santornem-hi

I ja hi tornem a ser.

Després de llegir el llibre El olvido que seremos, d'Héctor Abad Faciolince, que recomano convençudíssima a lectores i lectors de tota mena, ahir va anar a parar a les meves mans Mansfield Park. El darrer llibre que em faltava de la Jane Austen.

Deixeu, si en sé i no m'embolico amb el meu cervell de mico que salta de branca en branca, que lligui en aquest post d'alguna manera tots dos llibres, malgrat no tinguin en aparença absolutament res a veure.

Li comentava a l'amic que me'l va recomanar que jo tinc una obsessió amb els llibres (mal) anomenats de dones, femenins, etc. En realitat, com ja deveu esbrinar els qui seguiu aquests passeigs, el que m'emociona o m'interessa moltíssim, d'una manera de vegades gairebé addictiva, són les descripcions dels caràcters, les maneres de ser i de fer i de relacionar-se de les dones amb tot allò que les envolta.

Jo mateixa caic en el parany de posar en un calaix la literatura d'emocions i la d'imatges (així, per fer-ho resumit de pressa, però caldria aprofundir-hi, lògicament) on la primera acostuma a tenir poca acció exterior i ens mostra la psicologia dels personatges, i la segona es farceix de descripcions i diàlegs.

Les coses, com dic, no són exactament així, però dins d'aquesta divisió simple, a mi em tira més el primer tipus de llibre. Més proper a la poesia o a la indagació personal dels sentiments i percepcions vitals, les novel·les que descriuen els sentiments amaguen una profunda riquesa antropològica i semiòtica (i a mi, vés a saber per quins fantasmes de la infantesa, em causa veritable curiositat la psicologia de i entre dones).

Abad Faciolince fa un llibre on barreja el testimoni particular i el personal. La base de la novel·la és la relació entre pare i fill (una novetat per a mi, acostumada a mare i filla), una relació tan fabulosa que provoca alhora l'enveja i l'admiració de qui llegeix, i a partir d'aquí va descosint tota la història familiar per acabar filant la història del país durant una època determinada. Les descripcions, molt de l'estil psicològic, ens endinsen en els pros i contres de la família i, al mateix temps, en els de la societat colombiana de la segona meitat del segle passat. És, per tant, una novel·la de denúncia farcida d'emocionalitat i evolució personal en el devenir d'un nucli familiar concret i d'un dels seus membres en particular. És la gran troballa, la font de l'encant d'aquesta obra.

Mansfield Park no deixa de ser alguna cosa semblant, si hi pensem amb cura. Jane Austen reflecteix d'una manera espectacular els tipus de persones que conformaven la societat anglesa de finals dels segle XVIII i inicis del XIX. Les històries, on no hi ha gaire acció, tenen com a nucli fonamental les relacions socials, els matrimonis convinguts, els diners i el paper de la dona durant aquells anys.

No hi manca una fina ironia en la il·lustració quasi perfecte dels estereotips de l'època, i darrere d'això podem pensar que també s'amaga, de forma inconscient?, una mena de "denúncia" cap a aquella situació, que es fon perfectament amb les descripcions psicològiques de tot un seguit de personatges que van desfilant d'una novel·la en una altra. La dona, si no tenia una bona dot, un germà gran, o una bellesa prou rellevant com per a caçar un bon marit, podia patir d'un porvenir força gris.

Per acabar de trobar lligams entre llibres que tinc a la tauleta de nit, Carmen Martín-Gaite va escriure un assaig sobre les relacions amoroses de la postguerra anomenat Usos amorosos de la postguerra española, i que ara llegeixo i combino amb Mansfield Park. El nexe comú entre totes dues, doncs, i així aniríem teixint un tapís sense fi, el traço quan llegeixo i aprofundeixo en qüestions que sempre he sabut popularment però que no coneixia de primera mà en testimonis de l'època: el règim franquista va crear una dona submissa, pura, gairebé invisible, dedicada de ple a la llar i la família, amb l'única esperança de caçar un bon marit a qui servir la resta de la seva vida.

Es diferencia gaire això de la denúncia implícita en els llibres de l'autora anglesa? En continuarem parlant, doncs, que ja m'allargo massa i vull anar a la piscina.

If any one faculty of our nature may be called more wonderful than the rest, I do think it is memory. There seems something more speakingly incomprehensible in the powers, the failures, the inequalities of memory, than in any other of our intelligences. The memory is sometimes so retentive, so serviceable, so obedient; at others, so bewildered and so weak; and at others again, so tyrannic, so beyond control! We are, to be sure, a miracle every way; but our powers of recollecting and of forgetting do seem peculiarly past finding out.

Mansfield Park, Jane Austen