t'enviarem a sant boi

De petita, a casa meva, quan no et portaves bé t'amenaçaven de dur-te a Sant Boi, on hi va haver un important manicomi, o més finament, un important institut frenopàtic.
Si reviso part dels meus ídols, per anomenar-los d'alguna manera, de la meva edat adulta, la majoria paren "bojos" o són considerats "malalts mentals". Fixem-nos, per exemple, en els casos alarmants de magnífiques escriptores, de les quals he parlat en aquest bloc, com ara Sylvia Plath o Janet Frame, injustament tractades com a boges.

Per acabar-ho d'adobar, ahir també van decidir tancar en el psiquiàtric el meu doctor preferit (de ficció, s'entén, perquè en primer lloc hi ha el doctor Gilabert...). La cinquena temporada de House s'acaba amb el doctor ingressat en un manicomi i, com ja anunciaven en el capítol anterior, disposat a sotmetre's a cures d'electroxoc per la seva addicció als medicaments, que l'ha portat sense remei a tenir al·lucinacions.

Bé, no cal dir que considero absolutament injust el que s'ha fet amb aquest geni. Novament se'ns mostra que la millor solució davant de ments que raonen d'una manera diferent que les de les persones normals i corrents, és anul·lar-les. Posa-li un cervell mig mort a un geni boig, i mantindràs a ratlla un ésser potencialment perillós per a la societat. Era necessari tancar el doctor House en un manicomi?
Anem més enllà: calia resumir el caràcter extraordinàriament desagradable però genial d'aquest personatge com el d'un boig que és incapaç de sobreviure en el seu medi? Una persona que, un cop perd el control del seu do, es converteix en algú altament rebutjable a qui cal tractar perquè està com un llum? Una vegada més, les persones diferents no encaixen en la societat.
Segurament no hauria estat un final espectacular, però hagués preferit un doctor House enamorat, o un doctor House que s'agafa una excedència per anar-se'n a una illa paradisíaca uns mesos. Però no pas un doctor House tancat en una gàbia, una campana de vidre, tractat com un dement, sotmès a teràpies que acabaran per reduir-lo a l'absurditat del qui no sap res ni vol saber-ho. Si seguim la trajectòria d'altres genis maltractats, sabrem que la destinació final del meu ídol, quan prengui consciència de la seva anul·lació, és el suïcidi.


"La doctora Nolan m’havia dit, amb tota franquesa, que molta gent em tractaria amb mà enguantada, i que fins i tot m’evitarien, com si fos una leprosa amb campaneta i tot. La cara de la meva mare se m’apareixia, com una pàl·lida lluna plena de retrets, durant la seva darrera i primera visita a la clínica després del meu vintè aniversari. Una filla en un manicomi! Jo li ho havia fet, allò. De tota manera, era obvi que havia decidit perdonar-me.
- Ens hi tornarem a posar allà on ho vam deixar, Esther -m’havia dit, amb la seva dolça rialleta de màrtir-. Farem veure que tot això ha estat un malson.
Un malson.
Per a la persona de la campana de vidre, deturada i buida com un nadó mort, el mateix món és un mal somni."

Sylvia Plath, La campana de vidre