Ja he acabat L'elegància de l'eriçó. El llibre m'ha agradat molt, però no sé si ha estat per culpa de la lentitud i la manca de temps a l'hora de llegir-lo, que el final m'ha deixat un regustet de "jaaaa?, així s'acaba toooot?". I estic una mica descol·locada. Perquè la senyora Michel s'havia convertit en una de les meves heroïnes d'aquest any 2008.
Per això, segurament, per la necessitat de donar l'oportunitat a una altra dona magnífica sense mal llegir-la a estones mortes, m'he posat a devorar com una boja El carrer de les camèlies, de la Mercè Rodoreda.
Com sempre, m'està enamorant la prosa poètica d'aquesta magnífica escriptora, la meva preferida en llengua catalana. La seva capacitat d'enfonsar en una atmosfera plena de boira, flors, humitat, tristesa i imatges de somni (o malson) em captiva una vegada i una altra. Sóc a punt d'acabar-lo, i no puc més que fer una reverència als protagonistes femenins als quals dóna vida, a la seva fortalesa, a la seva capacitat de superació o de continuar vivint.
Com un conte llarguíssim, la història de Cecília Ce et fa venir ganes de plorar cap endins i alhora t'entren ganes de viure, de tastar els detalls i de beure tot allò que dóna una ciutat en blanc i negre, Barcelona, esquitxada de petits jardins farcits de flors ben vives.
En seguirem parlant. De les dues.
.jpg)
