La contenció emocional és certament estranya, pensava, mig endormiscada, mentre observava a través del vidre entelat del pis despullat. Els cadàvers ficats en caixes i una sensació de solitud punyent envoltaven aquell escenari provisional.
I, malgrat tot, la provisionalitat havia durat dos llargs anys d'esdeveniments amb daltabaixos. Nits d'insomni caçant la llum dels fars dels cotxes pels forats quadrats del mirador, llàgrimes vessades entre glopades infinites de cervesa gelada. Persones que hi van entrar, en van marxar, qui sap què se'n devia haver fet o si la recordaven alguna vegada.
L'olor de les canonades en dies de pluja havia estat la guardiana dels secrets dels sopars minsos, la música alta, la vigília permanent. Tots els interrogants penjats com unes bombetes d'obra al sostre del pis. O millor, segurament com uns globus esclafats a la pintura blanca, fent grans esforços per enlairar-se cap al cel a corre-cuita.
Ella ho sentia, tot això, cremant, relliscant, convertint-la en fragments de cristall molt fràgil. Ho exterioritzava. Era probable que ho exterioritzés malament, però ho exterioritzava.
Per això es trobava remenant el dubte de la contenció emocional. No entenia la manca d'expressió: la desprotegia i no la intrigava, sinó que la intimidava i l'arraconava entre la desfeta del pis potes enlaire.
Aleshores, quan aquest mur li premia amb força l'interior, ella queia esgotada, s'adormia i somiava amb insectes de llargues potes insegures que la fregaven conscientment.
I, malgrat tot, la provisionalitat havia durat dos llargs anys d'esdeveniments amb daltabaixos. Nits d'insomni caçant la llum dels fars dels cotxes pels forats quadrats del mirador, llàgrimes vessades entre glopades infinites de cervesa gelada. Persones que hi van entrar, en van marxar, qui sap què se'n devia haver fet o si la recordaven alguna vegada.
L'olor de les canonades en dies de pluja havia estat la guardiana dels secrets dels sopars minsos, la música alta, la vigília permanent. Tots els interrogants penjats com unes bombetes d'obra al sostre del pis. O millor, segurament com uns globus esclafats a la pintura blanca, fent grans esforços per enlairar-se cap al cel a corre-cuita.Ella ho sentia, tot això, cremant, relliscant, convertint-la en fragments de cristall molt fràgil. Ho exterioritzava. Era probable que ho exterioritzés malament, però ho exterioritzava.
Per això es trobava remenant el dubte de la contenció emocional. No entenia la manca d'expressió: la desprotegia i no la intrigava, sinó que la intimidava i l'arraconava entre la desfeta del pis potes enlaire.
Aleshores, quan aquest mur li premia amb força l'interior, ella queia esgotada, s'adormia i somiava amb insectes de llargues potes insegures que la fregaven conscientment.
Tenien els ulls grans, sense parpelles, i molt negres, tan negres que s'hi perdia. I ella patia una por insalvable a l'obscuritat. Com podia deixar, doncs, de mirar-los? Cap a on podia dirigir la vista? Què era el que havia de fer?
.jpg)
0 caminants:
Publica un comentari a l'entrada