microrelat de la setmana

Elena de València ens envia aquest microrelat sobre la sensació de buidor que també provoquen les festes nadalenques. Com veureu, a l'hora d'experimentar tenim escrits de tota mena. La setmana passada molt poques línies, gairebé una sentència. Aquesta, un escrit més llarg. Què en penseu?

Ella estava al supermercat omplint el carro de la compra per a les festes de Nadal. Sempre l’havia posada trista aquesta festivitat. No podia remediar-ho. Ni tan sols les noves presències havien pogut difuminar les absències passades...
I aquest any no estava siguent diferent.
Agarrava cada botella de cava lentament, com si ho fera a càmera lenta...I de sobte, entre els rostres anònims aparegué ell.
-Hola!
-Hola!
-Què tal?
-Bé, i tu?
-Bé, me n’alegre de vore’t.
-Igualment.
-Vinc a per una botella de vi.
-Ah! Que bé! Jo ací estic comprant algunes coses d’última hora…ja saps, com sempre...
-Ja saps, seguisc igual que sempre, res ha canviat en els últims anys.
-Ah! Molt bé.
Ell li va mirar l’escot i va imaginar el que tan bé coneixia a través del jersei, el que tantes vegades havia tocat, el que tantes vegades havia tastat, el que tantes vegades havia enyorat, el coixí imaginari de tants plors ofegats...
-Tinc pressa! Els meus pares estan esperant-me...A mi i al vi per dinar.- va dir apressuradament.
Era mentida. Éra la seua nova nòvia la que l’estava esperant al cotxe. Sort que no havia entrat amb ell.
Ella no va dir res, tenia l’ànima paralitzada. Feia tant de temps que no el veia! Una eternitat suficient per sentir un buit feixuc però escassa per oblidar deu anys junts.
Ara només podia somriure sangglaçada i mirar els seus ulls.
-Bé, doncs me’n vaig- va dir ell per fi.
-Adéu!
-Adéu!
Ell se n'anà tan ràpid com les cames van poder a pesar de la flonjor dels membres, dels colps de puny al pit, del dolor reavivat d’una pèrdua camuflada en la quotidianitat.
Ella continuà el seu camí cap a les caixes de torró amb mil papallones revolotejant-li a la panxa i amb unes ganes terribles de plorar, i de parlar-li, i d’abraçar-lo, i de besar-lo de nou…i de morir-se.