Li agradava caminar quan enfosquien els carrers i semblava que el fum s'havia condensat en un núvol gris i blau marí de tempesta. El perill assetjant a les cantonades de pedra, gotes de pluja regalimant entre les costures que fan els arbres del riu i les bombetes blanques. Allò era caminar de debò l'esfalt, ensopegar-lo en cada passa curta i ràpida, sense collir flors grogues de pas de vianants, esclafades i amb aspecte de bonobús. El cel abaixava les mans i recollia els cabells humits. L'alenada es convertia en un llarg so de tub d'escapament antic i els balcons feien una reverència.
El Racó d'Ademús
Fa 5 setmanes
.jpg)
0 caminants:
Publica un comentari a l'entrada