si teniu dèficit de passions en grau superlatiu, regaleu-vos la sèrie de la BBC de la Jane Eyre. A mi me la va comprar Ell perquè passés millor el postoperatori i no m'ha defraudat. Paisatges exuberants i plens de melangia, situacions d'injustícia, exòtiques, doloroses, amor absolut, pèrdues, desgràcies, passió desenfrenada... No hi ha res com una bona píndola de Brontë a la pantalla per passar un bon cap de setmana somiant. I amb paraules de la Jane Eyre, m'acomiado.

"Brocklehurst: Saps on van els dolents després de morts?

Jane: A l'infern.

Brocklehurst: I saps què és l'infern?

Jane: Un abisme ple de foc.

Brocklehurst: T'agradaria caure en aquest abisme i cremar-hi eternament?

Jane: No, senyor.

Brocklehurst: I què cal que facis per evitar-ho?

Jane: Estar sana i no morir, senyor."