microrelat de la setmana

Elena de València ens envia aquest microrelat sobre la sensació de buidor que també provoquen les festes nadalenques. Com veureu, a l'hora d'experimentar tenim escrits de tota mena. La setmana passada molt poques línies, gairebé una sentència. Aquesta, un escrit més llarg. Què en penseu?

Ella estava al supermercat omplint el carro de la compra per a les festes de Nadal. Sempre l’havia posada trista aquesta festivitat. No podia remediar-ho. Ni tan sols les noves presències havien pogut difuminar les absències passades...
I aquest any no estava siguent diferent.
Agarrava cada botella de cava lentament, com si ho fera a càmera lenta...I de sobte, entre els rostres anònims aparegué ell.
-Hola!
-Hola!
-Què tal?
-Bé, i tu?
-Bé, me n’alegre de vore’t.
-Igualment.
-Vinc a per una botella de vi.
-Ah! Que bé! Jo ací estic comprant algunes coses d’última hora…ja saps, com sempre...
-Ja saps, seguisc igual que sempre, res ha canviat en els últims anys.
-Ah! Molt bé.
Ell li va mirar l’escot i va imaginar el que tan bé coneixia a través del jersei, el que tantes vegades havia tocat, el que tantes vegades havia tastat, el que tantes vegades havia enyorat, el coixí imaginari de tants plors ofegats...
-Tinc pressa! Els meus pares estan esperant-me...A mi i al vi per dinar.- va dir apressuradament.
Era mentida. Éra la seua nova nòvia la que l’estava esperant al cotxe. Sort que no havia entrat amb ell.
Ella no va dir res, tenia l’ànima paralitzada. Feia tant de temps que no el veia! Una eternitat suficient per sentir un buit feixuc però escassa per oblidar deu anys junts.
Ara només podia somriure sangglaçada i mirar els seus ulls.
-Bé, doncs me’n vaig- va dir ell per fi.
-Adéu!
-Adéu!
Ell se n'anà tan ràpid com les cames van poder a pesar de la flonjor dels membres, dels colps de puny al pit, del dolor reavivat d’una pèrdua camuflada en la quotidianitat.
Ella continuà el seu camí cap a les caixes de torró amb mil papallones revolotejant-li a la panxa i amb unes ganes terribles de plorar, i de parlar-li, i d’abraçar-lo, i de besar-lo de nou…i de morir-se.

paranoica

L’habitació en forma de triangle. Quina mala sort. Com els ocells engabiats, necessitava una habitació quadrada perquè no m’engolís cap forat que no pogués tocar a les fosques. M’ho veia venir, em passaria l’insomni fent voltes per un triangle, abraçada a unes parets fredes impossibles de predir.
El balcó, en canvi, era menut però sensat. Tan sensat que va ser l’únic indret de l’habitació on vaig trobar el nord. Què hi faria, allà, doncs, envoltada de mobles de color caoba i un enorme quadre en blanc i negre? Les vànoves feien pudor de cossos antics i les rajoles havien perdut la brillantor a causa de vés a saber quantes passes.
Al balcó, mig agenollada, veia la ciutat petita i el brunzir dels cotxes, i deixava que els cabells em fessin pessigolles al nas. Si l’omplia de plantes ben verdes que miressin amunt podria trobar-me gairebé com a casa. Vista des de l’angle del balcó, l’habitació era desvalguda i tristoia. Un càlid afecte de reconciliació va creuar el meu front.
-Però és mentida –vaig dir en un xiuxiueig. -Sempre ho veig tot massa endreçat des dels balcons.

bones festes, passejants

Amb aquesta imatge dels thePAPERkids team, uns il·lustradors que val molt la pena seguir i que ens estant dibuixant els llibres d'enguany, aprofito per felicitar-vos les festes de nadal, any nou i reis que, com sempre, comencen avui amb la loteria!

Passeu per aquí a veure els dibuixos del Sergio i la Laura!

el creuallibres

M'arriba a través de mon germà i de l'INFOZÈFIR la notícia interessantíssima i superprovocadora del naixement del Creuallibres (que podeu llegir al Vilaweb). Un projecte fet realitat que barreja el bookcrossing amb el club de lectura.

En què consisteix exactament? Segons el seu web, és un intercanvi de llibres a gran escala. Cada participant cedeix un o més llibres en uns llocs concrets, i les dades (títol, autor, etc.) i les ubicacions són registrades a la web. Si algú està interessat a llegir-ne algun, pot trobar-ne la localització física a la web i anar a buscar-lo. Els participants poden cedir tants llibres propis com vulguen i quan vulguen. És, doncs, un sistema bibliotecari de cooperació voluntària.

L'objectiu d’aquest creuallibres en concret és cedir publicacions escrites en valencià. La finalitat principal de l’activitat és la promoció de la lectura, i en especial de la lectura en valencià.

És a dir, atenció, amb la finalitat de fomentar la lectura en la nostra llengua! Vaja, una perla d'iniciativa que jo ja vull començar a utilitzar. De fet, us animo a fer-ho també perquè la literatura en català es mogui i la idea funcioni.

Això sí que és jugar a cuit i amagar! I, amb premi.

Il·lustració d'Oriol Vidal.

un altre microrelat

De moment sembla que us aneu animant, passejants! Vinga, ompliu-me de lletres la bústia...!
El microrelat que us enganxaré ara l'envia en Jesús m. Tibau, escriptor i autor del conegudíssim bloc tens un racó dalt del món.

“La immortalitat té els seus inconvenients”, pensa l’agent d’assegurances de vida durant l’inútil intent de suïcidar-se.

endometriosi i poesia

Endometriosi


Es pot viure amb el dolor.

No hi ha cap mal insuportable

ho has provat, no hi ha dubte,

en cada revinclada.


Cap poema és la veritat

ho has vist entre les boires

que forma el patiment

i cap paraula és guariment

les paraules són paraules

cada tall, cada punxada

és totalment real

és la veritat nua

és l'únic que importa

la resta són artificis

i la despullada calma

que segueix al dolor intens

és l'únic bàlsam.


Josep Lluís Aguiló
La biblioteca secreta, 2004

Podeu llegir més sobre el guanyador dels Jocs Florals d'enguany clicant aquí.

mira el que has fet...

els qui passegeu per aquí sabeu que m'encanta estirar fils. jo crec que tot està connectat amb tot, digueu-li ales de papallona, destí, casualitats o, senzillament, el món és un panyuel. però passa que vas tirant i tirant i arribes a tants llocs...
amb això de la mudança recuperava aquest matí vells cedés, cedés importants d'aquells que m'han acompanyat en diferents travessies (per exemple, el common people dels pulp o el x&y del coldplay) i he anat a parar al Jack Johnson, al seu famós cedé groc amb un arbre molt gros dibuixat (better together).
i quan acabava d'escoltar del seu cedé de color blau (on and on) la cançó Cocoon, he posat una sèrie a la fox i ha sonat això:

Look what you've done, dels Jet, una cançó que ha fugit de mi durant temps i que sempre he tractat de tenir. i ara que la tinc, resulta que passa això altre:

Songs seemed similar to "Sexy Sadie" (the Beatles) include Australian rock group Jet's "Look What You've Done", which has similar (occasionally identical) lyrics and style to the song. Oasis lifts a remarkably similar intro on their b-side, "Sitting Here In Silence (On My Own)." Also, Jack Johnson's song, "Cocoon" (from the On and On album), is strikingly similar to this song and parts of the piano are similar to Radiohead's song "Karma Police", and the band has apparently acknowledged the similarity.

de manera que, per no embolicar més el fil que estic estirant, us deixo que escolteu també la del Jack Johnson i, finalment, la dels Beatles i jutgeu vosaltres mateixos. Segur que d'aquesta última ve tot. Almenys ve tota la música que m'agrada. I, total, no m'importa massa que s'assemblin. De fet, ho prefereixo. Perquè abans d'això, només el cànon de Pachelbel.

passeu un bon dia musical.

el que és dolent de la poesia és que anima a llegir més poesia

diu el poeta novaiorquès Billy Collins al final del seu llibre Lo malo de la poesía y otros poemas, publicat a Bartleby.

A veure, jo tinc el Navegando a solas por la habitación, de DVD, també bilingüe anglès-espanyol com l'altre, però m'espera a l'Eixample. De manera que mentrestant mato la curiositat navegant per la xarxa i descobrint veritables perles d'un poeta apassionant. Amb sentències absolutament quotidianes, aconsegueix crear poesia de molta qualitat que et deixa, sense més, tocada. i, vinga, a donar-li voltes al perquè de tot! Sabeu? Em fa pensar en el Quim Monzó, el seu llenguatge familiar, les escenes casolanes, i la reflexió personal bruta treient el cap darrere de cada substantiu.

D'algun lloc he pispat això que us adjunto ara. Gaudi-ne, que en vindran més... No l'he trobada en anglès. Espero que sigui, almenys, una bona traducció de l'original.

Tú, lector

Me pregunto cómo te vas a sentir
cuando averigües
que escribí yo esto y no tú,

que fui yo el que se levantó pronto
para sentarse en la cocina
y mencionar con un bolígrafo

las ventanas empapadas de lluvia,
el papel pintado con dibujo de hiedra,
y el pez de colores dando vueltas en la pecera.

Venga, date la vuelta,
muérdete el labio y arranca la hoja,
pero, escucha —era tan sólo una cuestión de tiempo

antes de que uno de nosotros casualmente
percibiera las velas sin encender
y el reloj murmurando en la pared.

Encima, nada ocurrió esa mañana-
una canción en la radio,
el silbido de un coche que pasaba por la carretera-

y yo sólo pensando
en el salero y el pimentero
que estaban colocados juntos en un mantel individual.

Me preguntaba si se habían hecho amigos
después de todos estos años
o si aún eran desconocidos el uno para el otro

como tú y yo
que nos las arreglamos para ser conocidos y desconocidos
al mismo tiempo—

yo en esta mesa con peras en un frutero,
tú apoyándote por ahí en el quicio de una puerta
cerca de unas hortensias azules, leyendo esto.

microrelat del dijous

Algú que passeja sovint per aquí d'amagatotis ens ha regalat aquest microrelat colpidor de tristesa perquè el compartim.

Una data al calendari...Un dia gris, un any més, i què? I què si no ho celebrem, canviarà alguna cosa?
Jo l'estimo, ell m'estima, cal un regal o un sopar especial?
Tenim la mania d'encasellar-ho tot, d'exigir el record, un detall... No sé què ho va fer, però desitjava fondre'm amb la pluja. En dies com aquell dubto si soc vàlida pel meu nou rol...
El meu cos era pluja i el seu un núvol flonjo.
Un any més, un altre any.

tregui'm el ovaris, sisplau, ja no aguanto més aquest dolor!

això mateix va cridar una dona de 34 anys d'Eibar quan va arribar a la consulta del ginecòleg, fa uns mesos. "¡quíteme los ovarios, por favor, ya no aguanto más este dolor!".

doncs sí, poseu-vos-hi a la pell i imagineu el dolor que devia sentir per fer una cosa semblant.

podeu?

tant de bo que no. perquè us asseguro que el dolor que provoca l'endometriosi en alguns casos és insofrible. però moltes dones el patim, cada mes.

podeu llegir l'article complet aquí.

continuaré parlant d'aquesta malaltia, perquè considero que cal explicar-la, conèixer-la, i ajudar les malaltes a portar una vida millor.

[continueu enviant relats al juguem a microrelats!]

jugant a microrelats

si aneu a la pàgina de l'héctor, com sempre, bones recomanacions, interessants propostes... incitacions a l'escriptura!

així, doncs, per què no juguem a fer microrelats?

va, vinga, atreviu-vos! envieu-me al correu o als comentaris un microrelat, espontani, treballat, com us sembli millor!

jo ja m'he engrescat:

la claror que entrava pel balcó nou de casa era massa forta. omplia de llum amb tons rosats les parets del menjador i se li clavava a la pupil·la. segurament li feia mal, però continuava dreta davant de la finestra, mirant, extasiada, aquella sortida de sol que no havia de tornar a veure mai.
i el mar, tan a mà, amagat entre dues cases, sobrevolat per gavines cridaneres. aquella muntanya, retallada com una ungla, expressiva davant de la ciutat que anava creixent. els edificis nous, els arbres tendres. brots de vida a tot arreu.
obria amb força els ulls i ja li saltaven les llàgrimes.
«No els tanquis, no els tanquis».
però les persones som febles, dèbils, minces, incapaces.
i quan va prémer els ulls amb força per respirar, el teló va caure, es va desfer el paisatge a la retina, es va esborrar del cap, va degotar avall, molt avall, entre les clavegueres acabades d'estrenar, i va deixar d'existir de cop i volta.

fosc, com un escenari tancat i barrat.

que passi el fred

molt en silenci t'he deixat
anar la mà
i tu, amb respecte,
també l'has afluixada.
deixa ara que et demani perdó.
que no torni a venir una lluna
sense que et trobi dins
del meu puny.
que aquest terratrèmol
de paraules no pensades
que t'he fixat al ventre,
que t'han dolgut,
que t'han pesat,
que t'han avorrit,
que t'han abandonat,
sigui cendra sobrevolant
la propera lluna des de casa.
l'alè del fred càlid en els teus llavis.
tota la molsa tendra del teu pit.
tu sencer de somriure.
blanques nit de respirar
igual que respires tu.
deixa ara que et demani perdó.
torna a prémer fort els meus dits.

àpats de prehivern

aquest quadre és com la imatge fictícia del meu nou barri. qui ho anava a dir! després de tres anys als fons del forat, voltant amunt i avall (d'acord, avall, més aviat), tinc una casa. la casa és molt freda, freda. potser encara ha d'aprendre a deixar de rebutjar-me. Ell i jo ens hi vam instal·lar divendres. veiem la sortida del sol i la lluna plena. es desfan, com la xocolata, entre els colors perla i granat del nostre horitzó.

les primeres línies que he llegit a l'habitació morada són d'un llibre que un gran amic em va deixar. darrerament hem tingut una conversa virtual força interessant sobre els llibres que llegim o no llegim, si ens els deixen o els comprem, si preferim l'obra més coneguda o la més venuda... potser seria bo que escrivís les nostres visions particulars del tema per poder esbrinar els vostres punts de vista.
aquest gran amic m'ha deixat ja tres llibres des que ens vam conèixer (aquest i aquest). el tercer m'ha costat més d'encetar però, tot i que encara no l'he acabat, ja el recomano sense cap mena de dubte: nocilla experience, de l'Agustín Fernández Mallo. No, no és un llibre per berenar, és més seriós: és de dinar gustosament a la platja al setembre. jo tenia els meus dubtes. mooolts dubtes. que si podia ser literatura de "moderns", que tenia tota la pinta de ser un bloc en paper i no sé fins a quin punt això funciona (no m'allargaré ara en això, però la màgia d'un bloc també rau en la llibertat de tria, en la composició de nina russa de l'espai literari), i altres prejudicis.
però m'hi he enganxat. les històries tenen sentit. les imatges són molt textuals. els fils estan lligats i un carrer et porta a un altre. com bé diu l'autor,

«El mundo se rige por el azar de un parchís, no por las mecánicas leyes del ajedrez.»

i si la nocilla ve de gust, jo esmorzo amb el josep pla.
fa anys i panys que vaig comprar el quadern gris i no hi havia manera. i des que m'he apuntat a això (t'ho envien al correu cada dia), que m'he enamorat sense remei de la prosa del pla. avui no tinc a mà cap imatge devastadora, de plasticitat irrepetible, extreta del seu diari, però sí que us presto aquest paràgraf del post d'ahir. que ho païu tot bé!

Absolutament sorprès de la meva decisió, tímid, patint, ballo una estona, a la nit, al «Círculo Mercantil». Em sembla, és horrorós, que tothom em mira. Sempre tinc la sensació d'ésser espiat, d'ésser vigilat, d'ésser seguit per uns ulls inquisidors, freds, mofetes. No puc tenir un moment de pura i franca espontaneïtat, de llibertat, d'abandó complet.
Al ball, aquesta obsessió m'arriba a exasperar. Però això què és? L'essència de la vida burgesa, ¿no és precisament la sensació física de sentir-se espiat constantment, de viure a dins d'una gàbia de vidre? Sí, no té dubte: sóc un burgès, un burgès total, definitiu.

lo de antes lo de siempre lo de ahora todo junto me hace delirar

hi ha tres moments especialment tristos.

però avui me n'ha vingut un al cap.

aquell viatge en tren. un home gras. molt gras. anem molt justos al vagó turista. l'euromed avança. sé que tornava a valència. era aleshores. quan estava aprenent a viatjar sola. l'home duia una bossa. penso que del happy books. on devia anar? vull dir, qui l'esperava? va trucar per telèfon a algú. no vaig voler escoltar. després, a poc a poc, va treure un llibre petit de la bossa. un llibre molt petit, d'aquells que no serveixen absolutament per res. "frases para ser feliz". i el va estar fullejant una llarga estona. jo me'n vaig anar al bany a plorar perquè em va fer molta pena.

no llencis les cartes d'amor

voltar amunt i avall de la blogosfera fa que acabis topant, sempre, amb moltes coses boniques.

no llencis les cartes d'amor

Elles no t'abandonaran.
Passarà el temps, s'esborrarà el desig
-aquesta fletxa d'ombra-
i els rostres sensuals, intel•ligents, bellíssims,
s'ocultaran en un mirall dins teu.
Cauran els anys i avorriràs els llibres.
Davallaràs encara,
i perdràs, fins i tot, la poesia.
El soroll fred de la ciutat als vidres
anirà esdevenint l'única música,
i les cartes d'amor que hauràs guardat
la teva última literatura.

Joan Margarit

invasió subtil

hi ha serpotes humanes de tota mena, amb tot el respecte que em mereixen els rèptils.
acostumem a conviure-hi i ni ens n'adonem. i, caram!, piquen i enverinen.
jo, que sóc molt pessimista pel que fa als humans, i sóc del parer que "com més et coneixo més m'agrada el teu gos", que deien els Pets, ja me les espero aquestes coses.
toca l'oremus, però s'hi ha de conviure. si teniu cuques a la feina, flas!, cop de sabata!

Concurrite omnes augures, haruspices;
portentum inusitatum conflatum est recens,
nan mulos qui fricabat consul factus est.

Acudiu tots, augurs, harúspexs;
un prodigi inesperat ha succeït fa ben poc;
qui netejava mules l'han fet cònsol!

emmudits

tinc tanta tendència a guardar endins que, quan surt el raig, semblo un cal·ligrama infinit.

però darrerament m'he quedat sense música. em podríeu ajudar? estic enfonsada en un silenci enganxifós.

de manera que us proposo que em proposeu música. música de qualsevol mena. que us agradi, que considereu que podria agradar-me. que us han dit que diuen que està bé...

música. necessito música.

i així, amb una banda sonora, tornarem a passejar.

gràcies.

estats d'ànim

Ahir vaig descobrir aquí, aquí i aquí l'existència d'un llibre o àlbum il·lustrat, no sabria dir-ho gaire bé, que em va fer venir ganes de tornar. En un mes i escaig, els meus estats d'ànim han estat molt semblants als d'una fruiteria, pel que puc endevinar, a causa de moltes coses que han passat i que encara estan passant.

I sí, m'agrada fer-me la misteriosa, però no patiu perquè us aniré revelant tots els secrets a poc a poc i ben dosificats. Farem safareig virtual!

Amb tres llibres que he llegit (o estic llegint), durant el poc temps que tinc mentre s'acaba la mudança, m'acomiado per avui amb aquest retorn, com dirien els castellans: como un elefante en una chatarrería. Ja en parlarem.

La piedra lunar, Wilkie Collins
Querida hija, Marianne Frederiksson
El teorema del lloro, Denis Guedj

ara sí, parada i fonda

els qui heu anat passejant amb mi des de fa gairebé dos anys o us hi heu anat afegint pel camí, us haureu adonat que darrerament la meva marxa s'ha anat alentint.

com que ja vaig tenir un bloc abans, jo ja sabia que aquestes coses passen, vull dir, hi ha moments d'intensitat bloguera, altres de mandra intensa, i temps per fer altres coses que tenen prioritat o que, senzillament, et vénen més de gust.

no estic pas avorrida del bloc ni tampoc m'he quedat sense res per dir, però sí que és cert que (per fi!) el meu passeig passa per un moment dolç i tinc moltes ganes d'ocupar el temps en altres coses.

escriure alguna altra novel·la, potser..., moblar el pis nou, això sí..., llegir força sense haver-ho d'explicar a tothora... i gaudir d'Ell i dels amics, que van retornant (les coses, al final, sempre tornen a ser al seu lloc i el camí es fa planer).

no tanco aquest indret, ni he pensat fer-ho!, el deixo obert per si algun dia necessito dir-vos alguna cosa o dir-me-la a mi des de la distància. això sí, us regalo tots els enllaços als blocs que més m'estimo, que sí que continuen actius i plens d'històries fantàstiques.

si voleu res, seré al gmail o al facebook.

DESTINS

La nit és lleu. Els dos amants s'han adormit.
Té dos presents l'Amor dintre la mà distreta.
A qui darà l'enyor? A qui l'oblit?

Josep Carner

había en su andar (si el oxímoron es tolerable) una como graciosa torpeza

seguint amb l'escolta de nena daconte, amb topo amb una cançó que es diu El aleph. I, és clar, encuriosida, la deixo fer. I me la faig pròpia. Sembla ser que se li va acudir la frase:
Tardamos tanto que salió un aleph en un rincón
després de llegir Borges i quedar entusiasmada amb la idea que en algun lloc podia aparèixer un aleph.

tota la cançó parla d'una pèrdua, interpretacions les que vulgueu, però si retornem a l'origen del que és un aleph, Borges i el seu conte rei, aquell que condensa la ficció dels seus mons, continuarem fent-nos la pregunta fins a l'infinit (com en una espiral): Què és un aleph? Tantes coses. Tot l'univers en un petit punt de llum amagat en un sòtan.

Qui mira el meu món? A qui bellugo amb els meus dits petits?

M'imagino el meu aleph com una bola de vidre plena de neu.
Pensaria Tolkien en Borges quan va inventar els palàntir?
Pot un aleph aparèixer i desaparèixer, omplir-te d'angoixa, arrabassar-te el seny? Pot retornar-te la llum si t'arrossegues pel terra? És la veritat una malaltia?

A través d'un punt puc veure l'univers i sentir el que sents i, en lloc de fer-me gran, m'he convertit en una puça.

Enhorabona per la cançó i ja tinc fam de contes de Borges (quant de temps!). Ai, que se m'oblidava. Si seguim amb la teoria dels llibres comunicants, estic acabant els contes de Saki, i això lliga amb Borges, perquè aquest els tira moltes floretes...

la guspireta

diuen que l'organisme es regenera completament cada set anys: tot en nosaltres s'ha modificat, fins i tot les línies de les mans. no em pregunteu d'on he tret això ni on ho he llegit (darrerament tinc el cap en un altre lloc). només que m'he dedicat a fer càlculs i, curiosament, cada set anys s'ha esdevingut alguna cosa a la meva vida que l'ha posat potes enlaire. podria dir, doncs, que he viscut vides diferents, com una gata.
i això, que, explicat així, no té ni solta ni volta (cabòries, que diria aquell), ho he reflexionat perquè ahir, quan tornava a casa, vaig coincidir amb Ell, que també hi tornava, i jo duia una bosseta del FNAC a la mà i ell una de MediaMarkt. tots dos ens vam regalar el mateix CD, i com dos nens petits il·lusionats amb la coincidència, vam córrer a casa a escoltar-lo.
nena daconte ens va escriure una part important del nostre canvi complet fa uns anys. la seva música, que no és d'entrada de l'estil que jo escolto, em va convéncer. és més, em va sorprendre positivament quan vaig acabar trobant-me en un concert cantant com si els conegués de tota la vida. va resultar ser un treball impecable amb poquíssims defectes.
però a la vida potser no calen set anys per comprendre que hi ha coses que tenen un moment, un de molt concret, i després, passen. quan escoltàvem ahir el treball nou, ens agradava, però enyoraven rabiosament la primera sensació, la de l'enamorament.
a la nit, quan vèiem Kyle XY enroscats al sofà, algú deia que era una sort que a ell els records li anessin tornant a poc a poc, per recuperar-los, quan la resta d'humans ens passem la vida fent grans esforços per no perdre'ls.

pessoa, un cop més

He anat a l'Ucronies i, d'amagatotis, n'he pispat això. Gràcies, company!

“Tinc un alt sentiment patriòtic. La meva pàtria és la llengua portuguesa. Gens de greu em sabria que envaïssin o ocupessin Portugal, posat que no m’incomodessin personalment. Però odio, amb odi vertader, amb l’únic odi que sento, no qui escriu malament el portuguès, no qui no sap sintaxi, no qui escriu amb ortografia simplificada, sinó la pàgina mal escrita, com la persona mateixa, la sintaxi incorrecta, com gent que es pega, l’ortografia sense i grega, com la flegma directa que em fa fàstic independentment de qui l’hagi escopida. […] perquè l’ortografia també és algú.”

(Pessoa, Llibre del desassossec, Quaderns Crema, p. 265.)

digui'm la veritat

Em deixa una mica sorpresa que El conte número tretze es presenti com un llibre que beu de Jane Austen. Això és una mentida com una catedral, de manera que ja us en previnc: no és pas de la Jane Austen de qui beu, sinó de les germanes Brontë (enemigues d'Austen i escriptores radicalment diferents d'aquesta), en concret de Charlotte Brontë.
Reconec que llibres d'aquest estil, supervendes de llargues tirades, d'entrada ja no m'agraden i els prejutjo sense contemplacions. Però Ell insistia tant a dir-me que m'encantaria, que em vaig deixar entabanar. I tan contenta, eh?
Perquè jo sóc fan de la novel·la gòtica. Bovarisme actiu, recordeu? Sí, la novel·la gòtica m'agrada, sempre m'ha agradat i he tingut etapes de tota mena relacionades amb aquesta literatura. Suposo que per això, la Carme sempre ha estat encertada a dir que jo sóc una mica com la Catherine Morland de l'Abadia de Northanger, heroïna de la Jane Austen que, molt bovaritzada, cruspeix literatura gòtica sense parar i això condiciona l'esdevenir de la seva vida.
Doncs bé, senyores i senyors, El conte número tretze és una novel·la gòtica d'avui dia. Diguéssim que un supervendes gòtic. I em sembla fabulós.
La història ho té tot: misteris, secrets familiars, cases encantades, sang i fetge, un fantasma, boira, gats, llibres, paisatges llòbrecs...
He de dir que el llibre és una delícia, tot i que no és una gran obra. Enganxa des del primer capítol i resulta dificilíssim estar-se'n. La tensió no deixa d'augmentar fins a les darreres pàgines i hi ha un fum de personatges secundaris interessantíssims (què me'n dieu de la Teta? I la Hester? I l'aparició de l'Aurelius? Oi que sembla que ballem entre el conte i la realitat? I un etcètera a aquest parèntesi). Al meu parer, el final s'allarga massa, però en definitiva la recomano per als amants de la literatura de misteris d'ultratomba. I també per als que gaudim amb Wilkie Collins o Henry James, salvant les distàncies...
I us en faig cinc cèntims: una noia llibretera que amaga una pena acaba convertint-se en la biògrafa d'una escriptora extravagant que s'ha passat la vida dient mentides. De ben segur que perquè la seva realitat és molt més increïble que la resta d'històries que s'inventa. Un trencaclosques que la llibretera anirà resolent per anar a parar al misteriós conte número tretze, un conte inèdit que formava part d'una antologia inacabada.

El conte número tretze, Diane Setterfield, Empúries

la tardor

Vaig fer un gargot damunt del full de paper en blanc.
Tantes vegades que havia començat aquella línia. Les mateixes que no l'havia pogut acabar. Per què? Segurament perquè tot allò que havia de fer per obligació em resultava tan feixuc que me'n veia incapaç.
No tenia cap mena de ganes de redactar la carta.
En quin moment va començar aquella sensació d'intensa malaltia?
"Necessito la carta escrita per d'aquí un mes. Té molt de temps. El suficient per reflectir-hi tot allò que li he demanat"
Al començament va ser un dolor intens a la part superior de les cuixes. No podia estar-me quieta. Els nervis. Sempre els nervis.
Però la cosa va anar a més: cada dos dies, un nou símptoma.
Les mans entumides. L'intens malestar quan tancava els punys. L'estómac destrossat i l'evident pèrdua de pes.
Les contraccions. Estirada al terra i després arraulida com un gat aterrit. Talment com si algú m'hagués destrossat les entranyes.
Em faltava l'aire i feia glopades d'alè cap amunt i cap avall. Una nova contracció. Un coltell intensament clavat a la part dreta del meu cos, entre l'abdomen i el ronyó.
Dos dies abans de finalitzar el termini per enllestir la carta, els dolors, que havien assolit el clímax, es van aturar. Ja no dormia ni menjava.
Malgrat la millora aparent, o fictícia, les lletres seguien sense prendre forma damunt del paper en blanc. Em resistia a fer-ho.
La maleïda culpabilitat davant del treball inacabat em torturava.
Però ara, després de tot, què m'importava? Era incapaç de sentir res que no fos una malenconia colpidora. La gola seca i la sensació evident que qualsevol obligació convertia el meu do en una autèntica rucada.
"Escrigui la carta amb cura. Que sigui creïble. Primer, acomiadi's dels éssers a qui més vulgui. I, després, inventi un jeroglífic, alguna cosa digna d'investigar".
Vaig llençar-me balcó avall amb la convicció que la meva vida seria una mala novel·la.
Dos dies més tard, la persona que m'havia encarregat la feina va trobar la carta damunt de l'escriptori. Només hi deia una cosa:"No puc".

s'ha trencat el silenci

silenci. i deixa'm mirar com passen
els cotxes,
les balconades veïnes i els pedaços
estripats
de la roba que acostumàvem a estendre
(sota una persiana verda tan antiga, les meves pestanyes s'enredaven amb potes de gat).
silenci. no vull que ara m'agafis
les mans,
reconeix que el llavi et tremola
com el dit gros d'aquella veïna dins
d'una sabatilla
tan bonica, així de seda, tan polida.
em fa venir una tendresa a la gola
que diria que vull plorar.
aleshores ploro.
silenci. ara he de plorar perquè quan ajupo el cap la vista se m'escola
entre les cópes dels arbres joves.
i dius que no haurà de ser.
i dic que no m'importa.
silenci. tot s'ha guixat a l'estil d'un nen petit.
silenci. silenci.
s'ha trencat el silenci dins el meu cap i m'he quedat tan sorda.
tan sorda.

la possessió

intenció de conquesta,

com petjades d'elefants

que han perdut el camí

i agafen la drecera del carrer,

s'endinsen en el teu barri,

destrossen plàtans,

arrenquen semàfors,

elefants bornis,

elefants tristos,

tan grans que fan nosa,

petjades immaculades

proves evidents

que he muntat l'excèrcit

que havia d'envair

el teu petit espai a part

i m'he fet amb les regnes,

d'una manera maldestra,

de tot allò que cobeges.

el meu cor cap per avall

res no passa dues vegades

Res no passa ni passarà mai
dues vegades. A causa d'això
hem nascut sense pràctica
i morirem sense rutina.

Encara que fóssim els alumnes
més llonzes de l'escola del món,
no tornarem a repetir
ni cap estiu ni cap hivern.

No hi ha un dia bessó d'un altre
ni dues nits de ben semblants,
dues besades de forma igual
ni dues idèntiques mirades.

Ahir, quan algú va esmentar
el teu nom en veu alta,
per a mi va ser com si una rosa
hagués entrat per la finestra.

Avui, ara que estem junts,
m'he tombat de cara al mur.
Una rosa? I què és una rosa?
És una flor? O bé una pedra?

Per què, mala hora, t'interposes
amb una por innecessària?
Existeixes, doncs has de passar.
Hauràs passat, i serà bell una altra vegada.

Somrients, mig encerclats,
provarem de retrobar la concòrdia,
per bé que som tan diferents
com dues gotes d'aigua.


Wislawa Szymborska
(traducció de Josep M. de Sagarra)

auster a mitja llum

Després de llegir Un home a les fosques, el darrer llibre de Paul Auster publicat per 62, tinc la sensació que no rutlla. Aviam, m'explico.

Abans que aquest, vaig llegir El llibre de les il·lusions, lectura fabulosa i molt recomanable, que es llegeix d'una tirada, i que t'atrapa dins del món al qual Auster ens té acostumats.

Bé, sí, recordem aquest món: obsessions, confusions, dobles veritats, realitat i somni, paral·lelismes, fets que condicionen una vida, trobades casuals, identitats barrejades i un llarg etcètera. Molt esotèric, fins i tot. Això enganxa.

Al darrer llibre, l'inici ens posa la mel a la boca. És un auster total, absolut, i el cervell comença a fer hipòtesis: ah, doncs ara resulta que passarà això..., i aquell segur que és el qui l'altre deia que..., i quan arribin a noséon es trobaran que... Vaja, el misteri, l'embolic d'històries, el no saber. Reconeguem-ho, el punt de partida d'un home que inventa una història durant l'estona d'insomni nocturn, crida l'atenció. I, almenys, a mi, de seguida em va encisar i enganxar a les pàgines del llibre aquesta història inventada. Els mons paral·lels. Ficció servida.

Què li passa, doncs, a la història de l'Owen Brick, aquest senyor que s'inventa l'insomne? A mi ja em perdonareu, però en el moment en què la història del Brick s'acaba, d'aquella manera que s'acaba, el llibre fa un pet. Pregunto als qui l'hàgiu llegit: no us imaginàveu clarament una barreja de mons (crec que em faig entendre sense haver d'explicar més del compte) a l'estil mons-possibles-de-Borges?

Aleshores, què li passa al llibre? Per què de sobte es transforma en un bluf sense solta ni volta? És curiós com al començament les coses que no semblen tenir sentit, lliguen. I com al final, no hi ha manera de lligar el que succeeix amb tota la història anterior. Mandra. La paraula és mandra.

Proposo, doncs, que si a algú li ve de gust inventar un altre final per a la història del Brick, que l'escrigui, i intentem posar-li una altra cara a aquest mig llibre de l'Auster i, potser, en salvem la història.

you might be a big fish

ara sí, l'estiu per mi s'ha acabat. i el temps acompanya. doncs ja està bé.

Barcelona ha estat un son reparador. tot ha anat molt bé: he llegit Entre visillos i he començat l'últim del Paul Auster.

he barcelonejat.

Coldplay va ser, com sempre, espectacular (gràcies per tancar la paradeta amb Yellow!).

i la resta, sense paraules. es tracta de passejar. el mal humor, s'arregla sol.

i no, no us posaré cap altre cançó dels Coldplay. ja està bé. passem pàgina!

us deixo amb els Ix! i el seu Autòmat infinit.

faig net i torno a engegar el depasseig, amb moltes ganes!

aloma

gràcies a Ell m'he assabentat que Dagoll Dagom prepara un musical basat en l'obra de Mercè Rodoreda, Aloma. això m'ha omplert d'emoció, ja que no vaig tenir la sort de veure la representació de La plaça del diamant i espero poder gaudir ara d'aquesta autora en viu.

se n'espera l'estrena cap a finals d'octubre. de moment, no en parlaré més, només us en deixo un enllaç i dos apunts. l'un, que m'he tornat a llegir per tercera o quarta vegada la novel·la (quin esclat de tristor, melangia, colors sípia i desengany personal: un escrit d'una introspecció brutal i d'una duresa emocional impactant) i dos, que em fa l'efecte en aquestes imatges del musical que l'Aloma jove és una doble de la Mercè Rodoreda. No us ho sembla?

http://www.dagolldagom.com/pags/cat/aloma/aloma.pdf

bovarisme actiu

si segueixo llegint així m'agafarà un cobriment mental al més pur estil Quixot. però, mireu, no tinc res més interessant a fer: Ell està estudiant tot el sant dia, i a mi em fa una mena de por -freda i llefiscosa arrapada a l'esquena- pensar que he tornat a la feina, les tardes s'escurcen i, en definitiva, els plaers s'hauran de tornar a racionar...

m'he comprat dues lectures noves: Al faro, de Virginia Woolf, i Animales y más que animales, de Saki (autors recomanats per la mirielle i l'héctor, respectivament), que espero llegir a l'anada i tornada de l'Euromed en el meu viatge cap a Barcelona. reconec que l'ànsia no m'ha dut a comprar-ne quatre més perquè a la Catalònia hi deuen ser també en català, i ja m'enyoro de llegir en la meva llengua.

aprofito per confessar que aquests dies he llegit com una boja el meu tercer llibre de la Rosamunde Pilcher en la meva vida. van de mal en pitjor, o potser jo he millorat com a lectora, vés a saber. però no puc deixar de llegir-li novel·les. oh, mira que hi ha tòpics, bestieses, estereotips i finals ben trillats. però m'enganxen moltíssim: crec que podríem parlar de voyeurisme lector, perquè és com fullejar una revista del cor però amb més sofisticació i menys fotos, of course. aquest en concret, que es diu Setembre i, coses de la vida, té un final una mica semblant al final de la pel·li que vaig veure divendres (I y a longtemps que je t'aime), no té molla ni gràcia i fa un pèl de ràbia, i tanmateix, tafanejar en la vida dels altres, encara que sigui de mentida, m'atreu.

podria dir, doncs, que el fet que aquest estiu hagi estat bastant decebedor pel que fa a les relacions amb els altres ha provocat que hagi de relacionar-me via fantasia (fomentant el bovarisme). bé, no és que no m'hagi relacionat pas, i tot i així, quan sento que se'm fa una muntanya tan alta i escarpada haver de parlar amb ningú, o gairebé amb ningú, em pregunto per què punyeta no se m'ha donat el do de la memòria dels llibres. potser llegeixo compulsivament i un darrere de l'altre per no oblidar-los: llegir, mantenir, bloguejar i tot resolt. el llibre roman.

i és mentida: el meu cap no emmagatzema els llibres i els acabo oblidant. els moments de gaudi i plaer que passo aprenent personatges, situacions, llocs i fent de psicòloga virtual o paparazzi, segons el moment, desapareix, es fon com la mantega oblidada al sol.

i, per acabar de fotre, sóc incapaç d'esborrar de la meva memòria els fets o les paraules enverinats ben publicats pels que s'anomenen amics o persones properes i em van martellejant el cap amb tanta força que de vegades miro a terra i desitjo, sisplau, que si m'he de reencarnar voldria ser cargol, tortuga o qualsevol altre animal amb closca.

després d'un any

MUERTE EN EL OLVIDO

Yo sé que existo
porque tú me imaginas.
Soy alto porque tú me crees
alto, y limpio porque tú me miras
con buenos ojos,
con mirada limpia.
Tu pensamiento me hace
inteligente, y en tu sencilla
ternura, yo soy también sencillo
y bondadoso.
Pero si tú me olvidas
quedaré muerto sin que nadie
lo sepa. Verán viva
mi carne, pero será otro hombre
-oscuro, torpe, malo- el que la habita...

Ángel González

feliç aniversari!

am I part of the disease?

queda menys d'una setmana per anar a gaudir d'uns dels millors concerts d'enguany, al Palau Sant Jordi. Coldplay. dia 6.

tinc entès (algú m'ho pot confirmar?) que el teloner és l'Albert Hammond Jr. (antic component dels Strokes). A mi em fa gràcia perquè ma mare és una fanàtica del pare de la criatura i de petits ens matxacava amb un casset: "Albert Hammond canta en español", el qual ja va lligat a la nostra història musical dels diumenges al matí.

Us en poso unes perles. L'una, ben bonica (que podeu veure en vídeo més avall), l'altra, ben significativa (pareu atenció a aquest vídeo, no té desperdici...), i l'última, ben romanticota! He de dir, malgrat la ironia, que a mi m'agrada força. Us en recordeu?

El post, però, també és per a algunes lletres delicioses dels Coldplay. Si m'hi poso, us les transcric totes, però volia compartir amb els passejants una en concret que em commou especialment i que ja he penjat en format goear fa dos o tres posts. Com que aquesta entrada és un poti-poti de músiques, l'acabo amb la lletra de Warning sign, el vídeo de l'Albert Hammond pare i el goear de l'Albert Hammond fill. Bona escolta!

A warning sign
I missed the good part then I realised
I started looking and the bubble burst
I started looking for excuses
Come on in, Ive gotta tell you what a state Im in
Ive gotta tell you in my loudest tones
That I started looking for a warning sign
When the truth is
I miss you
Yeah the truth is
That I miss you so

A warning sign
You came back to haunt me and I realised
That you were an island and I passed you by
And you were an island to discover
Come on in,Ive gotta tell you what a state Im in
Ive gotta tell you in my loudest tones
That I started looking for a warning sign

And the truth is
I miss you
Yeah the truth is
I miss you so
And Im tired
I should not have let you go

So I crawl back into your open arms
Yes I crawl back into your open arms
And I crawl back into your open arms
Yes I crawl back into your open arms.

síndrome bovary

podríem dir que encara està en fase experimental... de tota manera, com que no acabo mai allò que començo (tret dels llibres que m'interessen), m'agrada dir que aquest bloc nou estarà sempre en fase experimental. fa més exòtic.

ja fa temps que deixo escapar el secret a veus que una amiga i jo volem fer un club de lectura. el problema és que totes i tots tenim coses a fer: la feina, la parella, la família, els amics, el pànxing, els fills, la mandra... la idea de virtualitzar-lo (ehem) és que sigui de més fàcil accés a tota persona que tingui interès a descobrir lectures diferents de les seves i a comentar-les amb altra gent. de vegades, els comentaris sobre un llibre el converteixen en molt més atractiu, sobretot perquè sempre esbrines coses que no sabies o et trobes amb punts de vista ben curiosos.

no hi ha encara una norma sobre el funcionament d'aquest club. de moment, esperarem a tenir uns quants membres que hi vulguin participar.

si voleu saber-ne més cosetes, podeu escriure'ns:

sindromebovary@gmail.com

pel que fa al nom triat, ve de tot un seguit d'esdeveniments en cadena, d'aquells que agrada dir que són obra de l'atzar, de les coincidències o de la màgia dels planetes posats en fila. així, a grans trets, eh?, va arribar fins a mi la teoria sobre la insatisfacció femenina permanent a l'estil Emma Bovary. una dona captivada per les novel·les romàntiques que no està contenta amb la seva vida perquè busca un ideal que no existeix.

la fam voraç de saber-ne més coses em va dur a Daniel Pennac i la definició en el seu llibre Como una novela, del que ell anomena bovarisme. Pennac va més enllà de la dona insatisfeta i posa l'accent en l'obsessió per llegir un tipus de literatura que ens provoca satisfacció. per ell, el lector té dret al bovarisme, a sentir plaer en lectures primerenques que ens enganxen, vaja, a llegir si ens rota novel·la pseudohistòrica, per posar un exemple molt de moda.

doncs això és.

bovaritzem-nos i juguem a llegir!

http://sindrome-bovary.blogspot.com

les tardes s'escurcen...

...i la foscor s'enganxa als talons.
ja comença a notar-se un canvi d'ombra
i les fulles de ciutat perceben
que la pell és de gallina.

diu un que passeja
que li ha semblat veure
llet merengada
dins d'un barret.
temo el fred temo el fred.

les tardes s'escurcen al balcó
i la setmana vinent tot tornarà
a ser d'una solitud flonja.
qui vindrà al rescat
quan el que passa al meu cap
és impossible que ho endevinis?

el destí és el caràcter

No tinc gaire temps ni ganes d'escriure. O potser tinc massa temps i poca esma per fer res. L'estiu ha passat tranquil envoltada de llibres. He llegit tant i tant que he arribat a sentir bulímia lectora i a empassar-me les pàgines sense pair-les massa bé, amb aquella ansietat dels qui no sabem menjar a poc a poc i gaudir dels aliments.

Deu ser, penso, una qüestió de por de tornar a la normalitat de la manca de temps, o al poc control dels dies d'hivern, quan el cos cau en picat a la somnolència de la foscor i el cervell demana una pàgina més mentre les parpelles busquen el coixí de la son. Llegir per salvar-se.

Us recomano, doncs, les meves tres darreres lectures: ràpides i senzilles, però no per això menys profundes o d'una riquesa literària i històrica rellevant.

La primera, de la qual ja us en vaig parlar, és Usos amorosos de la postguerra española, un assaig de la Carmen Martín-Gaite. N'esperava més, he de confessar-ho. I entenc, malgrat tot, que un llibre sobre el tema d'una extensió tan breu (ara mateix no el tinc a prop, però és un llibre de butxaca) només pot abastar pinzellades del que va esdevenir. És interessant tot el que apunta i les cites extretes de testimonis de l'època sobre com la instauració del règim franquista va marcar les relacions entre dones i homes i l'absoluta desconeixença íntima embolcallada de malentesos i històries fictícies. Un llibre curiós, per mi no de la grandària literària d'algunes de les seves novel·les, però interessant de llegir si cau a les vostres mans.

Els altres dos llibres de què us parlaré van units, tot i que la seva lectura no ha de ser conjunta. Josefina Aldecoa va escriure una mena de trilogia-deslligada basada en la vida d'una mestra de la República. Jo, com que sempre començo la casa per la teulada (o més aviat per les golfes, en aquest cas), em vaig sentir atreta per Mujeres de negro, que és just el llibre que va enmig. Ja us dic, però, que els podeu llegir de manera independent, segons el que més us interessi. Per fer-ne un resum ràpid:

Historia de una maestra. Llibre força conegut perquè ha entrat com a lectura en alguns plans d'estudi. És, de tots tres, el que menys m'ha agradat pel que fa a la manera de ser escrit. Trobo que és excessivament senzilla la prosa, de vegades sense emoció o avorrida o, fins i tot, poc treballada. No ho és pas la història, ep! Aquesta enganxa des del principi, i, al cap i a la fi, és el que més interessa de la novel·la. Coneixem la protagonista, Gabriela, i a partir dels seus records ens dóna una visió de l'Espanya de començaments del segle XX fins a l'esclat de la guerra civil espanyola. Hi ha moltes coses que ja se saben, per hiperepetides, però sempre descobreixes algun fil que no sabies o que ha quedat amagat en la memòria dels que ho visqueren. A mi, concretament, m'han sobtat moltíssim les condicions de vida a la muntanya dels anys 30, pràcticament de supervivència. Bé, totalment de supervivència, on el fred, la gana i l'analfabetisme són els seus trets més remarcables.

Mujeres de negro. El vaig llegir fa temps i tendeixo a oblidar les lectures. Aquest llibre es treballa des del punt de vista de la filla de Gabriela i la seva vida durant la postguerra, a mig camí entre Mèxic i Espanya. Trobo que, pel que fa al contingut i a l'estil, és el millor de tots tres.

La fuerza del destino. Llibre duríssim per a mi. No sabia si deixar-ho córrer a partir de les darreres vint pàgines pels records personals que em van venir a buscar com una bufetada traïdora. Vaig fer el cor fort i anit hi vaig posar punt i final, amb un pensament llarguíssim per la meva iaia Teresa. El llibre és d'un estil impecable, tot i que al començament sembla que zigzagueja, l'autora assoleix una magnífica capacitat de monologar amb el llenguatge adient de les emocions. Converteix el text en el cervell de Gabriela i el repàs de tot el que ha viscut i la seva reincorporació, tan tard, a la democràcia. El regust agredolç del missatge que se'n desprén pot afectar les persones pessimistes. Aviso.

I això és tot. Aprofitant el quadre de Delacroix i la República i tot plegat, us poso aquí sota una cançó molt adient dels Coldplay, el darrer CD dels quals té aquesta coberta. Només queden quinze dies pel concert...!

santornem-hi

I ja hi tornem a ser.

Després de llegir el llibre El olvido que seremos, d'Héctor Abad Faciolince, que recomano convençudíssima a lectores i lectors de tota mena, ahir va anar a parar a les meves mans Mansfield Park. El darrer llibre que em faltava de la Jane Austen.

Deixeu, si en sé i no m'embolico amb el meu cervell de mico que salta de branca en branca, que lligui en aquest post d'alguna manera tots dos llibres, malgrat no tinguin en aparença absolutament res a veure.

Li comentava a l'amic que me'l va recomanar que jo tinc una obsessió amb els llibres (mal) anomenats de dones, femenins, etc. En realitat, com ja deveu esbrinar els qui seguiu aquests passeigs, el que m'emociona o m'interessa moltíssim, d'una manera de vegades gairebé addictiva, són les descripcions dels caràcters, les maneres de ser i de fer i de relacionar-se de les dones amb tot allò que les envolta.

Jo mateixa caic en el parany de posar en un calaix la literatura d'emocions i la d'imatges (així, per fer-ho resumit de pressa, però caldria aprofundir-hi, lògicament) on la primera acostuma a tenir poca acció exterior i ens mostra la psicologia dels personatges, i la segona es farceix de descripcions i diàlegs.

Les coses, com dic, no són exactament així, però dins d'aquesta divisió simple, a mi em tira més el primer tipus de llibre. Més proper a la poesia o a la indagació personal dels sentiments i percepcions vitals, les novel·les que descriuen els sentiments amaguen una profunda riquesa antropològica i semiòtica (i a mi, vés a saber per quins fantasmes de la infantesa, em causa veritable curiositat la psicologia de i entre dones).

Abad Faciolince fa un llibre on barreja el testimoni particular i el personal. La base de la novel·la és la relació entre pare i fill (una novetat per a mi, acostumada a mare i filla), una relació tan fabulosa que provoca alhora l'enveja i l'admiració de qui llegeix, i a partir d'aquí va descosint tota la història familiar per acabar filant la història del país durant una època determinada. Les descripcions, molt de l'estil psicològic, ens endinsen en els pros i contres de la família i, al mateix temps, en els de la societat colombiana de la segona meitat del segle passat. És, per tant, una novel·la de denúncia farcida d'emocionalitat i evolució personal en el devenir d'un nucli familiar concret i d'un dels seus membres en particular. És la gran troballa, la font de l'encant d'aquesta obra.

Mansfield Park no deixa de ser alguna cosa semblant, si hi pensem amb cura. Jane Austen reflecteix d'una manera espectacular els tipus de persones que conformaven la societat anglesa de finals dels segle XVIII i inicis del XIX. Les històries, on no hi ha gaire acció, tenen com a nucli fonamental les relacions socials, els matrimonis convinguts, els diners i el paper de la dona durant aquells anys.

No hi manca una fina ironia en la il·lustració quasi perfecte dels estereotips de l'època, i darrere d'això podem pensar que també s'amaga, de forma inconscient?, una mena de "denúncia" cap a aquella situació, que es fon perfectament amb les descripcions psicològiques de tot un seguit de personatges que van desfilant d'una novel·la en una altra. La dona, si no tenia una bona dot, un germà gran, o una bellesa prou rellevant com per a caçar un bon marit, podia patir d'un porvenir força gris.

Per acabar de trobar lligams entre llibres que tinc a la tauleta de nit, Carmen Martín-Gaite va escriure un assaig sobre les relacions amoroses de la postguerra anomenat Usos amorosos de la postguerra española, i que ara llegeixo i combino amb Mansfield Park. El nexe comú entre totes dues, doncs, i així aniríem teixint un tapís sense fi, el traço quan llegeixo i aprofundeixo en qüestions que sempre he sabut popularment però que no coneixia de primera mà en testimonis de l'època: el règim franquista va crear una dona submissa, pura, gairebé invisible, dedicada de ple a la llar i la família, amb l'única esperança de caçar un bon marit a qui servir la resta de la seva vida.

Es diferencia gaire això de la denúncia implícita en els llibres de l'autora anglesa? En continuarem parlant, doncs, que ja m'allargo massa i vull anar a la piscina.

If any one faculty of our nature may be called more wonderful than the rest, I do think it is memory. There seems something more speakingly incomprehensible in the powers, the failures, the inequalities of memory, than in any other of our intelligences. The memory is sometimes so retentive, so serviceable, so obedient; at others, so bewildered and so weak; and at others again, so tyrannic, so beyond control! We are, to be sure, a miracle every way; but our powers of recollecting and of forgetting do seem peculiarly past finding out.

Mansfield Park, Jane Austen

les nits de toledo

ahir Ell i jo vam tornar del nostre viatge a Toledo. la ciutat màgica, que ja coneixíem, sempre ens reviu amb molt bon gust de boca i ens deixa caure a València amb ànims renovats. per fer una mica la guiri, vam visitar a Consuegra els molins del Quixot i vam menjar carcamusas de la mà d'una amiga toledana. també vam poder veure la via làctia des del cel de l'Antigua de Mora i vam sopar al costat de la posada de Manolo, al mateix Toledo, fet que ens va portar amb dolçor a la memòria l'any passat.

entre explicacions històriques, anècdotes antigues i molta cervesa, ahir vam arribar a la nostra piscina xafogosa amb un humor radiant.

i jo, amb moltes ganes d'acabar el llibre d'Abad Faciolince. i no pas perquè no m'agradi, sinó tot el contrari, m'està enganxant tant, que no puc estar-me'n, i ahir em deixava la vista a la terrassa mentre l'airet em despentinava el clatell.

el llibre, filat a la perfecció, ens parla de la situació d'un país a través de la història d'amor d'un fill cap al seu pare. la lectura ens ensenya dades i successos generals, però també l'evolució personal i emocional de tota una família colombiana.

no esvalotis l'aviram

sempre hi ha dies que més valdria no haver-te llevat. però si aquest dia és de les teves vacances... de vegades ni tan sols la poesia hi pot fer res: estàs perduda, enfonsada en un barret immens de color fosc amb plomes grises. l'asfalt t'ennuega, les paraules se't claven com pedretes en els peus nus. et cal alguna cosa que et pugi als núvols. una imatge. un descans.

et ve de gust un còctel?

amb poques ganes de fer res que no sigui llegir, parlar o nedar, us incloc els meus llibres de capçalera ara mateix (a l'espera d'aconseguir l'únic llibre que encara no he llegit de la Jane Austen -demano disculpes-, Mansfield Park).

Diario de Katherine Mansfield: acabadet de llegir anit. I he passat la nit del lloro. Li dec un post.

El olvido que seremos, Héctor Abad (Seix Barral). Una recomanació de la qual encara no puc dir res perquè és un misteri absolut. I se'n ve amb mi a Toledo (ai, com m'agrada patir sota el sol). gràcies, J.!

200 cócteles fabulosos, Jane Rocca (De vecchi). Una frivolitat. Un regal d'aniversari ideal per a les tardes d'estiu a la piscina, amb tasts tan intrigants com Error freudiano (absenta), Terciopelo clandestino (martini) o Pequeña niña violenta a la lavanda, un dels meus preferits. No us hi podeu perdre les il·lustracions de Kat Macleod (us en deixo una oliveta de còctel). gràcies, Monique!

i dos llibres per deixar en qualsevol lloc: damunt de la tauleta de davant del sofà, al costat de les claus, al seient del cotxe, dins de la bossa de platja... perquè val la pena trobar-los quan no t'ho esperes i llegir-ne algun poema o conte, perquè són molt ràpids de digerir, creen addicció i l'únic que fan és engrandir els sentits: la poesia de Gioconda Belli i els Viatges i flors de la Mercè Rodoreda.

afegit d'última hora: Umberto Eco. és fantàstic torrar-se al sol amb el cul a remull mentre sents algú parlar d'aquest home i de la manera com va anar donant-li forma a El nom de la rosa (també li dec un post, perquè l'admiro molt). i novel·la romàntica, perquè sí, de tarda d'estiu amb el cap a mig gas, amb un bonic i previsible Solstici d'hivern de la Rosamunde Pilcher.

visca la macedònia per tots els gustos i colors!