des del mes de novembre estic fent un postgrau que es diu Diploma en cultura, lectura i literatura per a infants i joves que m'ha aportat experiències enriquidores (sobretot en l'escolta d'opinions i projectes tan interessants com els de Pau Rausell, la Fundación Germán Sánchez Ruipérez, Teresa Duran...) i d'altres de nostàlgia al més pur estil magdalena proustiana.
avui, per exemple, a la Gemma Lluch se li ha acudit preguntar-nos quin llibre ens va marcar en la infància (ja abans se'ns va interrogar sobre quin llibre ens havia fet prendre consciència de ser lectors adults) i això ha causat una mena de daltabaix emocional important carregat d'ohs i ais, jo també el vaig llegir, tens raó quins records, l'havia oblidat, etc.
jo tenia clara una cosa: havia de parlar d'El hòbbit, de Tolkien.
però abans d'explicar-ho, val a dir que he recuperat la meva veritable literatura infantil (vuit anys, penso). deixant de banda Superhumor de tota mena, els imprescindibles Tria la teva aventura de Timun Mas, Las Torres de Mallory, Els Hollister i d'altres que anaven bé per acompanyar les nits d'insomni, hi ha dos tipus de lectures que van marcar la meva història de la literatura infantil prèvia a la presa de consciència de lectora adulta.
1. El pequeño Nicolás. El llegíem al col·le, una vegada i una altra, fins atipar-nos-en. Me'l sabia de memòria. Ara no en tinc cap record concret, només de la coberta i de la forma especial com el plastificava el meu pare, que era molt diferent de com el duien plastificat la resta de nens (sí, era obligatori plastificar-se TOTS els llibres).
2. Les noies detectives. Deu ser per això que m'agrada tafanejar, ficar el nas a tot arreu, descobrir coses abans que ningú. Deu ser per això que m'agraden les coses ocultes, els misteris, tot allò esotèric que no té una explicació lògica, el romanticisme en el sentit estricte. No puc deixar de citar les meves detectives infantils preferides. D'una, la Meg, no n'he trobat foto, però adorava "Las trece brujas", llibre que llegia i rellegia i que causava una intriga que no disminuïa mai. De les altres, la Trixie Belden i la Puck, us en deixo les cobertes que jo mateixa vaig tenir a les mans fa anys i panys.
Quan hi penso, em ve al cap l'habitació del carrer Sepúlveda, davant de la cuina, amb un prestatge damunt del llit que semblava que havia de caure en qualsevol moment... Per cert, de la Trixie recordo un volum que parlava d'un genet que no tenia cap. Espero que no dubteu ni un segon sobre el fet que Sleepy Hollow és una de les pel·lis que em tornen boja.
.jpg)
0 caminants:
Publica un comentari a l'entrada