És que el mar recorda el qui hi camina per damunt?

llegint el bloc Ucronies, m’assabento que dimecres hi va haver un recital de poemes de la Sylvia Plath al Caixa Fòrum, a Barcelona.


















Aquestes coses, d’una banda, m’alegren, perquè baixen les grans escriptores a la terra perquè tothom qui vulgui en pugui gaudir... I de l’altra, tanmateix, em fan sentir una gelosia inexplicable envers aquells qui viuen a la meva ciutat de naixement: jo no hauria pogut anar-hi mai. Ja em vaig perdre actes sobre l'Iris Murdock, la Mercè Rodoreda, etc. per viure a València. Totes les meves escriptores fetitx, i les que encara no he descobert (duc Carson McCullers a la maleta, la podeu conèixer o redescobrir a Versos per a l’amant), passen per davant meu i no s’aturen a la ciutat que m’adopta. València és tan bonica i alhora tan quieta, tan pendent de cometre errors que ja han comès altres ciutats... (em podeu tirar la cavalleria al damunt: estic enfadada, en realitat, amb Barcelona).

Tot això, però, no és res més que una excusa per acomiadar-me com cal, amb un poema de la Sylvia Plath (traduït, com és natural, per la Montserrat Abelló) que s'ha de llegir i rellegir perquè et va prement el cor fins gairebé ennuegar-lo i, quan abaixes la mirada, resulta que tens la boca molt oberta i el pols aturat i aleshores les celles, com uns núvols, cauen en picat i, i, i...

Bones vacances, a la tornada us explicaré si ens hem entès, la Carson McCullers i jo, quin vi de la Toscana és més encisador i quina dolçor fan les havaneres des d’Olot fins a Calella...


Místic

L'aire és un molí d'hams.
Preguntes sense resposta,
lluents i embriacs com mosques
que petonegen amb fiblada insofrible
dins fètids úters d'aire negre sota els pins a l'estiu.

Recordo
l'olor morta del sol sobre cabanes de fusta,
la rigidesa de veles, els llargs llençols de sal ondulants.
Un cop s'ha vist Déu, quin remei hi ha?
Un cop t'han inutilitzat

fins que no en queda res,
ni un dit del peu, ni de la mà, i consumida,
consumida del tot, en les conflagracions del sol, en les taques
que s'allarguen des d'antigues catedrals,
quin remei hi ha?

¿La píndola de l'hòstia de combregar,
el caminar prop de l'aigua quieta? La memòria?
O recollir els trossets vius
de Crist en els rostres dels rosegadors,
els mansuets mossegaires de flors, aquells

amb anhels tan baixos que són còmodes:
la geperuda en la seva petita cabana polida
sota els peduncles de les clemàtides.
No hi ha cap gran amor, sols tendresa?
¿És que el mar

recorda el qui hi camina per damunt?
El significat degota de les molècules.
Les xemeneies de la ciutat respiren, sua la finestra,
els infants salten dins el bressol.
El sol floreix, és un gerani.

El cor no s'ha parat.

Sylvia Plath