no fue un sueño, lo vi: la nieve ardía

Fa gairebé dos anys, en el mateix tren, sortia el sol i no sabia quina força m'impulsava endavant. Tot volia saltar pels aires; però era bonic deixar-ho explotar, trencar-ho, estripar-ho, fer petits bocinets d'una cosa que, evidentment, era prohibida.
De vegades, t'aixeques ben d'hora i penses que no et reconeixes a tu mateix, que no ets tu qui guia la manera de vestir-te, de pentinar-te, de parlar amb els altres. Has canviat?
Potser has canviat, potser has estat tu qui ha esquitxat el panorama de grisos, ha fet mal a aquest i a l'altre, ha caigut de nassos contra les rajoles. Sí, devia ser així, però era una sensació de vida, una qüestió de permanència.
Així ho ha demostrat el temps, malgrat el que ens vam fer, el que vas fer. I sempre recordem els reis d'aleshores, i l'hivern fred entre cançons d'amor, passeigs, poemes i silencis. Girona.

Dos anys després, en el mateix tren però amb tu, estic convençuda que no vam canviar. El que passa és que ens havíem de conèixer i, al final, havíem d'estar junts.