el meu llibre del 2007

Hajime té un gran amor, Shimamoto.

Però, com tot allò de la infància, com tot allò que la memòria corromp i modifica al seu gust, com tot allò que per extravagant ho convertim en màgic, sembla que Shimamoto és un gran amor inabastable, condemnat a ser sempre el seu gran amor més enllà de qualsevol vida feliç que assoleixi Hajime.

Després dels desencants de convertir-se en un adult, de la recerca del propi jo, de l'amputació dels sentiments de la seva primera nòvia, Izumi, i de moltes altres situacions agredolces, Hajime arriba a ser un home ben casat, amb fills i un negoci propi.

I només aleshores reapareix Shimamoto.

I només en aquell moment, quan tota la vida va endavant i el jazz omple de tranquil·litat el complex univers interior del protagonista, entra en escena aquest gran amor, aquesta atracció irrefrenable, el que és màgic i envoltat de misteri.

És de debò Shimamoto o és només l'altre jo de Hajime, que, malgrat tot, pugna per escapar de la bombolla còmoda i protectora d'una vida quasi perfecta?

Meravellós el capítol de la recerca del riu i la barreja que fa l'autor, sense que ens adonem en un principi, del que podria ser realitat amb el que podria ser un somni.

Quina és la història real? On està la mentida?

Sense cap mena de dubte, la meva novel·la del 2007 i el descobriment d'un escriptor que m'apassiona.

Haruki Murakami, Al sur de la frontera, al oeste del sol, Tusquets (compra'l a la catalonia!)