twice if you're lucky

a mesura que vaig creixent, augmenta amb mi la intensitat de les fòbies. la por que implosiona dins d'una persona introvertida causa amb certesa una gran quantitat de tsunamis creatius que, malgrat tot, s'empassen i van a parar a les vísceres. de què serveix, doncs, anar superant fòbies? cada passa és un poema menys coll avall, cada batec accelerat una idea pel desguàs. els nervis i la inconsistència, anem aprimant la carn i, amb ella, totes les paraules desendreçades amb melodia que no hauran de repercutir.

per primera vegada, i malgrat la tremolor de les mans, la mantega de les cames, he cantat a ple pulmó, com un canari i amb la veu fent ziga-zagues, una cançó repetitiva i nova en el meu cotxe acabat de sortir del forn. cala't, si vols. brunzeix, si vols. rellisca, protesta, enganxa't. fes el que vulguis, jo entraré en estat d'on, i cantaré you will love this one i em taparé les orelles, el camí es farà planer, i la meva vida es buidarà de poesia.

Twice if you're lucky

Breathe it out,
I can hear you now
you think reality's shut you down
And you're locked away
where you can't get out
spent a while on your back

But you know what it means to me babe
in the course of a history hey
it all makes sense to me somehow
And it's not what it used to be no
we're suddenly free to let go
and look what's happening now

You will love this one
you will love this one
and if we create something magical honey
there are times that come
these are times that come
only once in your life
and twice like mine

Do you wish to love
can you give enough
use your saving graces
in the heavy light
when the sky falls down
you can pray all you like

But you know what it means to me babe
in the course of a history hey
it all makes sense to me somehow
it's a course in philosophy yeah
what is life is it just a dream no!
the perfect mystery but somehow I know

You will love this one
you will love this one
and if we create something magical honey
there are times that come
these are times that come
only once in your life
or twice if you're lucky

And if the chance it comes round another time
you risk it all, you take the fall for what you like
And sure enough before your love has taken flight
you make a revelation. You will love this one

You will love this one
you will love this one
dream in my head something magical honey
there are times that come
these are times that come
only once in your life
or twice if you're lucky

Crowded House

no esvalotis l'aviram

sempre hi ha dies que més valdria no haver-te llevat. però si aquest dia és de les teves vacances... de vegades ni tan sols la poesia hi pot fer res: estàs perduda, enfonsada en un barret immens de color fosc amb plomes grises. l'asfalt t'ennuega, les paraules se't claven com pedretes en els peus nus. et cal alguna cosa que et pugi als núvols. una imatge. un descans.

l'altra banda

El cel s'havia inflat com un globus de color negre. Ho va veure a través de la finestra d'un altre matí que es llevava sense entusiasme.
Encara en pijama, va ficar el dit en un pot de sucre. No hi trobava el final.
Percebé com el dit s'hi enfonsava, més i més i més, i l'ungla va començar a cristal·litzar.
Què passaria si, després de perdre el dit, hi fiqués la mà, el canell, el braç, el colze, l'espatlla...? A on aniria a parar?
Amb els ulls ben premuts, les barres closes, tremolava de cap a peus perquè era possible que fes la volta a la Terra i aparegués de l'altra banda.
Penjada com un ratpenat, observaria inquieta moviments desconeguts. Ombres de pells que no podia desxifrar. Encara no.
Tot allò aliè li era molt necessari.
De tota manera, i sense haver-ho decidit pausadament, va enretirar el dit del pot de sucre. Plovia damunt de la terrassa mentre el cel s'encongia.
Va continuar preparant el cafè del matí amb moviments estudiats i familiars. Però ara plorava.

tragèdia

Hamlet: ...I did love you once.
Ophelia: Indeed, my lord, you made me believe so.

tocada la mitjanit

l'ombra que passeja amunt i avall d'aquest espai petit em fa perdre els estreps.

després de gairebé dos anys, a on anirà a parar l'univers privat? decidirem anar a un espai més gran per compartir i, aleshores, se suposarà que tindrem estels comuns. i cadires. i una taula alta.

és tocada la mitjanit i em pregunto pel sentit de l'angoixa que creix al fons de l'estómac. és com una mena de buidor. la solitud de les nits en blanc partia en trossets fins la pell de la sonàmbula. ara, l'ombra s'ha deslligat de l'epidermis i fa la seva. és tan dolça la convicció en el propi cel.

ens demanem un món ampliat, per mostrar que fem un camí que ha de deixar a un costat les pedres. jo m'he fet més lliure i sé voltar pel món interior com una reina i bec paraules que pinto en cada rajola menuda de la vida que m'he fet. sense entrebancs.

passa la mitjanit i em pregunto si sabràs entendre que jo no sóc la mantega que t'omplia la vida, que jo he alçat arbres i tinc força, que ja no m'enfonsa ni el mar ni la nit sense lluna, la generositat extrema no existeix i tu has de triar entre continuar badant la boca i sentir-te en pau amb allò que diem ànima, per dir-ne alguna cosa, o arriscar-te a posar plançons a l'espai nou, si ens truquen. aprendre a acceptar que no es pot conquerir completament.

l'ombra fa un sospir i des del sofà, allarga la mà cap al comandament i mira el reguitzell de dubtes, alliçonadora.

ja sona el telèfon. per fi. un alliberament.

descongelant la nevera

La primavera, malgrat l'espera impacient durant l'hivern, no prova bé. Que em perdonin els romàntics, però mireu al vostre voltant i adoneu-vos-en: la major part de la gent té son, està cansada i taciturna. Perquè, vejam, a tots ens entra l'empenta sobtada del vull-sol i passeigs, cerveses al capvespre, lluna per la finestra oberta a les nits. I això que a les nits el fred no pela però fa nosa.

Potser és una emoció personal i no estic sent objectiva. Segurament és culpa d'haver tornat a posar música de fa temps, de conviure amb el dolor més de deu dies seguits, d'haver de descongelar la nevera en lloc de sortir a passejar al riu, de necessitar una taula com deumana, de tantes coses que no tenen res a veure amb la poesia. I cau un mot i diu...

El gel
escalfa l'estança en penombra,
que fa un sol de ple estiu
d'enfonsar les ungles en petxines
havent de recollir de terra
un grapat de nusos
convertits en dubtes.
El gel
es fica a les orelles aigualit,
i aleshores, embolicada,
caic en un somni de passadissos
havent de recollir del llit
llençols planxats
que no han existit
convertits en un plaer autèntic.

la dona trencada

El primer cop que vaig tenir un llibre de Simone de Beauvoir entre les mans em va passar allò que sempre em passa, maleïts prejudicis, de no voler-lo llegir perquè és allò que sempre-et-diuen-que-has de llegir, i que és tan feminista, i que si ets dona i d'esquerres i no has llegit El segon sexe que a on vols anar a parar, etc.

Però el cert és que aquell llibre anomenat Memorias de una joven formal, posat al prestatge amb el llom lleugerament sortit enfora, semblava que m'estava demanant a crits que el salvés d'aquella presó de llibres de butxaca que ningú no compra. El vaig agafar, amb cura, en vaig llegir la contracoberta, el vaig tornar deixar, amb cura, me'n vaig anar a fer un tomb i... Sí, sóc feble. El llibre volia venir amb mi, i a mi ja m'havia encisat aquella frase que deia (obert el llibre a l'atzar, quina barra, com si els llibres s'obrissin a l'atzar, ells sempre saben segons qui els agafa per quina pàgina en concret s'han d'obrir!) "Quizá me encuentres ridícula, pero me despreciaría si no me atreviera a serlo alguna vez".

Doncs apa, me'l vaig llegir i en vaig gaudir moltíssim. Em va sorprendre sincerament i sobretot afectivament la seva prosa i la vaig haver de posar en aquell raconet dels tresors, i de tant en tant s'escapava algun fragment: "Una vez esa desesperación establecida, como yo seguía existiendo, debía arreglármelas en la tierra lo mejor posible; es decir, hacer lo que me gustara".
Com que ja m'havia atrapat, no ho vaig poder resistir quan vaig veure, novament en la mateixa prestatgeria, un altre llom que sortia seductorament. I La mujer rota em va deixar això.

-¡Tú, que siempre eres tan alegre, no te imaginas cuánto me entristecía verte angustiada! Comprendo que en ese momento me hayas tenido rabia. Pero no olvides lo que somos el uno para el otro, no vas a guardarme indefinidamente rencor.
He sonreído débilmente, se aproximó, pasó un brazo alrededor de mis hombros, me he abrazado a él y he llorado suavemente. Cálida voluptuosidad de las lágrimas resbalando sobre la mejilla. ¡Qué descanso! Es tan fastidioso detestar a alguien que se ama.
-Sé por qué te he mentido -me dijo un poco más tarde-. Porque envejezco. Sabía que decirte la verdad sería una historia; en otra época no me hubiera detenido, ahora, la sola idea de una disputa me fatiga. He tomado un atajo.
-¿Quiere decir que me mentirás cada vez más?
-No, te lo prometo. Por lo demás no veré con frecuencia a Philippe, ya no tenemos gran cosa que decirnos.
-Las disputas te fatigan: sin embargo anoche me regañaste.
-No soporto que me pongas mala cara: vale más regañarte.
Le he sonreído.
-Quizás tengas razón. Había que salir de eso.
Me ha tomado por los hombros.
-¿Hemos salido, verdaderamente salido? ¿Ya no me guardas rencor?
-Absolutamente, se acabó. Se acabó.
Se había acabado. Estábamos reconciliados. ¿Pero nos lo habíamos dicho todo?

amb el permís d'ángel gonzález

avui escric algun vers amarada dels seus, després de devorar-los amb mirada caiguda i una angoixa que creix i que, probablement, és culpa meva. no he aprés a aturar-me, i potser per aquesta covardia passejo (no s'enredaran així els errors a les meves pestanyes).

I

Què té aquest matí
-ara humiteja, ara surt el sol-
de dolent?
El mur impenetrable
de la meva tristesa permanent
i les teves ganes de viure.

II

de segur que poso pedres.
saps mastegar llàgrimes sense respirar?
jo he perdut la intenció en aquesta torrada
però no t'ho puc dir
mentre esmorzem plegats
i tu mires una cosa
i jo n'imagino una altra.

III

L'egoisme que em massega és fruit
de la necessitat de recuperar una promesa.
Ara tot hauria de ser senzill i,
tanmateix,
de puntetes,
a mi hi ha una mort petita que,
de retruc,
tanmateix,
em recargola el ventre quan retorno al buit sense les teves lletres.

IV

Endevino que pensaràs,
com a bona bruixa que sóc
-amb una marca autèntica al pit esquerre-,
que hauria estat millor no olorar
els meus cabells
negres
i deixar passar les carreteres
que
porten
sempre
a la bulímia de la meva necessitat.

V

Tinc ganes de parlar-te
tota la nit mentre dorms als llençols que representen
allò que jo vulgui imaginar de cop.
Veig a l'escletxa de la manera que tens de respirar
que no puc assolir el teu dormir
i te'm perds entre l'obaga d'un coixí arrugat
que corre malsons atrapant un tren massa ràpid.
Tu no deus saber que t'espio
i et parlo tota la nit, com una boja.

alzheimer

sargantanes esfilagarsades en ombres llargarudes d'un sol que respira per infiltrar-se, de forma molt immoral, entre quadrats petits de reixa de pis i records d'un pati d'illa amb una franja vermella i la calç de la mitja paret les formigues atrapades dins un pot minúscul de vidre i érem petits com els quadrats i ens estiràvem per terra sangonera crits de guerra; venia la meva àvia i ens feia berenar, la memòria dels geranis i un cactus que s'ha trencat, el pou del final de casa ple de papers on hi ha dos-cents vint-i-cinc correus electrònics plens de faltes d'imaginació i un nus enorme entre el que es barreja la inversemblança del cel d'una ciutat de balcons endins perquè a fora fa soroll i ara el balcó dóna a una plaça i l'església pega cops de martell quan arribes en un altre cotxe: sargantanes, puces, mosques, mosquits, escarbats. la dansa maligna de la lluna i surto al carrer em converteixo en la nena que empaitava formigues, les esclafava amb els dits i posava una pedra en el forat de terra perquè es morissin de llàstima.

Portem a la bossa la pel·lícula "Mia Sarah"