Ho confesso: acostumo a no ser gaire tolerant amb la gent. Potser és degut a les inseguretats intrínseques, a la pseudotimidesa, o a la mala llet. Vés a saber, defecte de fàbrica o convenciment de la màxima "una només es té a una mateixa, que és, al cap i a la fi, amb qui compartiràs la resta de la vida".
Sigui com sigui, em sento orgullosa dels amics que tinc, afortunada per haver-los trobat, feliç per estimar-los i que m'estimin i contenta de no necessitar-ne més. Tinc el cor fet a bocinets que s'escampen per Granada, pugen cap amunt i passen pel País Valencià i continuen el trajecte primer cap a la dreta, a Eivissa, per acabar al nord, a Catalunya.
Segurament no sóc la millor amiga del món ni la que més sap d'abraçades. És probable que se'm conegui pels errors o per l'espiralitat. M'agraden els espais tancats amb llum de sol amb les meves coses i el silenci. No surto gaire.
Això sí. Prometo una Toscana irrepetible, perquè serem ella, Ulisses i jo i un fum de moments per descobrir. Fem-ho oficial: sense els amics, no existirien tardes de platja i macadàmia, banys de bebès i aperitus de papes, tapitas d'ositos i martinis, orxata i torró a la Sirvent, sopar i vinito espanyol a les torrades, flaó als espàrrecs i multitud de bajanades culinàries més.
.jpg)
5 caminants:
I jo què puc dir-te ara? que m´emociona llegir les teues paraules perquè són les mateixes que jo podria escriure´t/escriure-vos a tots els amics que també tinc escampats...hi ha gent que pensa que com més facilitat tens per comunicar els sentiments o més pronuncies les paraules, menys valor en tenen, pero ja saps que jo no sóc d´eixa opinió, i que no m´importa si uno abraça millor que l áltre o li agrada menys, l´important per a mí es que saben que jo sóc així, que no m´agrada donar besos a l´aire i els done a la galta.
Passejarem del braç per la nostra Toscana, buscant els llocs més secrets i o-cults i al tornar, ho compartirem en ella, que ens esperará a casa, però viatjará també en nosaltres perquè res ens pot ja separar. Ulises i jo també t´estimem!!
Perdoneu que m'hi fiqui... però m'ha fet gràcia trobar el sr. Coc... a mi em fa companyia a la llibreria.
Eli!
Estic d'acord. Una de les millors coses d'aquesta vida són els amics i la seua varietat. A mi també em passa que tinc exemples de tot, solteres felices, solteres perdudes, casades (amb parella) satisfetes i frustrades, i també a dies una cosa o l'altra, mares desesperades, mares enamorades, futures mares il·lusionades, diferents maneres d'il·lusió...
Cada sentiment és únic en cadascú formant un tot multicolor al quadre de la vida.
Que bé haver-te trobat!
Elena
Hehehe, el senyor Coc! N'he repartit uns quants que han estat rebatejats... És que treballo a l'editorial que els fa... ;)
que bé trobar-vos a totes!!!
Publica un comentari a l'entrada