enganxifosa

viure lluny de Barcelona m'ajuda a idealitzar-la. L'estimo molt, sobretot, perquè no la tinc. Aquesta mena de coses ja passen amb els grans amors. Els fas grans, els vols sempre. Els admires, els enyores. La gelosia de tot aquell que els tasta o els coneix et cou com una nafra ben oberta enmig de la panxa.

Però Barcelona és, en realitat, enganxifosa. I sí, com els grans amors que atansem, se'ns ennuega, ens deixa mala flaire, ens fa caure als peus les teules de construir grans terrats. Sempre serà la meva ciutat, la infantesa de xamfrans de l'Eixample i tantes coses que han canviat i hauran de canviar. La foscor i humitat d'un entresòl amb un gran pati d'illa. El soroll i la xafogor d'un cinquè vora l'hospital. Barcelona és tot allò que vull, i, per això, les ferides, les operacions, les rastes, les cremes, una ratlla d'ulls, un color a les ungles, un vestit nou, un ull de poll, una mala nit... totes aquelles coses que es van clavant al seu damunt l'allunyen de mi.

Aleshores vull el silenci del meu barri. La tranquil·litat. La fresca. I enyoro la meva vida normal i corrent i me'n vaig a dormir somiant que, algun dia, potser, qui sap, tindré un pis vell, de sostres alts i porticons als balcons, mosaics a les rajoles i escales de marbre desgastat, i que seré més feliç.

I tot, perquè han tancat la Xicra, a la plaça de sant Josep Oriol, al costat del carrer del Pi. Va ser un lloc molt important per mi. Ja no hi és.