la toscana (i la girona italiana)

l'Arno és un riu que m'ha enamorat. Però la culpa la tenen els ponts que el travessen, tant a Pisa com a Florència, i que són capaços de fer-me viatjar en el temps i en l'espai.
No ho he pogut evitar i ara us ho mostraré amb imatges. A Pisa va ser a poc a poc. Mentre ens endinsàvem a la ciutat i ens allunyàvem dels monuments, ella em va dir: "Et duré a un lloc on no acostuma a haver-hi mai turistes. El perquè no el sé, ja que quan hi arribes, et quedes amb la boca oberta de tan bonic com és!". I així va passar.
















Santa Maria della Spina, Pisa


Com si l'haguessin deixat caure en perfecta harmonia, santa Maria della Spina observa l'Arno i els edificis de color pastel emmarquen l'escena de postal. I de cop i volta, un dejà vú, i l'Onyar i el call de Girona traspassen el meu cervell i em transporten a la meva terra. És possible aquesta germanor en la distància?
L'escena es repeteix al cap de dos dies. Aquí succeeix més ràpidament: l'onada de turistes ens condueix cap al Ponte Vecchio, a Florència, i les façanes de color pastel, més majestuoses, criden en perfecte català: has tornat a Girona!

Ponte Vecchio, Firenze

la visita

D’una manera silenciosa, però amb estil, va aconseguir escapar de sota la flassada. Encara no hi havia el sol penjat a la cantonada de la finestra humida, i, tanmateix, ja notava una escalfor punyent a la panxa. Suava. Va intentar alentir la respiració per continuar en silenci i no despertar l’altre.
Sabia perfectament el que havia de fer. A les fosques, encara que amb la vista acostumada als cantells de la cambra, va obrir un calaix i en va treure unes peces de roba. Les va ficar, maldestrament, dins d’una bossa de supermercat. Aquesta va cruixir. L’estil se li escapava i, alhora, el sol premia a poc a poc el marc de la finestra per començar a treure el nas.
No li quedava gaire estona. Haver triat una bossa de supermercat era una idea de principiant que repetia per oblit. Quina bestiesa, es va dir. Amb tota aquella traça que havia escapat dels llençols, lliscant amb suavitat sota el cotó, primer una cama, després l’altra, el tors alçat, la barbeta amunt. I ara, què?
L’altre es va moure lleugerament damunt del matalàs però no va obrir els ulls. La bossa tornà a cruixir quan hi va ficar altres peces de roba i unes sabates. Ja anava gairebé plena, calia anar de pressa.
El sol va esclatar dins de l’habitació i va il·luminar el front de l’altre, que va rondinar una mica. Ja feia tard. Havia de córrer. Va enviar un petó elegant a l’aire, va prémer la bossa de supermercat contra les costelles, va fer crec-cric, i va abandonar la cambra. Continuava com un llangardaix, amb aquella capacitat innata d’escapolir-se sense fer cap mena de soroll.
L’altre va alçar una pestanya, incòmode davant la nova llum, i es va incorporar amb la son enganxada a la cara, una mica marejat. Recordava, com cada nit, l’olor de suor i colònia a l’espatlla dreta, la sensació de tebiesa enganxada al pit. I, després, com sempre, una mena de líquid que se li escapava, que rodolava llit avall, per anar a petar al conegut cruixir d’una bossa. No obstant això, mai no hi havia ningú quan s’aixecava. Sempre estava sol.
Avui, però, va descobrir a l’angle sense llum del costat de la porta, una peça de roba de color verd ampolla. Li va fer la impressió que li devia haver caigut a algú que fugia amb presses. Es va alçar per collir-la. Si la desava, fins i tot si l’amagava, era probable que aquell misteriós visitant que tanta companyia li feia, tornés.
I a aquelles alçades, l’únic que volia era no estar sol.

la toscana (i els sabors)

a la Toscana, malgrat haver anat amunt i avall sense parar, reconec que he menjat molt bé. Era d'esperar, és clar. Potser ens ha faltat una mica més de coneixement enològic per acompanyar la manduca, però... no passa res! En el nostre idílic sopar luchesse de comiat del darrer dia, ens van recomanar un boníssim vi negre de la zona. Bé, que estava deliciós és indiscutible, i que vam riure a base de bé... Coses de la vinya italiana. Un dels efectes secundaris: anar a mirar sabates havent sopat, vora la mitjanit...

I bé, no cal dir que he tastat la pizza a Lucca, que he gaudit dels gnocchi a Pisa, que m'ha enamorat el rissotto de la Toscana, que gairebé m'agafa un cobriment de plaer amb uns exquisits pici al ragú, a Florència, i que he saciat les meves ànsies de gelat cremós a tot arreu. Un deu per al de xocolata blanca!

la toscana (i lucca)

Lucca és el lloc més inesperat del meu primer viatge a la Toscana. Es tracta d'un poble emmurallat per passar-hi un temps ben llarg gaudint del turisme que més t'agradi: llargs passeigs per les muralles envoltades de verd, compres cares a les botigues del centre, rutes amb bicicleta per tot el poble, itinerari d'esglésies farcides de segles d'art, dinars o sopars banyats en Brunello de Montalcino...

Si algun cop viatgeu a la Toscana, no deixeu de passar, encara que només sigui un dia, a la bonica ciutat de Lucca.


















A més a més, ella i jo vam ser de les visitants afortunades que vam gaudir d'un festival al poble dedicat al mestre Giacomo Puccini, nascut a Lucca. La nit del dia 11, després de sopar un rissoto, una lassanya i una panna cotta amb un bon vi negre de les vinyes de la Toscana, vam sortir a passejar i, a la plaça de l'amfiteatre, vam estar una bona estona escoltant breus peces de les òperes de Puccini. Un espectacle encantador ple de sons i imatges. La resta del poble també bullia de vida: les botigues obertes, els gelatti ben fresquets...

la toscana (i l'auto)

Ella ha estat la conductora oficial del viatge, sobretot tenint en compte que jo no condueixo: els que em coneixeu, ja sabeu que pateixo d'una terrible amaxofòbia que caldrà anar curant pel que ha de venir.

Però, de moment, m'agrada que em portin a tot arreu i ser una copilot bona i educada. I ella ho fa francament bé, i això que és esgarrifosa la conducció arriscada i anormal (sense normes, vull dir, :p) dels italians. Hem vist autèntiques bajanades al volant que farien estremir a qualsevol professor/a d'autoescola...!

Ulisses, Gattuno i la marededeudelesconductoresicopilots.

Anar amb cotxe a la Toscana ha tingut els seus moments d'impacte emocional: hem estat més que mai, des de l'autostrada, en contacte amb el camp toscanès, les vinyes daurades i vermelloses, els arbres frondosos i plens de vida, casalots i masies enormes de pedres antigues... Això sí, hem hagut de fer algun viatge llarg per carreteres "misterioses" que marcaven Siena 59 quilòmetres i al minut, Siena 63 quilòmetres, i així fins a l'infinit, en un trajecte que se'ns feia llarg i una mica circular, fins i tot, com si mai poguéssim assolir la nostra destinació.

D'aquestes travessies envoltades de Toscana en estat pur, recordo especialment els riures, Ulisses i Gattuno i la música. No puc dir que hàgim tingut una banda sonora autèntica: eren pocs dies i poc temps al cotxe. Però sí que hem abusat de Franco Battiato, del qual les dues en som unes bones fans, i d'altres músics italians, com ara Fabrizio de André o Le Orme.

No patiu, és lògic que penseu que aquest poti-poti de cançons és incomprensible i fruit d'unes ments perverses, però he volgut triar aquelles amb les quals hem compartit els moments de més diversió (riallades de plorar mentre paràvem per fer fotos) dins de l'auto.

un incís

tornem a passejar, després d'un fantàstic incís amb Ell a Calella de Palafrugell, gaudint del mar, de les havaneres, del camí de ronda, dels sonsos... Reconec que no he deixat el mar res més que per pujar al far de Sant Sebastià, per això resta pendent per un altre any la visita a la fundació Josep Pla i a Romanyà de la Selva, a la Mercè Rodoreda. No passa res. Necessitava un bany d'Empordà: una bona dosi ajuda a combatre tota mena de tristeses.

I diu Joan Maragall:

Cap a la part del Pirineu,
vora els serrats i arran del mar ,
s'obre una plana riallera, és l'Empordà!
Djgueu, companys, per on hi aneu,
digueu, companys, per on s'hi va.
Tot és camí, tot és drecera,
si ens dem la mà!

Salut, noble Empordà!
Salut, palau del vent!
Portem al cor content, una cançó!

Pels aires s'alçarà, pels cors penetrarà,
penyora s'anira fent de germanor una cançó!

A dalt de la muntanya hi ha un pastor,
a dintre de la mar hi ha una sirena.
Ell canta al dematí, que el sol li és bo;
ella canta les nits de lluna plena.

Ella canta: -Pastor, em fas neguit.
Canta el pastor: -Em fas neguit, sirena.

-Si sabessis el mar com és bonic!
-Si veiessis la llum de la carena!
-Si baixessis series mon marit!
-Si pugessis ma joia fóra plena!

La sirena es féu un xic ençà,
un xic ençà el pastor de la muntanya,
fins que es trobaren al bell mig del pla
i de l'amor plantaren la cabanya: fou l'Empordà

la toscana (i els cadenats)

jo no l'he llegit, però Ell va comprar el llibre fa temps i el tenim pendent. Parlo de l'obra de Federico Moccia, que ha causat el naixement d'una nova tradició amorosa a Itàlia, i que s'encomana!
Es tracta dels cadenats de l'amor: originalment, i segons el llibre Ho voglio di te, els enamorats escriuen els seus noms en un cadenat, el lliguen al pont Milvio, i llencen la clau a l'aigua per estar units per sempre.
La febre, però, s'ha estès. Ara qualsevol pont o indret romàntic val per a aquesta comesa. Fins i tot, hi ha cadenats de l'amor virtuals a la pàgina de l'autor!
Ella i jo vam voler lligar un cadenat de l'amistat, en record d'aquest viatge tan fantàstic, però, en fi, despistades que som, vam oblidar fer-ho. Segurament ella intentarà complir la promesa i Torí serà el lloc triat. Ho aconseguirà?
Sigui com sigui, us deixo una mostra d'aquests cadenats eterns que vam veure sobre el riu Arno, al Ponte Vecchio, Florència.

la toscana (i l'eco del Battistero)

a la piazza dei Miracoli, a Pisa, acabada de baixar de l'avió (en una mena d'estat d'embriaguesa provocat pel pànic a volar), em va sobtar un monument en concret: el Battistero.

ja m'havien advertit que la torre Pendente (el Campanile de la catedral) l'única gràcia que té, en comparació amb la resta del conjunt, és això, que és pendente, és a dir, que està torta.

És bonica, no es pot negar, però al costat del Battistero tot sembla més poqueta cosa... De tota manera, no us vull enganyar: la piazza sencera, amb tot el que conté, és meravellosa.

I torno al Battistero, que em despisto. Per fora, és una absoluta joia de la construcció. Començat l'any 1153, presenta a la part inferior les principals característiques de l’art romànic. En canvi, els gablets i pinacles que coronen els arcs principals de la primera planta són gòtics. Una cúpula amb forma de piràmide cobreix l’edifici que s’obre per quatre portades gòtiques esculpides.

A l'interior, crida l'atenció la sobrietat i el gran espai de l'edifici, i cal destacar-hi dues coses que em van encantar. La primera, la pila baptismal de Guido Bigarelli.

I la segona, el moment en què es tanquen totes les portes, no et deixen sortir ni fer soroll, i un senyor o senyora es posa a entonar melodiosament perquè tothom pugui gaudir del fabulós eco de l'indret. Una meravella absoluta.

la toscana (i els rosetons)

els objectes circulars que fan de cim a les esglésies m'enamoren. són l'ull a través del qual l'edifici observa, impassible, tot allò que s'esdevé a l'exterior i a l'interior. ara us presento alguns dels rosetons dels quals he pogut gaudir a la Toscana.

il duomo (santa Maria del Fiore), Florència

santa Croce, Florència

santa Maria Novella, Florència

il duomo, Siena

san Michele in Foro, Lucca

san Cristoforo, Lucca

santa Maria della Spina, Pisa

la toscana (i mercè rodoreda)

el segon dia a la Toscana, el dia 9, el vam passar durant tot el matí a Lucca. En parlaré més endavant, però ara cal que especifiqui que Lucca és el poble on teníem el quarter general: hi fèiem nit, hi esmorzàvem i era el cor del nostre viatge.

Ella ja hi va ser l'any passat i sabia perfectament el que feia recomanant com a centre neuràlgic aquest indret de la Toscana envoltat per le mura frondosa d'arbres i pedres. És impossible no caure absolutament enamorada de Lucca i voler tornar-hi, almenys, una vegada més en la vida.

I no sols perquè és un dels llocs més bonics que he vist mai, ja que barreja a la perfecció l'art antic amb el poble pintoresc, els restaurants típics de la Toscana, el verd humit dels boscos i la màgia musical de Puccini, que hi va néixer, sinó també perquè a Lucca succeeixen coses que, senzillament, la raó no pot explicar.

La llibreria Edison, al cor de Lucca, obre pràcticament tot el dia i gran part de la nit. Ella em va recomanar amb fervor que hi anéssim. Com negar-m'hi, si una de les coses que més m'agrada fer quan viatjo és segrestar llibres i portar-los a casa...! Ja ho havia fet a Lisboa, amb uns quants poemes de Pessoa en la seva llengua original. O fa poc, també, a Astorga, quan em vaig trobar per fi amb la Janet Frame... Només entrar a l'Edison, el meu cor va botar d'alegria inesperada: llibres i prestatgeries infintes de més llibres, tots al meu abast, en italià, una llengua que estimo especialment.

Com que no sabia per on començar, em vaig quedar palplantada a l'entrada, davant dels llibres de butxaca, mirant títols a l'atzar. Ella reia i em deia: "la llibreria és molt més gran, eh?". I, aleshores, va ocórrer el fet magnífic i trascendental que només passa alguns cops. S'han de donar tot un seguit de circumstàncies felices per aquestes troballes. Però, va ser així, i, jo, tan afortunada per aquest succés, només que podia subjectar entre les mans aquell llibre, com si fos el tresor més preuat de la humanitat.

En una fracció de segon, tan petita que ni vaig entendre què és el que s'estava esdevenint, el meu cap va pensar: "seria fabulós trobar La plaça del diamant en italià", mentre els meus ulls anaven descendint, sense seny que els guiés, per damunt d'uns lloms de llibre blau marins, fins que van topar amb un Mercè Rodoreda blanc i de costat. "Aquí ho tens", semblava que em digués una veueta a l'orella.

Me'n feia creus! El vaig tocar, amb suavitat, per treure'l de la presó on el tenien, tan quiet i solitari envoltat d'altres títols. Quins títols? Quins autors...? Sóc incapaç de recordar-ho. Només sé que en aquell moment havia trobat la traducció italiana de La mort i la primavera de la Mercè Rodoreda, a Lucca, Itàlia, un 9 d'agost de 2009 a les 15 de la tarda. I ja no me n'he pogut separar.

I passi si erano fermati. Tutto era così calmo e io ascoltavo con tanta attenzione che mi sembrava di sentire il respiro di una persona e tutto questo ascoltare e sembrarmi di sentire diventava un peso in mezzo al petto: lo stesso fastidio doloroso di quando passavano le ore e il paese era vuoto e facevo proprio fatica a vivere chiuso nell'armadio... E aspettavo... uguale. E non era cambiato niente: le foglie erano le stesse, e gli alberi e le farfalle e il tempo che sembrava morto dentro quell'ombra... E tutto era cambiato.

La morte e la primavera [La mort i la primavera]. Traducció de Brunella Servidei. Palermo: Sellerio editore, 2004.

la toscana (i petrarca)

li he promès a ella una narració d'aquest viatge juntes a la Toscana. Ella és meticulosa i una gran narradora d'art: et guia a través d'un diari exacte de totes les coses que han existit. Jo, malauradament, no en sé. I vaig fent desvariejos entre allò que més recordo i allò que empeny per sortir de la gola, en forma de poema. Sóc un passeig enredat enmig d'un laberint. I, tanmateix, el cor em batega amb una força inusual perquè ha estat un dels viatges més feliços que he fet mai: art, menges, riures i unes ciutats de conte de fades. Per on podria començar? Pel començament, absolutament, no.
El dia 10, això sí, el vam passar a Florència, amerades de tantes descobertes (per a ella, segones descobertes, vistes algunes des dels meus ulls), i, entre aquestes, vam seure a l'ombra de l'entrada de la galeria dels Uffizi i ens va fer companyia (oh, quina immensa companyia, potser immerescuda!), Francesco Petrarca.



















Pau no conec...

Pau no conec, i no puc moure guerra;
temo i espero; cremo i sóc de glaç;
volo per dalt del cel, i jec a terra;
res no estrenyo, i el món retinc al braç.

Qui em té en presó no em tanca ni em desserra,
per seu no em guarda ni em desnua el llaç;
i Amor no em puny amb l’arma ni em desferra,
i no em vol viu ni treure’m de mig pas.

Hi veig sense ulls, i sense llengua crido;
morir espero i d’ajuda faig exhort;
m’odio a mi i d’algú sóc amorós.

Visc de dolença i ric en plany assidu;
igualment em desplauen vida i mort;
en tal estat em veig, dona, per vós.


Cançoner CXXXIV

Traducció de Miquel Desclot

Francesco Petrarca

letteratura d'estate

encara sota els efectes deliciosos de la bella Itàlia, i sense esma d'escriure'n res fins que no em passi aquest xoc de felicitat passegívola, us faig cinc cèntims de tres dels meus llibres de l'estiu, per anar fent boca.

bessones vestides de blau, mary higgins clark, labutxaca. aquest llibre el vaig devorar. després del larsson, només que tenia ganes de novel·la negra per llegir de pressa, amb neguit i fent suposicions. Va omplir totes les expectatives. El millor, que no s'assembla al Larsson (i la cura de desintoxicació ha funcionat). El pitjor, la vaig devorar, atropellant les línies i amuntegant idees. Vaig patir a base de bé: quin neguit en frases i capítols tan curts! Autèntica por d'inquietud. Una obra fabulosa per als amants de la intriga.

frankie addams, carson mccullers, empúries. Bé, aquesta novel·la no la puc resumir en quatre línies... Puc dir, això sí, que me'n vaig cap a l'euromed amb una altra novel·la de l'autora, El cor és un caçador solitari, ja que no en vaig tenir prou. És massa bona: sap usar el llenguatge, recargolar-lo, donar-li forma i fer-lo ballar. És una autèntica mestressa de la creació de personatges. No, no, no en diré res més fins que no la digereixi com toca i la sàpiga mostrar tal com es mereix. Una veritable recomanació per tothom: no pot passar desapercebuda.

la solitud dels nombres primers, paolo giordano, edicions 62. L'he acabat ara mateix i he de reconèixer que no ha estat ni de bon tros el que jo pensava que era. M'esperava un bestseller com qualsevol altre, amb matemàtiques com a nus, amb acció, amb misteri... Abandoneu la idea de comprar-lo si esteu convençuts que és això: res més lluny de la realitat. Un llibre d'un pessimisme absolutament inquietant, terrible per llegir a l'avió si tens pànic a volar, depriment. I ni tan sols podria dir en favor seu que és tendre. És, senzillament, trist. No m'ha desagradat la forma en què està narrat ni el que tracta de transmetre, però no la considero una lectura d'estiu.

enganxifosa

viure lluny de Barcelona m'ajuda a idealitzar-la. L'estimo molt, sobretot, perquè no la tinc. Aquesta mena de coses ja passen amb els grans amors. Els fas grans, els vols sempre. Els admires, els enyores. La gelosia de tot aquell que els tasta o els coneix et cou com una nafra ben oberta enmig de la panxa.

Però Barcelona és, en realitat, enganxifosa. I sí, com els grans amors que atansem, se'ns ennuega, ens deixa mala flaire, ens fa caure als peus les teules de construir grans terrats. Sempre serà la meva ciutat, la infantesa de xamfrans de l'Eixample i tantes coses que han canviat i hauran de canviar. La foscor i humitat d'un entresòl amb un gran pati d'illa. El soroll i la xafogor d'un cinquè vora l'hospital. Barcelona és tot allò que vull, i, per això, les ferides, les operacions, les rastes, les cremes, una ratlla d'ulls, un color a les ungles, un vestit nou, un ull de poll, una mala nit... totes aquelles coses que es van clavant al seu damunt l'allunyen de mi.

Aleshores vull el silenci del meu barri. La tranquil·litat. La fresca. I enyoro la meva vida normal i corrent i me'n vaig a dormir somiant que, algun dia, potser, qui sap, tindré un pis vell, de sostres alts i porticons als balcons, mosaics a les rajoles i escales de marbre desgastat, i que seré més feliç.

I tot, perquè han tancat la Xicra, a la plaça de sant Josep Oriol, al costat del carrer del Pi. Va ser un lloc molt important per mi. Ja no hi és.