el meu últim llibre del 2007

Per motius diferents, Iris Murdoch va causar cert aldarull en les meves aficions literàries fa cosa de dos anys. Algú me la va vendre molt bé: «si llegeixes "dones", si t'agrada la literatura anglosaxona i si trobes molt interessant la psicologia dels personatges, la barreja entre la racionalitat i la sensualitat, la realitat i allò oníric, és impossible que no adoris les novel·les d'Iris».

Ara per ara només n'he llegit dues, que m'han despertat sentiments molt diferents però que, com era d'esperar, m'han deixat completament atrapada i en silenci. El silenci és la reflexió: encara no he aconseguit no quedar-me quieta, mirant endins i fent net després de llegir-la.

He de dir que «El mar, el mar», la primera que en vaig llegir, a més a més en un moment vital certament cap per avall, em va colpir. Les imatges de somni, les actuacions impossibles, els desitjos irrealitzables i una increïble sensació d'ofec giraven com a fantasmes al voltant d'una trama molt real, malgrat tot, i d'uns personatges espectacularment vius assetjats constantment pel mar. Els pensaments, els diàlegs, les actuacions i sobretot les obsessions... tot hi pren un sentit vivíssim. Em vaig quedar de pedra davant de la que em va semblar una senyora novel·la imprescindible en qualsevol biblioteca, prestatgeria o tauleta de nit.

Aleshores vaig començar a indagar sobre Iris Murdoch i vaig descobrir que va ser professora i filòsofa, que va escriure més de vint llibres, i que va morir després de patir alzheimer. Aquesta darrera dada, per la importància que té en la meva biografia, em va fer sentir encara més una atracció fascinant cap a l'escriptora i els seus treballs, una mena d'unió extratemporal i de comprensió més enllà de les línies de la seva narrativa.

Ara tinc entre les mans, i acabaré probablement aquesta setmana, «El castillo de arena» (Alianza literaria), un altre llibre de boca oberta però silenci. Ben diferent de l'anterior, em va recordar moltíssim el dilema de C.S. Lewis i l'estimada Joy, molt ben pintat a la meva pel·lícula preferida de tots els temps, Shadowlands (insuperable Anthony Hopkins). Per què acaba algú de moral irrefutable, racionalitat absoluta i vida organitzada lliure de perills atret sense remei per allò que s'aproxima a la bogeria, a l'absurd, al somni? No deu ser perquè de vegades aquest món de cristall, protegit i càlid, no és més que una enganyifa, una màscara d'infelicitat i asfíxia? No deu ser que es miren les flors quan es passeja però que realment no es veuen ni s'oloren? I no resulta embriac l'aroma d'allò que ens fascina?

Mor, el protagonista d'«El castillo de arena», no és Lewis, però també és un professor d'Oxford, també porta una vida com cal, s'enorgulleix de cara a la galeria (i per autoafirmar-se) de la seva racionalitat i moral intatxables, però viu un matrimoni i una paternitat que l'oprimeixen. No deixa de ser un ésser incomprès, incapaç d'expressar els sentiments propis perquè és incapaç d'analitzar-los des d'un punt de vista que no sigui el prudent, que no sigui el socialment convingut dins del seu cercle de relacions. Però, just quan no tocava, apareix en la seva vida Rain. I aquesta Rain-Joy (es podrien dir mil coses sobre la semàntica dels noms dels personatges femenins, oi?!) ve per agafar-lo de la mà i fer-li olorar les flors.

Existeix una pel·lícula de fa poc que es diu Iris i que protagonitzen Kate Winslet (una de les meves actrius preferides) i Judi Dench i que tracta de l'etapa final de la vida de l'escriptora, quan va estar malalta. De vegades tinc moltes ganes de buscar-la i veure-la, i d'altres em fa una mica de por. Crec que, de moment, prefereixo conèixer-la a través de les seves lletres i, més endavant, ja intentaré descobrir-la com algú de carn i ossos. Per a vosaltres, lectors que passegeu, us deixo un post ple de referències a on trobar-la i, si no us sembla suficient, també he robat un fragment d'una de les seves darreres novel·les:

«Estic tan sol, va pensar ell, ningú m'ajuda, ningú em pot ajudar, ni tan sols demano l'ajut de ningú. Però què serà de mi, no estaré millor mort? Estic simplement incomodant i contaminant la terra. Sóc un mort en vida, la gent ha de veure-ho, per què no corren allunyant-se de mi? Ells sí que se n'allunyen, ells m'eviten. Cap veu no pot agafar-me, no seré capaç de pensar novament, no seré capaç de treballar novament, estic ferit permanentment. La meva ment ja no és lliure, la meva imaginació està completament enverinada, embussada amb un verí negre. Sóc una minúscula maquinària, ja no sóc un esperit humà, el meu esperit ha mort, el meu pobre esperit ha mort». The good apprentice.