dones incòmodes

ahir, a la consulta del meu doctor House particular, vaig conèixer una dona que, als cinc segons de parlar amb mi, ja m’ensenyava tota cofoia les seves cicatrius laparoscòpiques. Això va provocar que jo, emportada per una empatia de goig infinit, m’aixequés també la samarreta de la panxa i li ensenyés les meves. Ai, com uneixen els mals tràngols...
I és que porto un cap de setmana intensiu de dones i tràngols. Començant per una bona dosi de mares i futures mares, amb l’estrès emocional que em van carregar a les espatlles, continuant per l’opera prima de la Montse Banegas, Una dona incòmoda, i acabant amb la coneixença de la noia de la consulta d’ahir.

Anem al llibre: la Montse Banegas ha escrit un llibre fàcil de llegir (una tornada a l’Euromed) i un pèl difícil de digerir, per tot allò que conta entre línies. No pas perquè sigui una mala novel·la, sinó tot el contrari, però et deixa un regust agre pel que fa a la protagonista: una dona que no sap ser feliç, que és incapaç de ser feliç, i que va repetint trampes al llarg del temps.

En una època en què la icona de la dona moderna i actual té cara de Lisbeth Salander, del Larsson, fràgil i dura alhora, la Mònica d’Una dona incòmoda compleix els requisits de tots els mals femenins del segle XXI: extremadament intel·ligent, malaltissament sensible, de caràcter fort i molt defensiu, pares sumits en les pròpies dèries, insatisfacció personal permanent (en aquest cas, com a novetat, centrada en el sistema universitari, que és esclafit, i en la ciutat de Barcelona, a l’estil Nada, de la Laforet, però unes quantes dècades després), bulímia, autodestrucció, etc. No acabaríem.

Jo agraeixo, enmig de tota aquesta incomoditat, les petjades que s’hi troben de la Rodoreda, per exemple, en el fragment de Quanta, quanta guerra que inicia la novel·la, i sobretot en el capítol en què internen la protagonista i no deixa de sentir olor de lliris, obsessivament.

I sí, de debò, recomano amb passió aquest llibre. Semblarà un de tants altres que es nodreix de tòpics i no ho és pas. La prosa és àgil i intel·ligent, el personatge te’l creus des de la segona línia, i és impossible deixar-lo. Potser no li hauria posat el final que tria la Montse Banegas, tanmateix és cert que durant tota l'obra es van anunciant amb senyals evidents les tragèdies que acaben per succeir, de manera que es pot dir que el lector no és enganyat en cap moment.

Això sí, és probable que d’aquí no res, ara que les modes tendeixen a passar de pressa, la icona Lisbeth Salander-Mònica comenci a fer-se pesada i a ser destruïda per les feministes. Ja vaig comentar que trobo que, malgrat tot, sota la façana de dones “fetes a elles mateixes” amb l’instint de supervivència tan marcat enfront del món hostil, s’amaga també una mena de princesa que ha de ser rescatada, i tornem, doncs, als contes de fades de tota la vida.

Però és cert que això és el que hi ha: som de la generació de les pel·lis nord-americanes de finals feliços, en què l’home ha estat creat per a immensa felicitat i protecció de la dona, en què qualsevol assoliment del plaer absolut i de la vida ben resolta s’arrodoneix amb un casament por todo lo alto (això sí, hem de trobar “aquell” home). Tenim dret al vot, lluitem per la igualtat en els sous, pel final de la violència a casa, per ser independents de mares i parelles... Però vomitem, ens sentim insatisfetes, i sovint trobem a faltar algú que ens doni escalforeta al llit i que tingui la mà ben gran, per acollir el nostre caparró.
Per això, el romanticisme masclista i la dona bel·ligerant no són incompatibles. Són una de les contradiccions de la societat occidental actual, farcida de dones incòmodes.

I si no, a sant de què ens han dit a totes les de la consulta d’ahir que si haguéssim tingut fills abans, “quan tocava”, ara no estaríem ensenyant cap cicatriu a la panxa perquè no estaríem malaltes?