aguaitava des d'un racó, inquieta.
el sol entrava i sortia dels núvols,
feia capcinades amb el cel,
enganyava les velles.
ja feia olor de mar
i era aleshores quan la inquietud,
transformada en passes,
convertia la cortina
en tot un para-sol de peixets.
i diu Josep Pla:
Prenc el cafè. No puc separar els ulls de la finestra. La brutalitat del vent del mar és fascinant. Les escates lluents de l'aigua m'arriben a enlluernar. M'acosto, abrigat, a la finestra. La platja és deserta. Pels carrers no passa ni una ànima. A la sorra d'or fos, les embarcacions pintades de verd poma o de vermell amb una franja de color de quitrà, tenen un aspecte misèrrim, inconsistent, desmanegat. Torno al llit tremolant. L'escalforeta em torna lentament. Penso que es deu estar bé a redós del vent, al sol. És el temps que es dauren les taronges i els ametllers treuen els primers rosats de coral. Els redossos són plens de gats de panxa al sol que s'estiren les potes amb un ull mig aclucat. Sempre hi ha algun gatet que juga amb l'ombra de la seva cua o amb una ploma errant. Penso també que en dies així és quan és més bona la sopa de rap, amb una torrada, una cullerada d'oli i vi de Llançà. Penso en moltes altres coses... Poca estona, però. La finestra m'atreu, fascinant.
el sol entrava i sortia dels núvols,
feia capcinades amb el cel,
enganyava les velles.
ja feia olor de mar
i era aleshores quan la inquietud,
transformada en passes,
convertia la cortina
en tot un para-sol de peixets.
i diu Josep Pla:
Prenc el cafè. No puc separar els ulls de la finestra. La brutalitat del vent del mar és fascinant. Les escates lluents de l'aigua m'arriben a enlluernar. M'acosto, abrigat, a la finestra. La platja és deserta. Pels carrers no passa ni una ànima. A la sorra d'or fos, les embarcacions pintades de verd poma o de vermell amb una franja de color de quitrà, tenen un aspecte misèrrim, inconsistent, desmanegat. Torno al llit tremolant. L'escalforeta em torna lentament. Penso que es deu estar bé a redós del vent, al sol. És el temps que es dauren les taronges i els ametllers treuen els primers rosats de coral. Els redossos són plens de gats de panxa al sol que s'estiren les potes amb un ull mig aclucat. Sempre hi ha algun gatet que juga amb l'ombra de la seva cua o amb una ploma errant. Penso també que en dies així és quan és més bona la sopa de rap, amb una torrada, una cullerada d'oli i vi de Llançà. Penso en moltes altres coses... Poca estona, però. La finestra m'atreu, fascinant.
(sisplau, no abandoneu els animals, ni a l'estiu, ni mai!)
.jpg)
3 caminants:
Mai dels mais!
El divendres, al eixir de cine, vaig vore a un gos, al costat de la carretera, encollit, espantat i trist mirant els cotxes que passaven....sé perfectament el que estava pensant....des de ben menuda patisc molt quan veig un animalet perdut, no ho suportava ni en les pelis....ahir era al barri nou, esperant com sempre parada davant d´un pati, i vaig notar un moviment a terra, a la meua dreta...pensava que era un gatet, ja saps com m´agraden, però no: era un esquirol!! en un dels carrers més tristos i grisos de la ciutat! es va aixecar, en eixa postureta tan seua, en les patetes al front i el cabet de costat i em va mirar...només varen ser uns segons, enseguida va tirar a còrrer i el vaig perdre de vista davall els cotxes aparcats...és clar que no era un esquirol "salvatge", sinò més bé uno domèstic que havia fugit de la seua gàbia...em va donar molta pena....esta és la part més trista de l´estiu...si jo agafara als amos que abandonen als seus animals, s´anaven a enterar....
Jo tampoc no ho puc suportar. Senzillament em desborda la pena.
Els amos aquests ho tindrien claríssim amb mi, però claríssim.
Com poden fer fora un ésser que només sap donar amor i fidelitat i companyia? Com poden abandonar algú de la seva família?
Per a mi la meva gata és com la meva filla. I quan vaig tenir ocellets, igual. I dos casos de gossos abandonats que he viscut en primera línia i que van acabar malament. Encara em fan patir.
Senzillament, no puc.
Publica un comentari a l'entrada