depasseig: no ser perfecta em fereix

Tinc, a l'armari, un vestit de núvia sense estrenar.
A mig cosir.
El cos de sota s'ajusta a la cintura, com una mà per ballar.
El cos de dalt balla, però ho fa sol. Ha de pertànyer a una altra dona.

Perdoni, m'he equivocat.

Dos senyals inequívocs pengen de la branca d'un arbre que he plantat en la mentida. Pengen, hi hagi vent, fred. Pengen. Són dos senyals. Minúsculs. Els senyals.

Passin i vegin. És color trencat. Era bonic, aquell dissabte.

Ara ni fu ni fa. Podria haver estat més bonic.

Carai, recordo que mai no he volgut casar-me. Jo sempre he volgut escriure.

No sóc perfecta.

El primer senyal és evident. Per primer cop, un vuit de juliol plovia. Plovia i plovia i plovia. I ni tan sols vam poder estrenar aquella piscina, tan preciós, tan màgic. I van robar-li la cartera. Què està passant? Vam tenir una discussió angoixant. I plovia. Però l'anell restava cobert, arrecerat. Plovia i jo movia, al compàs, la faldilla morada. Però van ficar la mà per la finestreta del cotxe i es van emportar la cartera. No deixava de ploure. Vint-i-vuit anys de sol i un dia de pluja.

El segon senyal té a veure amb el mes de febrer. El camí ja es feia ample.

Qui no vol parlar, segella la boca d'altres maneres. Asseguda, una vorera, sabates marrons, jersei de coll alt. Adéu, adéu. El camí es feia ample i anàvem poc carregats, en silenci. Un costum no fa la vida.

Per què?

Recordes Barcelona, a la tarda nit?

Jo recordo Quart i una sensació de pluja constant.

Sembla que s'ha quedat la vida aturada un mes de febrer. Plou, plou, plou. Hi ha dos senyals penjats de la branca d'un arbre. Jo tracto d'atansar-ne un, tu ni tan sols t'alces del terra per impedir-ho.