relacions epistolars

Jo sóc una tafanera. Per això, tot allò relacionat amb el món epistolar (aliè, si pot ser), m'apassiona. De fet, he de confessar que si visc a València és, principalment, per una sèrie de casualitats relacionades amb les cartes. Una relació epistolar començada amb 9 anys a través d'una revista de nenes va fer créixer una amistat duradora amb una noia valenciana. I com que si estires del fil una persona et porta a una altra i a una altra, aquí em teniu.

No cal que digui, doncs, que jo era d'aquella manera de ser dels que adoraven l'arribada del carter (sabia perfectament l'hora a la qual passava per la bústia del carrer Sepúlveda) i baixava tota expectant a buscar missives que portessin el meu nom.

Durant l'adolescència vaig mantindre una altra relació epistolar amb un noi danès que vivia en unes golfes de Copenhaguen i que es deia Bo Lauritsen. Que com hi vaig arribar, tant fa, jo sempre he estat assedegada de comunicació escrita. Aquesta, en concret, va ser molt enriquidora i he de confessar que no del tot en paper. Segurament el gust musical més arrelat que tinc és culpa d'aquest noi que m'omplia cassets i cassets de monòlegs en anglès esquitxats de música pop britànica. Jo li retornava els meus cassets amb els meus monòlegs i músiques en català (no oblideu que els meus quinze anys són els de l'època del rock català: Sopa de cabra, Sau, Sangtraït, els Pets, Lax'n'Busto...) que no sé si li acabaven de fer el pes.

L'arribada del correu electrònic va ser un regal. Puc comunicar-me dia sí dia també amb la gent, amb gent nova, amb gent coneguda, amb gent de sempre, puc gestionar les coses frívoles i les coses importants per Internet. Puc viure sense obrir la boca, com aquell qui diu.

Suposo que si he posat un exemple de cada relació epistolar important de la meva vida, no em puc descuidar la importància del correu electrònic en la meva relació amb Ell. Puc confessar, doncs, a partir d'aquests emails, que en l'edat adulta també he tingut una correspondència destacable en uns correus que es van convertir en una droga virtual d'interès molt concentrat en la manera d'escriure, de ser i de viure d'una persona a qui creia que coneixia i que era un complet estrany. Fins a perdre l'oremus.

Ara mateix, en canvi, tinc entre mans cartes d'altres persones, en aquest cas les paraules que compartien i es deien la Rodoreda i en Josep Carner i no me'n sé avenir de com són d'interessants. La Rodoreda té una capacitat de comunicació espectacular, entre guinys, enginys i ironies, destil·la admiració, tendresa, però sobretot una immensa fortalesa i seguretat en si mateixa. No tinc cap mena de dubte que Carner va caure rendit als peus, o als dits, d'aquesta dona tan abassegadora, només de llegir-li les paraules i els versos.

I jo he caigut enamorada perdudament d'aquestes cartes que m'han enganxat com una novel·la de migdia a la tv3. He de dir, però, que el que més m'ha admirat de la Rodoreda és que, al final, desprès de demanar consell al mismísimo Josep Carner, que li responia amb autèntica devoció, s'ha comprovat a través de les galerades dels seus sonets, que ella va acabar fent una mica el que li va donar la gana, perquè, jo no m'enganyo: aquesta escriptora té una qualitat literària tan excel·lent que es podia permetre passar per alt les indicacions d'un poeta de les característiques de l'autor de Nabí.

M'agrada particularment la disputa que tenen sobre la pronúncia oberta o tancada de la e de la paraula primavéra (a Barcelona sempre l'he sentit tancada, que és el que defensa la Rodoreda davant d'un Carner que no vol ni sentir a parlar d'una primavèra que no sigui oberta).

Si en voleu llegir més, no oblideu comprar Agonia de llum, a cura de l'Abraham Mohino, i si teniu més curiositat sobre tots aquells escrits, cartes i tafaneigs de la Rodoreda que encara estan per destapar, no us podeu perdre el bloc de l'Abraham i la Mònica Miró i el llibre en el qual han treballat i que ja està al carrer. Amb el nom d'Autoretrat, ens posa a l'abast un munt de paraules noves, però antigues, de la Rodoreda que havien restat, senzillament, sense endreçar.

Adéu, adéu...