dins aquest iglú

plou moltíssim i la pluja, quan ve així tot de cop i omple la ciutat de bassals i grisos i olor de fang, emociona, et fa venir ganes d'anar fins a la Malva-rosa, passejar sobre la sorra dura i veure com esclaten les ones en l'últim raig de sol abans d'agafar el tramvia.

I arribes a casa, i poses un CD, i els Antònia Font canten amb l'orquestra de Bratislava una versió deliciosament humida dins d'aquest iglú... (hauria sigut fantàstic néixer amb l'article salat, com el mar!). Que plogui a Barcelona!

Es meu desert, sempre es meu desert,
ses flors són margalides.
Un sol en blanc, cases, oceans,
ses algues són marines.
Tancam es ulls, imaginam
fosca i silenci totals.
Espai obert, fins i tot el cel,
són platges infinites.
Es aliments més primordials,
falta i defecte brutals.

Ses coses no són fàcils per ningú
dins aquest iglú tan descongelat,
tanta longitud,
tan ple de finals,
tan privat de tu.

Es meu desert, sempre es meu desert,
són cactus, són espines.
Un sol en blanc, ficus vegetals,
ses plantes signifiquen.
Tancam es ulls, imaginam
fosca i silenci totals.

Ses coses no són fàcils per ningú
dins aquest iglú tan descongelat,
tanta longitud,
tan ple de finals,
tan privat de tu.

Ses coses no són fàcils per ningú
dins aquest iglú tan descomunal,
ple de calabruix,
tanta llibertat,
tanta magnitud.

Ses coses no són fàcils per ningú
dins aquest iglú tan descongelat,
tanta longitud,
tan ple de finals,
tan privat de tu.

Es meu desert, sempre es meu desert ...