adéu, maig

















Aquest mes d'abril va ser tan i tan sec, somort, buit i malalt, que el maig va voler netejar-ho tot plovent fins a buidar els núvols. Prem fort, maig violent, aquest cel mal escorregut...!
I avui s'acaba, el maig s'endú les nits malaltes, la soledat del llit desfet, les persones que sobren, les paraules punyents, les músiques sense lletra.
Estic contenta, demà agafaré el tren cap a València i dormiré al pis nou, veuré el verd des del balcó mentre xerro amb els meus ocells i intentaré que, definitivament, això sigui l'inici que toca.


els insectes

La contenció emocional és certament estranya, pensava, mig endormiscada, mentre observava a través del vidre entelat del pis despullat. Els cadàvers ficats en caixes i una sensació de solitud punyent envoltaven aquell escenari provisional.
I, malgrat tot, la provisionalitat havia durat dos llargs anys d'esdeveniments amb daltabaixos. Nits d'insomni caçant la llum dels fars dels cotxes pels forats quadrats del mirador, llàgrimes vessades entre glopades infinites de cervesa gelada. Persones que hi van entrar, en van marxar, qui sap què se'n devia haver fet o si la recordaven alguna vegada.
L'olor de les canonades en dies de pluja havia estat la guardiana dels secrets dels sopars minsos, la música alta, la vigília permanent. Tots els interrogants penjats com unes bombetes d'obra al sostre del pis. O millor, segurament com uns globus esclafats a la pintura blanca, fent grans esforços per enlairar-se cap al cel a corre-cuita.
Ella ho sentia, tot això, cremant, relliscant, convertint-la en fragments de cristall molt fràgil. Ho exterioritzava. Era probable que ho exterioritzés malament, però ho exterioritzava.
Per això es trobava remenant el dubte de la contenció emocional. No entenia la manca d'expressió: la desprotegia i no la intrigava, sinó que la intimidava i l'arraconava entre la desfeta del pis potes enlaire.
Aleshores, quan aquest mur li premia amb força l'interior, ella queia esgotada, s'adormia i somiava amb insectes de llargues potes insegures que la fregaven conscientment.
Tenien els ulls grans, sense parpelles, i molt negres, tan negres que s'hi perdia. I ella patia una por insalvable a l'obscuritat. Com podia deixar, doncs, de mirar-los? Cap a on podia dirigir la vista? Què era el que havia de fer?

una nova vida


Amb aquest dibuix fantàstic de la il·lustradora Maria Pérez Sanz, poso forma imaginària a la nova vida, al nou passeig que comença tot just en 10 dies al barri de Sant Pau...

la catosfera literària

No vaig poder ser a Vallromanes per qüestions de feina, mudances i més... una autèntica llàstima! Perquè la que passeja tenia moltes ganes de veure cares de blocaires, de parlar del projecte comú fet realitat i d'intercanviar impressions sobre un dels esdeveniments més importants que hi ha hagut darrerament en la nostra llengua tant al ciberespai com a l'espai real.
Tampoc us n'he pogut parlar gaire, són uns dies de parar poc a casa i de no tenir temps... Excuses? Aix, tant de bo. De moment, puc dir-vos que com que sóc una catalana que viu a València he tingut la sort que se m'inclogui en una entrevista que ens han fet els de Pàgina26.com a tots els valencians que hem aparegut al llibre. Si la voleu llegir, aquí. (ei, un apunt: no sóc correctora, sóc editora de llibre de text, que també és una feina molt bonica!).
I encara no tinc el llibre...! Espero que m'arribi aviat; a Barcelona la meva família ja l'ha pogut grapejar i m'expliquen que el depasseig surt a la pàgina 61.
En tornarem a parlar!

Gràcies, Vicent!

el dotze de juny

En aquest silenci estret, com de por,
hi ha una escletxa plena de flors grogues
que fan olor d'un camí que ara
no recordo.
I em demano mentre hi fico un ull
quina estranya paret de formigues petites
s'hi ha alçat com si fos un gratacels
de desvariejos.
Arrenco una flor i surto corrents
cap a un mar posat del revés de cel
imitant el so de les gavines al terrat
d'una església.
Calla, calla, calla,
en els llavis segellats hi ha
el que és cert.

la vida és una espiral

És curiosa la qüestió de la vida com a laberint.
Hi ha gent que té altres teories sobre les relacions: quadrats, cercles, caixes xineses, nines russes... A mi em sembla que no és possible que tanta complicació es pugui ordenar d'una manera tan ordinària.
Tot està comunicat d'una forma molt estranya i diversa i els camins ens porten la major part dels cops a llocs on ja hem estat, per sortir-ne disparats a la setmana. Anem amunt i avall, fent semicercles, tombarelles, recorrent el que ja hem recorregut, passant-ho per sota, pel costat, caient en picat, caminant en línia recta, prenent una drecera.
Vaja, diguéssim que és la muntanya russa de les situacions vitals. D'això ja en parlava fa uns quants posts, però referint-me als llibres. La relació que mantenim amb els llibres té molta part d'aquesta màgica espiral. Els llibres sempre es deixen trobar quan toca. I si no, s'acoblen a tu, fan bondat a casa teva, i et reclamen arribat el moment. Un llibre et retorna a un altre, i novament entres en el laberint del que ja has viscut i en el de la irrealitat.


Després de llegir L'espolsada, volia comprar-me La clivella de la Doris Lessing i resulta que, fent mudança a la meva capseta blanca, m'he topat amb De nuevo, el amor, un llibre de la mateixa autora que es veu que vaig comprar el mes de gener. Anit el vaig començar a llegir, amb ànsia i necessitat, d'una manera gairebé malaltissa, com si tota la finalitat d'aquest canvi de pis fos únicament retrobar-lo i llegir-lo.
Primer, em trobo amb la Comtessa de dia (que ja vam tenir passejant per aquí), i acte seguit tota una colla de trobadors de casa (que ja he tingut passejant per l'editorial durant tota la campanya). Al final, com si la meva consciència volgués pispar-li la veu a la Lessing, cau una frase d'aquesta que resa a l'estil d'un llum de neó damunt del sostre de l'habitació:

Pero ¿acaso hay algo más extraño que la manera en que los libros que armonizan con nuestra condición o situación en la vida vienen al encuentro de nuestra mano?

Aleshores, pressa per un acte inconscient, gairebé en un somni, em fico a Internet, busco un bloc comunicant i confirmo la teoria espiral. Estem infinitament comunicats com una serpentina.

niente è come sembra...



Passejants, ahir va ser un dia molt important. La vida ha fet un gir, de moment temporal, i deixo la capseta de mantega amb campanetes per anar-me'n a una capsa més gran, més alta i més verda. Que tinc una por que no m'aguanto, que el meu cos està a punt de demanar la vaga, que el meu cap ha fet pef i que ja no tinc esma ni per decidir si m'agrada més el dolç o el salat, són evidències de la inseguretat que va amunt i avall meu com si fos un rellotge de sorra.

Però com bé m'ha dit l'estimada Monique, és millor equivocar-se que no intentar-ho.

I, si tot rutlla com cal, el dia 1 Ell i jo començarem una nova travessia a peu.

Si he après alguna cosa aquests dos darrers anys és que res roman per sempre, que igual que una és moltes alhora, la vida també és moltes vides alhora (com en un "Tria la teva aventura"), i vinga camins, passejos i carrers per decidir i anar fent laberints. Ara me'n fico en un de nou... qui sap a on anirem a parar d'aquí no res?

Doncs seguint amb la dèria italiana musical i la dèria prerafaelita de pintura, us deixo la lletra d'una cançó de Fabrizio de André que va cantar ahir Battiato i un quadre de Waterhouse que trobo adients al meu estat d'ànim d'ara mateix mateix.


Amore che vieni, amore che vai


Quei giorni perduti a rincorrere il vento
A chiederci un bacio e volerne altri cento
Un giorno qualunque li ricorderai
Amore che fuggi da me tornerai
Un giorno qualunque li ricorderai
Amore che fuggi da me tornerai
E tu che con gli occhi di un altro colore
Mi dici le stesse parole d'amore
Fra un mese fra un anno scordate le avrai
Amore che vieni da me fuggirai
Tra un mese tra un anno scordate le avrai
Amore che vieni da me fuggirai
Venuto dal sole o da spiagge gelate
Perduto in novembre o col vento d'estate
Io t'ho amato sempre non t'ho amato mai
Amore che vieni amore che vai
Io t'ho amato sempre non t'ho amato mai
Amore che vieni amore che vai.

la isola

Una illa de música va ser anit Burjassot. Després d'una tempesta de pluja increïble a migdia que ens feia presagiar que l'espectacle no es podria dur a terme, la caiguda de la tarda va ser suau i no gaire fresca, amb una olor dolça de la terra encara molla. A les nou i poquet, Franco Battiato va començar un concert molt i molt íntim amb cançons que van fer plorar molta de la concurrència.
Després va canviar completament: música rock, melodies computeritzades, jocs de llum, veus femenines (la banda que l'acompanyava era, si més no, ben curiosa...) i cançons més actuals del seu darrer treball Il Vuoto (tot i que se li va colar una Prospettiva Nevsky preciosa...!).
Aprofitant la lectura d'un poema sobre Sicília i una representació Monty Python, Battiato va fer un descans i va tornar amb tot el repertori de grans clàssics. Malgrat la insitència perquè seguíssim asseguts, la gent es va aixecar a ballar i a cantar.
Estic molt feliç perquè, després de la llarga espera de dies i incerteses, va ser un concert espectacular i també vaig poder fer realitat (per fi!) escoltar el E ti vengo a cercare en directe (pot haver-hi una cançó d'amor més preciosa que aquesta?). Les llàgrimes se'm van escapar quan li va tocar el torn a La cura. Perquè la compartim, us en deixo la lletra i un enllaç al youtube.
Enhorabona al maestro. Bravo!


La cura

Ti proteggerò dalle paure delle ipocondrie,
dai turbamenti che da oggi incontrerai per la tua via.
Dalle ingiustizie e dagli inganni del tuo tempo,
dai fallimenti che per tua natura normalmente attirerai.
Ti solleverò dai dolori e dai tuoi sbalzi d'umore,
dalle ossessioni delle tue manie.

Supererò le correnti gravitazionali,
lo spazio e la luce
per non farti invecchiare.
E guarirai da tutte le malattie,
perché sei un essere speciale,
ed io, avrò cura di te.

Vagavo per i campi del Tennessee
(come vi ero arrivato, chissà).
Non hai fiori bianchi per me?
Più veloci di aquile i miei sogni
attraversano il mare.

Ti porterò soprattutto il silenzio e la pazienza.
Percorreremo assieme le vie che portano all'essenza.
I profumi d'amore inebrieranno i nostri corpi,
la bonaccia d'agosto non calmerà i nostri sensi.
Tesserò i tuoi capelli come trame di un canto.
Conosco le leggi del mondo, e te ne farò dono.

Supererò le correnti gravitazionali,
lo spazio e la luce per non farti invecchiare.
Ti salverò da ogni malinconia,
perché sei un essere speciale ed io avrò cura di te...
io sì, che avrò cura di te.

tragèdia


Hamlet: ...I did love you once.
Ophelia
: Indeed, my lord, you made me believe so.

el gat i el quadre (sense gat)

Si jo fos aquell gat i tingués el cos elàstic -i pogués amagar-me sota el sofà i esgarrapar les brosses que suren com unes naus espacials diminutes- m'escaparia a través de les canonades que porten a una altra casa. Gaudiria de la visió d'una altra jo coberta d'algues aquàtiques i una casa amb parets verdes, damunt d'una vall plena de paraules en veu alta.

Tancaria d'un cop la porta al meu darrere i passejaria la cua peluda per les rajoles de l'Eixample, llepant cada passa que algú altre ha fet sense adonar-se'n, i reclamaria una espina de silenci sense ansietat, per aprendre a mirar-te i no sentir por.

Si jo fos aquell gat, del vermell d'una magrana cosiria un llençol a les teves celles perquè reconeguessis les mil coses que t'empasses mentre es cou alguna cosa inconsistent al foc. Llegiria amb els ulls esbatanats les adreces de les bústies, per aprendre a trobar la relació entre el que va passar i allò que encara resta, sota la terra -humida de la pluja al meu país- d'un enterrament de rata minsa. Esclata formatge fos del cel.

Aquell gat, que s'entrabanca, que viu a la vora del contenidor per on passo cada matí, que olora el sol que va sortint amb mandra al cel emboirat de pensaments estàtics. Aquell gat, que em creua la respiració i entenc que vol dir-me alguna cosa, que entenc que sap la veritat. Que alena quan el meu dit cau com un sac i senyala no-res en el terra.

I aquell gat sóc jo i dormo fent vivac entre la roba esparracada que llences quan et despulles.

Si jo fos aquell gat, recorreria tres-cents cinquanta quilòmetres i tornaria al mateix llindar de la mateixa porta tancada. Cada dia.

relacions epistolars

Jo sóc una tafanera. Per això, tot allò relacionat amb el món epistolar (aliè, si pot ser), m'apassiona. De fet, he de confessar que si visc a València és, principalment, per una sèrie de casualitats relacionades amb les cartes. Una relació epistolar començada amb 9 anys a través d'una revista de nenes va fer créixer una amistat duradora amb una noia valenciana. I com que si estires del fil una persona et porta a una altra i a una altra, aquí em teniu.

No cal que digui, doncs, que jo era d'aquella manera de ser dels que adoraven l'arribada del carter (sabia perfectament l'hora a la qual passava per la bústia del carrer Sepúlveda) i baixava tota expectant a buscar missives que portessin el meu nom.

Durant l'adolescència vaig mantindre una altra relació epistolar amb un noi danès que vivia en unes golfes de Copenhaguen i que es deia Bo Lauritsen. Que com hi vaig arribar, tant fa, jo sempre he estat assedegada de comunicació escrita. Aquesta, en concret, va ser molt enriquidora i he de confessar que no del tot en paper. Segurament el gust musical més arrelat que tinc és culpa d'aquest noi que m'omplia cassets i cassets de monòlegs en anglès esquitxats de música pop britànica. Jo li retornava els meus cassets amb els meus monòlegs i músiques en català (no oblideu que els meus quinze anys són els de l'època del rock català: Sopa de cabra, Sau, Sangtraït, els Pets, Lax'n'Busto...) que no sé si li acabaven de fer el pes.

L'arribada del correu electrònic va ser un regal. Puc comunicar-me dia sí dia també amb la gent, amb gent nova, amb gent coneguda, amb gent de sempre, puc gestionar les coses frívoles i les coses importants per Internet. Puc viure sense obrir la boca, com aquell qui diu.

Suposo que si he posat un exemple de cada relació epistolar important de la meva vida, no em puc descuidar la importància del correu electrònic en la meva relació amb Ell. Puc confessar, doncs, a partir d'aquests emails, que en l'edat adulta també he tingut una correspondència destacable en uns correus que es van convertir en una droga virtual d'interès molt concentrat en la manera d'escriure, de ser i de viure d'una persona a qui creia que coneixia i que era un complet estrany. Fins a perdre l'oremus.

Ara mateix, en canvi, tinc entre mans cartes d'altres persones, en aquest cas les paraules que compartien i es deien la Rodoreda i en Josep Carner i no me'n sé avenir de com són d'interessants. La Rodoreda té una capacitat de comunicació espectacular, entre guinys, enginys i ironies, destil·la admiració, tendresa, però sobretot una immensa fortalesa i seguretat en si mateixa. No tinc cap mena de dubte que Carner va caure rendit als peus, o als dits, d'aquesta dona tan abassegadora, només de llegir-li les paraules i els versos.

I jo he caigut enamorada perdudament d'aquestes cartes que m'han enganxat com una novel·la de migdia a la tv3. He de dir, però, que el que més m'ha admirat de la Rodoreda és que, al final, desprès de demanar consell al mismísimo Josep Carner, que li responia amb autèntica devoció, s'ha comprovat a través de les galerades dels seus sonets, que ella va acabar fent una mica el que li va donar la gana, perquè, jo no m'enganyo: aquesta escriptora té una qualitat literària tan excel·lent que es podia permetre passar per alt les indicacions d'un poeta de les característiques de l'autor de Nabí.

M'agrada particularment la disputa que tenen sobre la pronúncia oberta o tancada de la e de la paraula primavéra (a Barcelona sempre l'he sentit tancada, que és el que defensa la Rodoreda davant d'un Carner que no vol ni sentir a parlar d'una primavèra que no sigui oberta).

Si en voleu llegir més, no oblideu comprar Agonia de llum, a cura de l'Abraham Mohino, i si teniu més curiositat sobre tots aquells escrits, cartes i tafaneigs de la Rodoreda que encara estan per destapar, no us podeu perdre el bloc de l'Abraham i la Mònica Miró i el llibre en el qual han treballat i que ja està al carrer. Amb el nom d'Autoretrat, ens posa a l'abast un munt de paraules noves, però antigues, de la Rodoreda que havien restat, senzillament, sense endreçar.


Adéu, adéu...

presentació del llibre La Catosfera literària


dins aquest iglú

plou moltíssim i la pluja, quan ve així tot de cop i omple la ciutat de bassals i grisos i olor de fang, emociona, et fa venir ganes d'anar fins a la Malva-rosa, passejar sobre la sorra dura i veure com esclaten les ones en l'últim raig de sol abans d'agafar el tramvia.
I arribes a casa, i poses un CD, i els Antònia Font canten amb l'orquestra de Bratislava una versió deliciosament humida dins d'aquest iglú... (hauria sigut fantàstic néixer amb l'article salat, com el mar!). Que plogui a Barcelona!

Es meu desert, sempre es meu desert,
ses flors són margalides.
Un sol en blanc, cases, oceans,
ses algues són marines.
Tancam es ulls, imaginam
fosca i silenci totals.
Espai obert, fins i tot el cel,
són platges infinites.
Es aliments més primordials,
falta i defecte brutals.

Ses coses no són fàcils per ningú
dins aquest iglú tan descongelat,
tanta longitud,
tan ple de finals,
tan privat de tu.

Es meu desert, sempre es meu desert,
són cactus, són espines.
Un sol en blanc, ficus vegetals,
ses plantes signifiquen.
Tancam es ulls, imaginam
fosca i silenci totals.

Ses coses no són fàcils per ningú
dins aquest iglú tan descongelat,
tanta longitud,
tan ple de finals,
tan privat de tu.

Ses coses no són fàcils per ningú
dins aquest iglú tan descomunal,
ple de calabruix,
tanta llibertat,
tanta magnitud.

Ses coses no són fàcils per ningú
dins aquest iglú tan descongelat,
tanta longitud,
tan ple de finals,
tan privat de tu.

Es meu desert, sempre es meu desert ...

feliç aniversari, laia!


la stagione dell'amore

Giorni di immensa meraviglia e giorni di cattività.
Tra noi due poi scoppiò il diluvio


Per fi, avui és el gran dia! El concert del magnífic Franco Battiato arriba a Burjassot. Diuen que és un dels espectacles musicals més interessants que hi ha ara mateix a Europa... i ella i ella i jo hi serem!
Doncs sí, avui, en un dia carregat de pluja, humitat i un munt d'esdeveniments, espirals i oxímorons, un auditori discret per a un concert que s'espera brillant. I a aquestes hores un tren des del sud puja cap aquí amb una de les meves ànimes bessones a dins, i jo tinc mil sols per regalar-li... Per començar, un sol battiatero divertit. Perquè, no ens enganyem, l'important a la vida és ballar. Oi?


tocada la mitjanit

l'ombra que passeja amunt i avall d'aquest espai petit em fa perdre els estreps.
després de gairebé dos anys, a on anirà a parar l'univers privat? decidirem anar a un espai més gran per compartir i, aleshores, se suposarà que tindrem estels comuns. i cadires. i una taula alta.
és tocada la mitjanit i em pregunto pel sentit de l'angoixa que creix al fons de l'estómac. és com una mena de buidor. la solitud de les nits en blanc partia en trossets fins la pell de la sonàmbula. ara, l'ombra s'ha deslligat de l'epidermis i fa la seva. és tan dolça la convicció en el propi cel.
ens demanem un món ampliat, per mostrar que fem un camí que ha de deixar a un costat les pedres. jo m'he fet més lliure i sé voltar pel món interior com una reina i bec paraules que pinto en cada rajola menuda de la vida que m'he fet. sense entrebancs.
passa la mitjanit i em pregunto si sabràs entendre que jo no sóc la mantega que t'omplia la vida, que jo he alçat arbres i tinc força, que ja no m'enfonsa ni el mar ni la nit sense lluna, la generositat extrema no existeix i tu has de triar entre continuar badant la boca i sentir-te en pau amb allò que diem ànima, per dir-ne alguna cosa, o arriscar-te a posar plançons a l'espai nou, si ens truquen. aprendre a acceptar que no es pot conquerir completament.
l'ombra fa un sospir i des del sofà, allarga la mà cap al comandament i mira el reguitzell de dubtes, alliçonadora.
ja sona el telèfon. per fi. un alliberament.

violet violet violet




I took my love down to violet hill.
There we sat in snow
all that time she was silent still.

So if you love me
Won't you let me know?







La setmana passada, Chris Martin i tota la colla dels Coldplay van permetre la descàrrega des del seu web del primer senzill del seu nou disc. A mi, evidentment, això del violet em va encisar, la cançó... doncs de moment no tant. Els Coldplay han fet algunes de les cançons més boniques que he escoltat mai, i ara sembla que volen experimentar sons nous.
D'alguna manera és complicat: la veu del Chris Martin és única, preciosa, melancòlica, vaja, genial, i resulta inevitable que sonin d'una manera clàssica. Però és cert que en aquesta cançó en concret hi ha molta força de guitarra en un ritme massa lent que m'acaba marejant una mica. Bé, l'hauré d'escoltar més sovint.
Coldplay té un significat molt i molt íntim i és un dels grups que més m'agrada (i que vaig conèixer gràcies a un gran amic quan encara no sonaven gens ni miqueta per aquests contorns, cap allà l'any 2000). Vaig tenir la fortuna (malgrat l'amuntegament de persones) de viure'ls en directe l'any 2005 al Palau Sant Jordi: magnífics.
Com que imagino que ja els coneixeu, no us en explicaré res més. Hi ha cançons d'ells que encara em costa retrobar i que em provoquen sensacions particulars. De fet, crec que són fragments de vida que s'han quedat enganxats a ritmes i estrofes concretes i que ja hi romandran sense que s'hi pugui fer res.
Per no penjar aquí algunes de les seves cançons més tristes, posaré una nota de color i us enganxaré Yellow, del primer disc. Globus gegantins de color groc caient des del sostre, la sensació de tocar-los amb les mans, una pluja d'estels nocturna dins d'un recinte tancat.


un malentès













La vida que vivim és un malentès?

És possible que un dia el món s'obrís als nostres peus en conèixer algú, que tinguéssim un daltabaix emocional i que les circumstàncies ens portessin a allunyar-nos d'aquesta persona.
Hem pensat mai què hauria passat si no ens n'haguéssim allunyat? Quin significat hi ha darrere d'aquestes trobades sobtades, inesperades, estranyes i capaces de remoure-ho tot?

S'ha d'agafar aquest tren, abandonar la vida que portàvem, arrencar arrels, posar-ho tot potes amunt, canviar la rectitud per una sensació de big bang interior?

Els personatges de Sándor Márai sempre ho són, de rectes. Molt rectes, amb una moral i unes creences fermes. Paraules d'honor, nissagues familiars que pesen a l'esquena, emocions amagades, sostingudes, anihilades pràcticament. Cal fer el que s'ha de fer ("s'ha d'acceptar la felicitat així, en el seu estat imperfecte").

Divorci en Buda torna a omplir-me de plaer per la lectura d'un bon llibre, que repassa des del caràcter particular d'un protagonista tota una societat que pateix una malaltia similar a la d'ell, i que avança de dret cap a l'omnipresent pseudiàleg, que és la gran trobada entre dos pols oposats que s'han de trobar, que tenen una relació coneguda o no que els lliga sense remei, en el qual un parla i parla com si pensés en veu alta i on, al final, sempre es planteja una pregunta.
La pregunta és allò que sembla que ha de determinar el final, tot el llibre, però que ens enganya perquè es respon sola després d'haver-lo llegit sencer, cal anar del principi al final per saber que la resposta no serà suficient, que el comentari real s'ha d'endevinar entre línies.

Aquest algú pot ser terriblement recte i fer la vida que creu que ha de fer d'una manera correcta. Tanmateix... què passa amb els somnis? Podem ficar-hi cullerada? Resta per sempre més el big bang emocional en els somnis, com un missatge xifrat que fa voltes dins del nostre subconscient?

Divorcio en Buda, Sándor Márai, Salamandra

santa pau


Anys després, la Garrotxa continua igual de bonica, en lloc del marró sec de l'hivern fred té els tons verds, morats, vermells i grocs de la primavera avançada. Ara és una altra cosa, però són els mateixos ulls i hem d'espantar els esperits.
Els records vénen de cop i volta, d'una manera inesperada, tan trasbalsadora. Quan han de ser alegres es converteixen en cendra. Per què? Perquè, les coses, tendim a pintar-les de colors segons el nostre estat d'ànim. El passat, roman, però dibuixem records cada vegada que tornem a un lloc i en fem de nous: aquests indrets, rius, muntanyes, arbres, cases... són els mateixos. I les persones, les nimfes dels rierols.
I, tanmateix, el moment ha canviat. Aleshores, cal fer una reinterpretació i pintar-ho de nou, amb ganes, i posar flors aquí i pedres allà i deixar el passat en la memòria i seguir el que és nou i té blaus llampants de caloreta estrenada.
Doncs... passegem-hi!
Catalunya sempre és un bàlsam, un amagatall, un país màgic.
 

passejant barcelona