la toscana (i mercè rodoreda)

el segon dia a la Toscana, el dia 9, el vam passar durant tot el matí a Lucca. En parlaré més endavant, però ara cal que especifiqui que Lucca és el poble on teníem el quarter general: hi fèiem nit, hi esmorzàvem i era el cor del nostre viatge.

Ella ja hi va ser l'any passat i sabia perfectament el que feia recomanant com a centre neuràlgic aquest indret de la Toscana envoltat per le mura frondosa d'arbres i pedres. És impossible no caure absolutament enamorada de Lucca i voler tornar-hi, almenys, una vegada més en la vida.

I no sols perquè és un dels llocs més bonics que he vist mai, ja que barreja a la perfecció l'art antic amb el poble pintoresc, els restaurants típics de la Toscana, el verd humit dels boscos i la màgia musical de Puccini, que hi va néixer, sinó també perquè a Lucca succeeixen coses que, senzillament, la raó no pot explicar.

La llibreria Edison, al cor de Lucca, obre pràcticament tot el dia i gran part de la nit. Ella em va recomanar amb fervor que hi anéssim. Com negar-m'hi, si una de les coses que més m'agrada fer quan viatjo és segrestar llibres i portar-los a casa...! Ja ho havia fet a Lisboa, amb uns quants poemes de Pessoa en la seva llengua original. O fa poc, també, a Astorga, quan em vaig trobar per fi amb la Janet Frame... Només entrar a l'Edison, el meu cor va botar d'alegria inesperada: llibres i prestatgeries infintes de més llibres, tots al meu abast, en italià, una llengua que estimo especialment.

Com que no sabia per on començar, em vaig quedar palplantada a l'entrada, davant dels llibres de butxaca, mirant títols a l'atzar. Ella reia i em deia: "la llibreria és molt més gran, eh?". I, aleshores, va ocórrer el fet magnífic i trascendental que només passa alguns cops. S'han de donar tot un seguit de circumstàncies felices per aquestes troballes. Però, va ser així, i, jo, tan afortunada per aquest succés, només que podia subjectar entre les mans aquell llibre, com si fos el tresor més preuat de la humanitat.

En una fracció de segon, tan petita que ni vaig entendre què és el que s'estava esdevenint, el meu cap va pensar: "seria fabulós trobar La plaça del diamant en italià", mentre els meus ulls anaven descendint, sense seny que els guiés, per damunt d'uns lloms de llibre blau marins, fins que van topar amb un Mercè Rodoreda blanc i de costat. "Aquí ho tens", semblava que em digués una veueta a l'orella.

Me'n feia creus! El vaig tocar, amb suavitat, per treure'l de la presó on el tenien, tan quiet i solitari envoltat d'altres títols. Quins títols? Quins autors...? Sóc incapaç de recordar-ho. Només sé que en aquell moment havia trobat la traducció italiana de La mort i la primavera de la Mercè Rodoreda, a Lucca, Itàlia, un 9 d'agost de 2009 a les 15 de la tarda. I ja no me n'he pogut separar.

I passi si erano fermati. Tutto era così calmo e io ascoltavo con tanta attenzione che mi sembrava di sentire il respiro di una persona e tutto questo ascoltare e sembrarmi di sentire diventava un peso in mezzo al petto: lo stesso fastidio doloroso di quando passavano le ore e il paese era vuoto e facevo proprio fatica a vivere chiuso nell'armadio... E aspettavo... uguale. E non era cambiato niente: le foglie erano le stesse, e gli alberi e le farfalle e il tempo che sembrava morto dentro quell'ombra... E tutto era cambiato.

La morte e la primavera [La mort i la primavera]. Traducció de Brunella Servidei. Palermo: Sellerio editore, 2004.

la toscana (i petrarca)

li he promès a ella una narració d'aquest viatge juntes a la Toscana. Ella és meticulosa i una gran narradora d'art: et guia a través d'un diari exacte de totes les coses que han existit. Jo, malauradament, no en sé. I vaig fent desvariejos entre allò que més recordo i allò que empeny per sortir de la gola, en forma de poema. Sóc un passeig enredat enmig d'un laberint. I, tanmateix, el cor em batega amb una força inusual perquè ha estat un dels viatges més feliços que he fet mai: art, menges, riures i unes ciutats de conte de fades. Per on podria començar? Pel començament, absolutament, no.
El dia 10, això sí, el vam passar a Florència, amerades de tantes descobertes (per a ella, segones descobertes, vistes algunes des dels meus ulls), i, entre aquestes, vam seure a l'ombra de l'entrada de la galeria dels Uffizi i ens va fer companyia (oh, quina immensa companyia, potser immerescuda!), Francesco Petrarca.



















Pau no conec...

Pau no conec, i no puc moure guerra;
temo i espero; cremo i sóc de glaç;
volo per dalt del cel, i jec a terra;
res no estrenyo, i el món retinc al braç.

Qui em té en presó no em tanca ni em desserra,
per seu no em guarda ni em desnua el llaç;
i Amor no em puny amb l’arma ni em desferra,
i no em vol viu ni treure’m de mig pas.

Hi veig sense ulls, i sense llengua crido;
morir espero i d’ajuda faig exhort;
m’odio a mi i d’algú sóc amorós.

Visc de dolença i ric en plany assidu;
igualment em desplauen vida i mort;
en tal estat em veig, dona, per vós.


Cançoner CXXXIV

Traducció de Miquel Desclot

Francesco Petrarca

letteratura d'estate

encara sota els efectes deliciosos de la bella Itàlia, i sense esma d'escriure'n res fins que no em passi aquest xoc de felicitat passegívola, us faig cinc cèntims de tres dels meus llibres de l'estiu, per anar fent boca.

bessones vestides de blau, mary higgins clark, labutxaca. aquest llibre el vaig devorar. després del larsson, només que tenia ganes de novel·la negra per llegir de pressa, amb neguit i fent suposicions. Va omplir totes les expectatives. El millor, que no s'assembla al Larsson (i la cura de desintoxicació ha funcionat). El pitjor, la vaig devorar, atropellant les línies i amuntegant idees. Vaig patir a base de bé: quin neguit en frases i capítols tan curts! Autèntica por d'inquietud. Una obra fabulosa per als amants de la intriga.

frankie addams, carson mccullers, empúries. Bé, aquesta novel·la no la puc resumir en quatre línies... Puc dir, això sí, que me'n vaig cap a l'euromed amb una altra novel·la de l'autora, El cor és un caçador solitari, ja que no en vaig tenir prou. És massa bona: sap usar el llenguatge, recargolar-lo, donar-li forma i fer-lo ballar. És una autèntica mestressa de la creació de personatges. No, no, no en diré res més fins que no la digereixi com toca i la sàpiga mostrar tal com es mereix. Una veritable recomanació per tothom: no pot passar desapercebuda.

la solitud dels nombres primers, paolo giordano, edicions 62. L'he acabat ara mateix i he de reconèixer que no ha estat ni de bon tros el que jo pensava que era. M'esperava un bestseller com qualsevol altre, amb matemàtiques com a nus, amb acció, amb misteri... Abandoneu la idea de comprar-lo si esteu convençuts que és això: res més lluny de la realitat. Un llibre d'un pessimisme absolutament inquietant, terrible per llegir a l'avió si tens pànic a volar, depriment. I ni tan sols podria dir en favor seu que és tendre. És, senzillament, trist. No m'ha desagradat la forma en què està narrat ni el que tracta de transmetre, però no la considero una lectura d'estiu.

enganxifosa

viure lluny de Barcelona m'ajuda a idealitzar-la. L'estimo molt, sobretot, perquè no la tinc. Aquesta mena de coses ja passen amb els grans amors. Els fas grans, els vols sempre. Els admires, els enyores. La gelosia de tot aquell que els tasta o els coneix et cou com una nafra ben oberta enmig de la panxa.

Però Barcelona és, en realitat, enganxifosa. I sí, com els grans amors que atansem, se'ns ennuega, ens deixa mala flaire, ens fa caure als peus les teules de construir grans terrats. Sempre serà la meva ciutat, la infantesa de xamfrans de l'Eixample i tantes coses que han canviat i hauran de canviar. La foscor i humitat d'un entresòl amb un gran pati d'illa. El soroll i la xafogor d'un cinquè vora l'hospital. Barcelona és tot allò que vull, i, per això, les ferides, les operacions, les rastes, les cremes, una ratlla d'ulls, un color a les ungles, un vestit nou, un ull de poll, una mala nit... totes aquelles coses que es van clavant al seu damunt l'allunyen de mi.

Aleshores vull el silenci del meu barri. La tranquil·litat. La fresca. I enyoro la meva vida normal i corrent i me'n vaig a dormir somiant que, algun dia, potser, qui sap, tindré un pis vell, de sostres alts i porticons als balcons, mosaics a les rajoles i escales de marbre desgastat, i que seré més feliç.

I tot, perquè han tancat la Xicra, a la plaça de sant Josep Oriol, al costat del carrer del Pi. Va ser un lloc molt important per mi. Ja no hi és.

És que el mar recorda el qui hi camina per damunt?

llegint el bloc Ucronies, m’assabento que dimecres hi va haver un recital de poemes de la Sylvia Plath al Caixa Fòrum, a Barcelona.


















Aquestes coses, d’una banda, m’alegren, perquè baixen les grans escriptores a la terra perquè tothom qui vulgui en pugui gaudir... I de l’altra, tanmateix, em fan sentir una gelosia inexplicable envers aquells qui viuen a la meva ciutat de naixement: jo no hauria pogut anar-hi mai. Ja em vaig perdre actes sobre l'Iris Murdock, la Mercè Rodoreda, etc. per viure a València. Totes les meves escriptores fetitx, i les que encara no he descobert (duc Carson McCullers a la maleta, la podeu conèixer o redescobrir a Versos per a l’amant), passen per davant meu i no s’aturen a la ciutat que m’adopta. València és tan bonica i alhora tan quieta, tan pendent de cometre errors que ja han comès altres ciutats... (em podeu tirar la cavalleria al damunt: estic enfadada, en realitat, amb Barcelona).

Tot això, però, no és res més que una excusa per acomiadar-me com cal, amb un poema de la Sylvia Plath (traduït, com és natural, per la Montserrat Abelló) que s'ha de llegir i rellegir perquè et va prement el cor fins gairebé ennuegar-lo i, quan abaixes la mirada, resulta que tens la boca molt oberta i el pols aturat i aleshores les celles, com uns núvols, cauen en picat i, i, i...

Bones vacances, a la tornada us explicaré si ens hem entès, la Carson McCullers i jo, quin vi de la Toscana és més encisador i quina dolçor fan les havaneres des d’Olot fins a Calella...


Místic

L'aire és un molí d'hams.
Preguntes sense resposta,
lluents i embriacs com mosques
que petonegen amb fiblada insofrible
dins fètids úters d'aire negre sota els pins a l'estiu.

Recordo
l'olor morta del sol sobre cabanes de fusta,
la rigidesa de veles, els llargs llençols de sal ondulants.
Un cop s'ha vist Déu, quin remei hi ha?
Un cop t'han inutilitzat

fins que no en queda res,
ni un dit del peu, ni de la mà, i consumida,
consumida del tot, en les conflagracions del sol, en les taques
que s'allarguen des d'antigues catedrals,
quin remei hi ha?

¿La píndola de l'hòstia de combregar,
el caminar prop de l'aigua quieta? La memòria?
O recollir els trossets vius
de Crist en els rostres dels rosegadors,
els mansuets mossegaires de flors, aquells

amb anhels tan baixos que són còmodes:
la geperuda en la seva petita cabana polida
sota els peduncles de les clemàtides.
No hi ha cap gran amor, sols tendresa?
¿És que el mar

recorda el qui hi camina per damunt?
El significat degota de les molècules.
Les xemeneies de la ciutat respiren, sua la finestra,
els infants salten dins el bressol.
El sol floreix, és un gerani.

El cor no s'ha parat.

Sylvia Plath

l'estiu, que tot ho escalfa, ho esclafa

L'estiu passat vaig llegir molts llibres, enfonsada en una mena de lectura compulsiva per apaivagar el dolor i els dubtes. Va ser plàcid però intranquil, sotmesa a uns pensaments aliens en una casa dolça.

Ara, a casa meva, on cada dia hi ha alguna cosa que deixa de funcionar, els milers de plans que esperancen l'horitzó no em deixen llegir gaires ratlles. Què deu fer incompatible ambdues coses? Si hagués de triar, no me'n quedaria cap d'aquests estius, però no puc evitar imaginar-me l'inici d'unes vacances d'acció, movent els peus amunt i avall (imitació actual en tot un seguit de piscines alliberadores de malignitats).

M'estic cuidant en un nivell diferent. Trobo a faltar els llibres, i els acumulo per al moment de tornar a llegir i escriure. Sóc una dona que ha deixat la lletra perquè mira endins i busca, a veure si finalment passa. Ara ha deixat de passar, però m'he tornat a ficar a les entranyes i allà hi ha el meu espai: són paraules orals que m'explico a mi mateixa, i van fent clots difícils d'atansar.

M'he deslliurat dels pesos, i sé que al setembre tot tornarà a ser com abans. Ja m'agrada, ja, i, tanmateix, els dies són d'una tendresa espectacular.

Com un ocell que, arraulit, gaudeix de la brisa que s'escola pel balcó, miro els núvols estripats a la finestra i faig un sospir, romàntic.

la nit del fardatxo blau

una decisió presa fa tres anys va suposar que s'esborrés completament la vida que portava i que comencés de zero, sense saber, sense esperar. enfonsada en un fang molt i molt enganxifós (que feia esgarrifances, sí senyora!), un bon dia va començar a canviar palplantada al davant d'una taula de despatx amb una personeta que semblava tan i tan neta, que era impossible que no tingués mitjans per posar solució a moltes errades.

i ella, que tenia un món enorme d'arbres i colors i música, em va enllaçar també amb ella, i el fang es va començar a fondre i va deixar pas al blanc trencat d'una casa nova i tot d'il·lusions que ja no tenen res a veure amb el passat de les llàgrimes.

no és del tot cert que un nou amor te'n faci oblidar un altre. la realitat és que en la vida coneixes grans amigues: amigues amb qui pots riure fins a sentir un dolor infinit, cridar fins a trobar el camí de tornada, plorar fins a entendre que la música és un remei deliciós... l'amistat apareix darrere de qualsevol trucada, en un carrer de ciutat, en una platja folrada d'algues.

jo sóc molt afortunada. les tinc a elles.

per molts anys, reina!

Wait a minute baby...
Stay with me awhile
Said youd give me light
But you never told be about the fire

Drowning in the sea of love
Where everyone would love to drown
And now its gone
It doesnt matter anymore
When you build your house
Call me home

And he was just like a great dark wing
Within the wings of a storm
I think I had met my match -- he was singing
And undoing the laces
Undoing the laces

Drowning in the sea of love
Where everyone would love to drown
And now its gone
It doesnt matter anymore
When you build your house
Call me home

Hold on
The night is coming and the starling flew for days
Id stay home at night all the time
Id go anywhere, anywhere
Ask me and Im there because I care

Sara, youre the poet in my heart
Never change, never stop
And now its gone
It doesnt matter what for
When you build your house
Ill come by

Drowning in the sea of love
Where everyone would love to drown
And now its gone
It doesnt matter anymore
When you build your house
Call me home

All I ever wanted
Was to know that you were dreaming
(theres a heartbeat
And it never really died)

abandoned as a summer cat

i dic jo:

aguaitava des d'un racó, inquieta.
el sol entrava i sortia dels núvols,
feia capcinades amb el cel,
enganyava les velles.
ja feia olor de mar
i era aleshores quan la inquietud,
transformada en passes,
convertia la cortina
en tot un para-sol de peixets.


i diu Josep Pla:

Prenc el cafè. No puc separar els ulls de la finestra. La brutalitat del vent del mar és fascinant. Les escates lluents de l'aigua m'arriben a enlluernar. M'acosto, abrigat, a la finestra. La platja és deserta. Pels carrers no passa ni una ànima. A la sorra d'or fos, les embarcacions pintades de verd poma o de vermell amb una franja de color de quitrà, tenen un aspecte misèrrim, inconsistent, desmanegat. Torno al llit tremolant. L'escalforeta em torna lentament. Penso que es deu estar bé a redós del vent, al sol. És el temps que es dauren les taronges i els ametllers treuen els primers rosats de coral. Els redossos són plens de gats de panxa al sol que s'estiren les potes amb un ull mig aclucat. Sempre hi ha algun gatet que juga amb l'ombra de la seva cua o amb una ploma errant. Penso també que en dies així és quan és més bona la sopa de rap, amb una torrada, una cullerada d'oli i vi de Llançà. Penso en moltes altres coses... Poca estona, però. La finestra m'atreu, fascinant.

(sisplau, no abandoneu els animals, ni a l'estiu, ni mai!)

bakaikua

en adonar-se que passaven les hores en estranya complaença, va decidir sentir-se menys molsuda i posar-se a caminar. lentament, a desgrat, s'adonà que l'estat ideal era l'anterior, ja que per això en diuen vacances. temible, però, el sentiment de culpabilitat o fins i tot aquella sensació bulímica d'insatisfacció permanent tan colpidorament real.

oh, sí, sí, ja olorava les ones de sal. oh, i tant, ja olorava les oliveres sota el sol. i després, què hi restava? aquell vestit, aquella penombra, les quatre mans, un desig de vida i tot l'estiu per llegir.

jane austen sempre va protestar per haver llegit poc. deia que hi havia dos tipus de persones: les que dediquen el temps a escriure i han de deixar de banda la lectura, i les que llegeixen molt i no tenen temps per escriure.

jo admiro aquelles que no oloren sal ni vinyes. i van fent, i no criden.

estic especialment optimista, hi ha llibres que volen entrar a passejar, deixem que la meva abúlia els permeti fer el ronso encara. després vindrà Itàlia i Barcelona i Calella i la vida des del balcó, a Benicalap.

coses que deixem d'escoltar

avui pensava que hi ha llocs als quals mai tornaré. aleshores, he intentat escoltar lletres que abans em feien plorar. i, ja està. tinc melmelada d'albercocs a la nevera i poca paciència a dins. no serà ara, ni el mes vinent. amagaré el cap al teu jersei i entendré passar les notes d'un piano entre vestits de boletes bordeus.
després, les paraules ja no ens sortiran de la boca i li cedirem la casa a una altra melodia. però recordo el cotxe, el paisatge, el vi, el fred punyent i un llangardaix del desert.
no hauria dit mai que jo seria eme.

un cafè amb el larsson

No, no es tracta de sessions d'espiritisme. Es tracta de posar en comú el que hem estat fent l'Anna i jo als comentaris de fa dues entrades d'aquest bloc: parlar com unes descosides i fer suposicions sobre els tres llibres d'Stieg Larsson.
Una amiga ha obert un grup al facebook per tal de poder-ho fer amb més amplitud i tranquil·litat, però això de les xarxes socials no sé gaire bé com va.
De manera que, si a algú li interessa afegir-se al cafè amb el Larsson pel facebook, que m'ho digui i ja ho gestionarem.

precisament avui, 32

coincidències de la vida, situacions boniques.
l'any passat, a Roma, aquest, treurem el nas (només) per anar a sopar. :D

Em vaig veure les mans plenes de nit

De vegades la vida consisteix
a tenir bona sort o malaurança.
Escollir el mot just, l’hora rotunda
de l’adéu o l’esglai de retrobar-se
en la claror que, avesada, espera.

De vegades la vida consisteix
a reprimir la por o proclamar-la.

Maria Josep Escrivà

què sabràs tu de cine suec...!

així, ràpid: només puc dir que ha resultat espectacular. Parlo de la pel·lícula Millenium sobre el llibre Els homes que no estimaven les dones, del Stieg Larsson. Encara estic en estat de xoc, primer, per la cruesa (lògica, no se'n podia esperar cap altra cosa), i després perquè ha estat una experiència gairebé tan bona com la de llegir el llibre (d'acord, no exageraré, però és que acabo de venir del cine...).
Es nota que el qui l'ha fet, se l'ha llegit i n'ha gaudit com tots els seus fans. I me n'alegro d'una cosa en concret: l'han fet suecs, no han arribat a temps els de Hollywood per convertir-la en cap bestiesa.
M'encanta que sigui Suècia, que els paisatges siguin els de debò, que els intèrprets no els conegui ningú fora del seu país, que apareguin escrits i imatges en la llengua original... És un gran encert, com tot el film: tots els personatges i els espais, en més o menys grau, han calcat el llibre.
La pel·li dura dues hores i mitja i et manté amb l'ai al cor, encara que hagis llegit la novel·la i sàpigues el que ha de passar i sàpigues que és impossible mantenir-ho tot igual.

És fabulosa la interpretació de la Noomi Rapace com a Lisbeth Salander; al meu parer, era un personatge difícil de caracteritzar sense caure en l'exageració o el ridícul. Però el qui més m'ha sorprès ha estat el Mikael Blomkvist (mare meva! ara ja sé que es pronuncia Míquel Blúmfist...): clavat, completament clavat al que tenia al cap.
Enhorabona al director, el Niels Arden Oplev, i als actors, sobretot a la Noomi Rapace i al Michael Nyqvist.
Això sí, com bé deia la Monique... "si estos son los civilizados nórdicos...". Doncs això, un bon llibre i una bona pel·li per denunciar actes injustos de tota mena, sigui al nord o sigui al sud. I, sobretot, per defensar els drets de les dones davant de la violència.

vos estime

Ho confesso: acostumo a no ser gaire tolerant amb la gent. Potser és degut a les inseguretats intrínseques, a la pseudotimidesa, o a la mala llet. Vés a saber, defecte de fàbrica o convenciment de la màxima "una només es té a una mateixa, que és, al cap i a la fi, amb qui compartiràs la resta de la vida".

Sigui com sigui, em sento orgullosa dels amics que tinc, afortunada per haver-los trobat, feliç per estimar-los i que m'estimin i contenta de no necessitar-ne més. Tinc el cor fet a bocinets que s'escampen per Granada, pugen cap amunt i passen pel País Valencià i continuen el trajecte primer cap a la dreta, a Eivissa, per acabar al nord, a Catalunya.

Segurament no sóc la millor amiga del món ni la que més sap d'abraçades. És probable que se'm conegui pels errors o per l'espiralitat. M'agraden els espais tancats amb llum de sol amb les meves coses i el silenci. No surto gaire.

Això sí. Prometo una Toscana irrepetible, perquè serem ella, Ulisses i jo i un fum de moments per descobrir. Fem-ho oficial: sense els amics, no existirien tardes de platja i macadàmia, banys de bebès i aperitus de papes, tapitas d'ositos i martinis, orxata i torró a la Sirvent, sopar i vinito espanyol a les torrades, flaó als espàrrecs i multitud de bajanades culinàries més.

el juny s'emporta la porqueria

l'estiu és una època tan bonica i està tan plena de coses bones, que m'encanta que tot s'ompli de llavors que maduren, que els teixits es desprenguin, que la vida rebossi i que allò que ja put, que fa nosa, que no serveix per absolutament res sigui endut, com la brutícia, a una altra banda.

visca la calor, que ofega la incomoditat i la redueix al no-res.

dones incòmodes

ahir, a la consulta del meu doctor House particular, vaig conèixer una dona que, als cinc segons de parlar amb mi, ja m’ensenyava tota cofoia les seves cicatrius laparoscòpiques. Això va provocar que jo, emportada per una empatia de goig infinit, m’aixequés també la samarreta de la panxa i li ensenyés les meves. Ai, com uneixen els mals tràngols...
I és que porto un cap de setmana intensiu de dones i tràngols. Començant per una bona dosi de mares i futures mares, amb l’estrès emocional que em van carregar a les espatlles, continuant per l’opera prima de la Montse Banegas, Una dona incòmoda, i acabant amb la coneixença de la noia de la consulta d’ahir.

Anem al llibre: la Montse Banegas ha escrit un llibre fàcil de llegir (una tornada a l’Euromed) i un pèl difícil de digerir, per tot allò que conta entre línies. No pas perquè sigui una mala novel·la, sinó tot el contrari, però et deixa un regust agre pel que fa a la protagonista: una dona que no sap ser feliç, que és incapaç de ser feliç, i que va repetint trampes al llarg del temps.

En una època en què la icona de la dona moderna i actual té cara de Lisbeth Salander, del Larsson, fràgil i dura alhora, la Mònica d’Una dona incòmoda compleix els requisits de tots els mals femenins del segle XXI: extremadament intel·ligent, malaltissament sensible, de caràcter fort i molt defensiu, pares sumits en les pròpies dèries, insatisfacció personal permanent (en aquest cas, com a novetat, centrada en el sistema universitari, que és esclafit, i en la ciutat de Barcelona, a l’estil Nada, de la Laforet, però unes quantes dècades després), bulímia, autodestrucció, etc. No acabaríem.

Jo agraeixo, enmig de tota aquesta incomoditat, les petjades que s’hi troben de la Rodoreda, per exemple, en el fragment de Quanta, quanta guerra que inicia la novel·la, i sobretot en el capítol en què internen la protagonista i no deixa de sentir olor de lliris, obsessivament.

I sí, de debò, recomano amb passió aquest llibre. Semblarà un de tants altres que es nodreix de tòpics i no ho és pas. La prosa és àgil i intel·ligent, el personatge te’l creus des de la segona línia, i és impossible deixar-lo. Potser no li hauria posat el final que tria la Montse Banegas, tanmateix és cert que durant tota l'obra es van anunciant amb senyals evidents les tragèdies que acaben per succeir, de manera que es pot dir que el lector no és enganyat en cap moment.

Això sí, és probable que d’aquí no res, ara que les modes tendeixen a passar de pressa, la icona Lisbeth Salander-Mònica comenci a fer-se pesada i a ser destruïda per les feministes. Ja vaig comentar que trobo que, malgrat tot, sota la façana de dones “fetes a elles mateixes” amb l’instint de supervivència tan marcat enfront del món hostil, s’amaga també una mena de princesa que ha de ser rescatada, i tornem, doncs, als contes de fades de tota la vida.

Però és cert que això és el que hi ha: som de la generació de les pel·lis nord-americanes de finals feliços, en què l’home ha estat creat per a immensa felicitat i protecció de la dona, en què qualsevol assoliment del plaer absolut i de la vida ben resolta s’arrodoneix amb un casament por todo lo alto (això sí, hem de trobar “aquell” home). Tenim dret al vot, lluitem per la igualtat en els sous, pel final de la violència a casa, per ser independents de mares i parelles... Però vomitem, ens sentim insatisfetes, i sovint trobem a faltar algú que ens doni escalforeta al llit i que tingui la mà ben gran, per acollir el nostre caparró.
Per això, el romanticisme masclista i la dona bel·ligerant no són incompatibles. Són una de les contradiccions de la societat occidental actual, farcida de dones incòmodes.

I si no, a sant de què ens han dit a totes les de la consulta d’ahir que si haguéssim tingut fills abans, “quan tocava”, ara no estaríem ensenyant cap cicatriu a la panxa perquè no estaríem malaltes?

t'enviarem a sant boi

De petita, a casa meva, quan no et portaves bé t'amenaçaven de dur-te a Sant Boi, on hi va haver un important manicomi, o més finament, un important institut frenopàtic.
Si reviso part dels meus ídols, per anomenar-los d'alguna manera, de la meva edat adulta, la majoria paren "bojos" o són considerats "malalts mentals". Fixem-nos, per exemple, en els casos alarmants de magnífiques escriptores, de les quals he parlat en aquest bloc, com ara Sylvia Plath o Janet Frame, injustament tractades com a boges.

Per acabar-ho d'adobar, ahir també van decidir tancar en el psiquiàtric el meu doctor preferit (de ficció, s'entén, perquè en primer lloc hi ha el doctor Gilabert...). La cinquena temporada de House s'acaba amb el doctor ingressat en un manicomi i, com ja anunciaven en el capítol anterior, disposat a sotmetre's a cures d'electroxoc per la seva addicció als medicaments, que l'ha portat sense remei a tenir al·lucinacions.

Bé, no cal dir que considero absolutament injust el que s'ha fet amb aquest geni. Novament se'ns mostra que la millor solució davant de ments que raonen d'una manera diferent que les de les persones normals i corrents, és anul·lar-les. Posa-li un cervell mig mort a un geni boig, i mantindràs a ratlla un ésser potencialment perillós per a la societat. Era necessari tancar el doctor House en un manicomi?
Anem més enllà: calia resumir el caràcter extraordinàriament desagradable però genial d'aquest personatge com el d'un boig que és incapaç de sobreviure en el seu medi? Una persona que, un cop perd el control del seu do, es converteix en algú altament rebutjable a qui cal tractar perquè està com un llum? Una vegada més, les persones diferents no encaixen en la societat.
Segurament no hauria estat un final espectacular, però hagués preferit un doctor House enamorat, o un doctor House que s'agafa una excedència per anar-se'n a una illa paradisíaca uns mesos. Però no pas un doctor House tancat en una gàbia, una campana de vidre, tractat com un dement, sotmès a teràpies que acabaran per reduir-lo a l'absurditat del qui no sap res ni vol saber-ho. Si seguim la trajectòria d'altres genis maltractats, sabrem que la destinació final del meu ídol, quan prengui consciència de la seva anul·lació, és el suïcidi.


"La doctora Nolan m’havia dit, amb tota franquesa, que molta gent em tractaria amb mà enguantada, i que fins i tot m’evitarien, com si fos una leprosa amb campaneta i tot. La cara de la meva mare se m’apareixia, com una pàl·lida lluna plena de retrets, durant la seva darrera i primera visita a la clínica després del meu vintè aniversari. Una filla en un manicomi! Jo li ho havia fet, allò. De tota manera, era obvi que havia decidit perdonar-me.
- Ens hi tornarem a posar allà on ho vam deixar, Esther -m’havia dit, amb la seva dolça rialleta de màrtir-. Farem veure que tot això ha estat un malson.
Un malson.
Per a la persona de la campana de vidre, deturada i buida com un nadó mort, el mateix món és un mal somni."

Sylvia Plath, La campana de vidre

de la insuportable astènia i els esdeveniments inesperats

comença el compte enrere per anar a la Toscana...
I mentrestant, avui me'n vaig a votar i, divendres, a pescar un Vabau a la meva ciutat.
Perquè necessito un passeig lluny de València, que m'estan asfixiant els corcons que s'han colat al balcó que dóna al parc.

Dir coses fosques

Traducció inèdita d'Arnau Pons


Com Orfeu poso música
a la mort tocant les cordes de la vida,
i a la bellesa de la terra
i als teus ulls que administren el cel
només els sé dir coses fosques.

No oblidis que tu també, de sobte,
aquell matí, quan el teu jaç
encara era xop de rosada i el clavell
dormia ben arran del teu cor,
veres el riu fosc
que et passava pel costat.

Amb la corda del silenci
tensada damunt l’ona de sang,
vaig agafar el teu cor ressonant.
El teu rínxol es va transformar
en els cabells d’ombres de la nit,
els flocs negres de les tenebres
varen nevar la teva faç.

I jo no et pertanyo.
Tots dos ens en lamentem, ara.

Però com Orfeu prou sé
la vida del costat de la mort,
i em blaveja
el teu ull tancat per sempre.



Ingeborg Bachmann, El temps ajornat, 1953

Gràcies, Imma!

la millor

ep, que volia penjar una de les cançons de la pel·li dels nabius i se'm va passar: ho resolc ara mateix. De la Norah Jones, ja em disculpareu, no en penjo cap. És que m'agrada més aquesta cançó de Cat Power... Això sí, si voleu veure la pel·li, no mireu el vídeo, perquè en surten escenes ben especials i concretes. Ara, si sou dels que comenceu els llibres o les revistes pel final... Vosaltres mateixos.