depasseig: nadalejant

Ja ha passat la primera part de les festes de nadal.
M'encanta el nadal.
A casa meva sempre hem sigut poc familiars, però hem fet pinya els quatre que érem més el gos i el lloro (quan hi eren). El nadal sempre va ser la part màgica de la infantesa: amb el novembre arribava el fred temible, que no suporto, i només volia quedar-me a casa, sota les flassades, i dormir i llegir. Però, de sobte, alguna cosa fantàstica s'esdevenia, els carrers de l'Eixample s'omplien de llum, la gent s'amuntegava a les botigues, l'olor de les xurreries de la Gran Via s'alçava al cel. Una permanent sensació de «sé que ha de passar alguna cosa, sé que ha de passar alguna cosa», envaïa l'ambient de la ciutat.

I passava, perquè caminant cap a la catedral a peu anaves a topar amb la fira de Santa Llúcia. Aleshores sabies que ja havia arribat el nadal.
A partir d'aquell moment tot feia voltes com els cavallets i surava l'alegria fent repicar les orelles. Sortíem a passejar, una vegada i una altra, per les paradetes de joguines i hippies, on sempre acostumes a trobar gent del barri que havies desat al bagul de les persones que ja no formen part de la teva vida. Et vénen al cap records d'altres èpoques, mentre prens dolços, escoltes nadales en català, i et refugies del fred en alguna granja de cantonada a fer un cacaolat.
La nit de nadal a casa sempre hi va haver cagatió, de la manera que fos (normalment amb forma de capsa de cartó enorme de televisor). Al col·le també en fèiem, però es disfressava de pot de dixan, perquè el tió és un ésser a qui li agrada vestir-se de qualsevol manera segons el lloc i les circumstàncies. El fèiem cagar, després d'alimentar-lo, i ens portava llaminadures, neules, torrons, massapans i alguna joguina.

El dia de nadal menjàvem sopa de galets gegantins i la pilota ―que bona.
Després, la tarda es feia llarga però tornaven els dies de passejar. Els canelons de sant Esteve o les llufes al carrer del dia dels innocents (érem el perill de la zona: bombes fètides, xiclets, llufes, trucades telefòniques...).
Amb el cap d'any començava la sensació que alguna cosa ja estava arribant al final, però sempre va ser molt emocionant prendre el raïm a casa, barallant-nos, competint, brindant i veient els espectacles lamentables de la televisó.

El millor, però, estava per venir.
La nit de reis. Pot haver-hi res de més fantàstic?
Primer la cavalcada, que la vèiem des de casa de la Clàudia i la senyora Teresa, les porteres, i que passava pel carrer Sepúlveda. Amb aquella emoció, sopàvem en algun bar amb els pares i després marxàvem a casa amb la iaia, a dormir.
Els reis dels petits són fabulosos, no recordo cap sensació millor. Dormia, i a les cinc de la matinada ja ens llevàvem, sortíem de les habitacions i descobríem un menjador farcit fins al sostre de regals. Era com entrar en un món màgic de joguines, disfresses, dolços...
Els reis de gran també són fabulosos. Vaig esbrinar, sense remei possible, el que passava durant aquell interval de son d'infant: els pares baixaven a la Gran Via, on les paradetes bullien de gent. L'ajuntament tallava el trànsit i tots els bars posaven xiringuitos amb frànkfurts al carrer. La gent jove i la gent gran anava amunt i avall, passejant, rient, menjant, fent les darreres compres. Molts compraven un regal i el deixaven als cotxes que es posaven en cada cantonada, que els recollien per als infants dels hospitals.

Ara la meva nit de reis també és així: paradetes fins a ben entrada la matinada, frànkfurts, cerveses, xerrades, darrers detallets, una pileta de regalets a casa del carrer Consell de Cent...
El dia sis sempre es lleva trist i cansat. Les paradetes són tancades o n'hi ha que les desmunten. Alguns aprofiten per vendre a preu de saldo el gènere que els queda. Passejar-hi és moure's entre fantasmes de cava de la nit anterior. Només resta el tortell, farcidet de massapà, fava i rei, i la tornada quilomètrica a casa amb la sensació, un any més, que el nadal és màgia.
El nadal m'encanta, no ho puc evitar.