violet violet violet

I took my love down to violet hill.
There we sat in snow
all that time she was silent still.

So if you love me
Won't you let me know?

La setmana passada, Chris Martin i tota la colla dels Coldplay van permetre la descàrrega des del seu web del primer senzill del seu nou disc. A mi, evidentment, això del violet em va encisar, la cançó... doncs de moment no tant. Els Coldplay han fet algunes de les cançons més boniques que he escoltat mai, i ara sembla que volen experimentar sons nous.

D'alguna manera és complicat: la veu del Chris Martin és única, preciosa, melancòlica, vaja, genial, i resulta inevitable que sonin d'una manera clàssica. Però és cert que en aquesta cançó en concret hi ha molta força de guitarra en un ritme massa lent que m'acaba marejant una mica. Bé, l'hauré d'escoltar més sovint.

Coldplay té un significat molt i molt íntim i és un dels grups que més m'agrada (i que vaig conèixer gràcies a un gran amic quan encara no sonaven gens ni miqueta per aquests contorns, cap allà l'any 2000). Vaig tenir la fortuna (malgrat l'amuntegament de persones) de viure'ls en directe l'any 2005 al Palau Sant Jordi: magnífics.

Com que imagino que ja els coneixeu, no us en explicaré res més. Hi ha cançons d'ells que encara em costa retrobar i que em provoquen sensacions particulars. De fet, crec que són fragments de vida que s'han quedat enganxats a ritmes i estrofes concretes i que ja hi romandran sense que s'hi pugui fer res.

Per no penjar aquí algunes de les seves cançons més tristes, posaré una nota de color i us enganxaré Yellow, del primer disc. Globus gegantins de color groc caient des del sostre, la sensació de tocar-los amb les mans, una pluja d'estels nocturna dins d'un recinte tancat.