la toscana (i petrarca)

li he promès a ella una narració d'aquest viatge juntes a la Toscana. Ella és meticulosa i una gran narradora d'art: et guia a través d'un diari exacte de totes les coses que han existit. Jo, malauradament, no en sé. I vaig fent desvariejos entre allò que més recordo i allò que empeny per sortir de la gola, en forma de poema. Sóc un passeig enredat enmig d'un laberint. I, tanmateix, el cor em batega amb una força inusual perquè ha estat un dels viatges més feliços que he fet mai: art, menges, riures i unes ciutats de conte de fades. Per on podria començar? Pel començament, absolutament, no.
El dia 10, això sí, el vam passar a Florència, amerades de tantes descobertes (per a ella, segones descobertes, vistes algunes des dels meus ulls), i, entre aquestes, vam seure a l'ombra de l'entrada de la galeria dels Uffizi i ens va fer companyia (oh, quina immensa companyia, potser immerescuda!), Francesco Petrarca.



















Pau no conec...

Pau no conec, i no puc moure guerra;
temo i espero; cremo i sóc de glaç;
volo per dalt del cel, i jec a terra;
res no estrenyo, i el món retinc al braç.

Qui em té en presó no em tanca ni em desserra,
per seu no em guarda ni em desnua el llaç;
i Amor no em puny amb l’arma ni em desferra,
i no em vol viu ni treure’m de mig pas.

Hi veig sense ulls, i sense llengua crido;
morir espero i d’ajuda faig exhort;
m’odio a mi i d’algú sóc amorós.

Visc de dolença i ric en plany assidu;
igualment em desplauen vida i mort;
en tal estat em veig, dona, per vós.


Cançoner CXXXIV

Traducció de Miquel Desclot

Francesco Petrarca