la toscana (i mercè rodoreda)

el segon dia a la Toscana, el dia 9, el vam passar durant tot el matí a Lucca. En parlaré més endavant, però ara cal que especifiqui que Lucca és el poble on teníem el quarter general: hi fèiem nit, hi esmorzàvem i era el cor del nostre viatge.

Ella ja hi va ser l'any passat i sabia perfectament el que feia recomanant com a centre neuràlgic aquest indret de la Toscana envoltat per le mura frondosa d'arbres i pedres. És impossible no caure absolutament enamorada de Lucca i voler tornar-hi, almenys, una vegada més en la vida.

I no sols perquè és un dels llocs més bonics que he vist mai, ja que barreja a la perfecció l'art antic amb el poble pintoresc, els restaurants típics de la Toscana, el verd humit dels boscos i la màgia musical de Puccini, que hi va néixer, sinó també perquè a Lucca succeeixen coses que, senzillament, la raó no pot explicar.

La llibreria Edison, al cor de Lucca, obre pràcticament tot el dia i gran part de la nit. Ella em va recomanar amb fervor que hi anéssim. Com negar-m'hi, si una de les coses que més m'agrada fer quan viatjo és segrestar llibres i portar-los a casa...! Ja ho havia fet a Lisboa, amb uns quants poemes de Pessoa en la seva llengua original. O fa poc, també, a Astorga, quan em vaig trobar per fi amb la Janet Frame... Només entrar a l'Edison, el meu cor va botar d'alegria inesperada: llibres i prestatgeries infintes de més llibres, tots al meu abast, en italià, una llengua que estimo especialment.

Com que no sabia per on començar, em vaig quedar palplantada a l'entrada, davant dels llibres de butxaca, mirant títols a l'atzar. Ella reia i em deia: "la llibreria és molt més gran, eh?". I, aleshores, va ocórrer el fet magnífic i trascendental que només passa alguns cops. S'han de donar tot un seguit de circumstàncies felices per aquestes troballes. Però, va ser així, i, jo, tan afortunada per aquest succés, només que podia subjectar entre les mans aquell llibre, com si fos el tresor més preuat de la humanitat.

En una fracció de segon, tan petita que ni vaig entendre què és el que s'estava esdevenint, el meu cap va pensar: "seria fabulós trobar La plaça del diamant en italià", mentre els meus ulls anaven descendint, sense seny que els guiés, per damunt d'uns lloms de llibre blau marins, fins que van topar amb un Mercè Rodoreda blanc i de costat. "Aquí ho tens", semblava que em digués una veueta a l'orella.

Me'n feia creus! El vaig tocar, amb suavitat, per treure'l de la presó on el tenien, tan quiet i solitari envoltat d'altres títols. Quins títols? Quins autors...? Sóc incapaç de recordar-ho. Només sé que en aquell moment havia trobat la traducció italiana de La mort i la primavera de la Mercè Rodoreda, a Lucca, Itàlia, un 9 d'agost de 2009 a les 15 de la tarda. I ja no me n'he pogut separar.

I passi si erano fermati. Tutto era così calmo e io ascoltavo con tanta attenzione che mi sembrava di sentire il respiro di una persona e tutto questo ascoltare e sembrarmi di sentire diventava un peso in mezzo al petto: lo stesso fastidio doloroso di quando passavano le ore e il paese era vuoto e facevo proprio fatica a vivere chiuso nell'armadio... E aspettavo... uguale. E non era cambiato niente: le foglie erano le stesse, e gli alberi e le farfalle e il tempo che sembrava morto dentro quell'ombra... E tutto era cambiato.

La morte e la primavera [La mort i la primavera]. Traducció de Brunella Servidei. Palermo: Sellerio editore, 2004.