de descans uns dies

La que passeja necessita un parèntesi, kit-kat, spa, sol i platja, pont de maig, artteràpia, dormir, un break... La que passeja deixa de passejar uns dies. Prendre's uns dies sabàtics és necessari: potser són hores, dies, setmanes. Evidentment que ja ho he pensat, eh?, que què faré amb tanta cosa que se'm ve al cap i que penjo al bloc com a via d'escapament personal, per compartir, per ensenyar o per exhibir. Doncs ho desaré ben doblegat al calaix de la tauleta de nit per quan torni.

No us deixo sols en el camí. Avui, mentre passejava per la fira del llibre de València (indignant la paradeta de fira petita i asfixiant on es llegien els poemes d'Ángel González) ha arribat a les meves mans, per pura casualitat, Pomelo.

Pomelo és un elefant rosa amb una trompa molt llarga que viu en un hort. En el llibre que he comprat, Pomelo es fa moltes preguntes, de la mateixa manera que ens les fem nosaltres: allò que no entenem (i que cadascú escrigui aquí el seu interrogant personal) i que condiciona el nostre humor, també li succeeix a Pomelo ("A veces, sin razón aparente, Pomelo deja todo lo que está haciendo y comienza a preguntarse cosas").

Com que una no pot deixar de creure en la màgia, quan he obert aquest llibre il·lustrat el primer que he vist ha estat el dibuix d'un elefantó molt particular, al costat d'una dent de lleó (que em perdoni la Rodoreda, però no sabia quin aspecte real tenia la flor en qüestió fins que no l'he vist a la Viquipèdia: ignoràncies de la modernor), amb cara de catàstrofe continguda, on es llegia: "De pronto, después de tanta alegría, Pomelo siente como una pizca de ganas de estar triste". I aquí era la màgia: he comprès Pomelo com si l'hagués estat buscant.

El llibre no és massa car ni massa aparatós, ben al contrari, els colors són lluents i atractius, les frases originals però properes, i la grandària és la d'un llibre de butxaca. I n'hi ha una col·lecció sencera perquè trieu quin Pomelo us escau millor.

Canviant, així de cop, dels llibres a la música, des de Granada m'arriba una cançó via mail que m'agradaria que compartíssim (gràcies, Metre). La cançó és de la banda sonora d'una pel·lícula anomenada Once, un musical romàntic que no he vist i del qual no havia sentit a parlar fins ara, però podeu investigar-lo a l'enllaç de la foto.

La cançó es titula Falling slowly i la canten en Glen Hansard i la Markéta Irglová. Reconec que feia molt de temps que no escoltava una cançó tan bonica i tan senzilla alhora. Potser, fins i tot, li podria servir de banda sonora a Pomelo en el capítol de Tristezas de huerto. Jo crec que li agradaria molt.

Doncs amb el vídeo d'aquí sota m'acomiado fins ben aviat, podeu escriure'm comentaris, o enviar-me emails o no fer absolutament res més que fer bondat, llegir molt i cantar molt a la dutxa de bon matí (que com diu la Coixet, això determina l'humor del dia, i com apunten des de L'Espolsada, si canteu Antònia Font, millor!).

descongelant la nevera

La primavera, malgrat l'espera impacient durant l'hivern, no prova bé. Que em perdonin els romàntics, però mireu al vostre voltant i adoneu-vos-en: la major part de la gent té son, està cansada i taciturna. Perquè, vejam, a tots ens entra l'empenta sobtada del vull-sol i passeigs, cerveses al capvespre, lluna per la finestra oberta a les nits. I això que a les nits el fred no pela però fa nosa.

Potser és una emoció personal i no estic sent objectiva. Segurament és culpa d'haver tornat a posar música de fa temps, de conviure amb el dolor més de deu dies seguits, d'haver de descongelar la nevera en lloc de sortir a passejar al riu, de necessitar una taula com deumana, de tantes coses que no tenen res a veure amb la poesia. I cau un mot i diu...

El gel
escalfa l'estança en penombra,
que fa un sol de ple estiu
d'enfonsar les ungles en petxines
havent de recollir de terra
un grapat de nusos
convertits en dubtes.
El gel
es fica a les orelles aigualit,
i aleshores, embolicada,
caic en un somni de passadissos
havent de recollir del llit
llençols planxats
que no han existit
convertits en un plaer autèntic.

canvi de plans

Finalment avui no seré a la Fira. De tota manera, dilluns a la tarda és probable que m'hi trobeu, a la caseta de Botafocs. Us ho confirmaré al llarg del cap de setmana. Disculpeu tots aquests inconvenients.

Això sí, diumenge al matí també em podeu trobar a l'homenatge a Ángel González.

primavera i trinaranjus

Gran notícia per als fans d'Antònia Font! El dia 21 de juny, en ple solstici d'estiu, toquen a València, a la sala Heineken.

Antònia Font és un grup de mallorquins que fa una música diferent. En què es diferencien? En el fet que són indefinibles. Divertits, surrealistes, originals... astronautes? Sigui com sigui, ningú pot quedar indiferent davant d'una cançó d'aquests nois.

Us deixo la lletra d'una de les cançons que més m'agrada, Tots es motors, i jutgeu. Si cliqueu a la imatge, n'escoltareu una altra... Compreu-vos-els, que són de la terra, canten en català i, a més, enganxen!

Encara no m'ho crec
i ja torn a ser a un satèl·lit
que fa voltes en línia recta.
T'has fet desaparèixer
i jo he perdut sa corba
i s'anestèsia, i he plorat.
Necessit un centre de gravetat,
necessit un atles d'espirals
que me dugui a conèixer i a tancar
una fonoteca d'auriculars.

I que sonin tots es motors
d'impossibles aviadors,
que te duguin a comprovar
que es teus somnis són africans.

Mos estimàvem,
mos destrossàvem mútuament ses vides,
mos acabàvem, mos fèiem companyia,
mos caducàvem, mos dedicàvem
quasi sempre es dies,
mos sexuàvem, mos gastronomíem.

Que s'encenguin es aspersors,
que mos reguin tots es codonys,
que no sé si s'han de regar,
perquè jo som més de la mar.

agonia de llum

Encara no me'n sé avenir, estic feliç com una nena amb un caramel! Volia aquest llibre, aquest, aquest llibre i... ja el tinc! Només que faig que mirar-me'l, tocar-lo, llegir-ne fragments, copsar idees, paraules, dibuixos...

Mercè Rodoreda,
Agonia de llum,
Angle editorial
(inclou sonets,
quadres,
correspondència amb Carner...)

Gràcies a Ell, per aquest fantàstic regal de sant Jordi!

sant jordi matiner i ple de versos

com que no en saps, deixes caure maldestrament un paquet embolicat sobre els meus genolls. l'obro i esclaten versos. tu romans seriós i jo omplo el cotxe de roses imaginàries perquè no sigui tan tens. fa olor de terra. t'estimo.

XXXVIII

I jo, que al lloc d'amor era tornada,
vaig adonar-me que no era jo:
per l'esbarzer, pel riu; per una flor
sola i només de soledat voltada.

Agonia de llum! Tèbia agonia
d'un aleteig sobtat en el pollanc,
d'un tremolor en la flor color de sang
que en aigua sense cel es reflectia.

Alta vingué la nit: tranquil·la i alta;
damunt la rodonesa de la galta
lliscava amarga la dolçor del plor.

Fugir!... Deixar i fugir! Si m'aturava,
dreta al mig del camí, l'aire em portava
panteix de fulles i un sospir de flor

Mercè Rodoreda, Agonia de llum

ESPERA

Y tú me dices
que tienes los pechos vencidos de esperarme,
que te duelen los ojos de tenerlos vacíos de mi cuerpo,
que has perdido hasta el tacto de tus manos
de palpar esta ausencia por el aire,
que olvidas el tamaño caliente de mi boca.

Y tú me lo dices que sabes
que me hice sangre en las palabras de repetir tu nombre,
de golpear mis labios con la sed de tenerte,
de darle a mi memoria, registrándola a ciegas,
una nueva manera de rescatarte en besos
desde la ausencia en la que tú me gritas
que me estás esperando.

Y tú me lo dices que estás tan hecha
a este deshabitado ocio de mi carne
que apenas sí tu sombra se delata,
que apenas sí eres cierta
en esta oscuridad que la distancia pone
entre tu cuerpo y el mío.

Caballero Bonald, Poesía amatoria

el dia dels enamorats

Avui és sant Jordi. Un dels dies més bonics de l'any. És el dia de l'amor i de la lletra: ho he viscut des de petita. Poemes, llibres, parades de llibres, senyeres, roses de tots els colors i aromes, parelles que s'esperen a la sortida de qualsevol lloc, rambla amunt, rambla avall. La clàssica rosa del pare, que no se n'oblida mai. Els jocs florals de l'escola. L'olor de primavera als carrers. La calor. El xiuxiueig de tantes persones que surten a caminar. La ciutat plena a vessar. Quina enyorança de Catalunya, de Barcelona, de l'Eixample... El dia dels enamorats, però de debò. Com cap altre.

Negar-me en tu desposseir-me
d’aquesta rigidesa que m’emmotlla
i em dóna cos fluir sense contorns
lliscar pel tacte obert de tota cosa
amarar les parets l’ eix que ens endega
filtrar-me llenegar per les clivelles
dels temps esllavissar-me sense fites
rossolar pel teu cos com una bola
de neu que s’ageganta i s’incendia
allau roent endins de tu neu fosa
fluir fluir sense confins negar-me
en tu negar-te: i afirmar l’empremta
vivent, imperceptible, de l’amor sobre l’aigua.

Maria Mercè Marçal

em podeu venir a veure a la fira

Aquest divendres dia 25, de 17 a 21 seré per la Fira del Llibre als Vivers de València.

Em trobareu a la caseta 54-55 de la llibreria Botafocs, amb els de Bullent.

Podreu comprar L'aigua o demanar-me que us la signi, o preguntar-me tot allò que vulgueu, o criticar-la o parlar del depasseig o dir-me hola... En fi, trieu allò que més us vingui de gust!

sóc vertical

Però m’estimaria més ser horitzontal.
No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra
xuclant minerals i amor matern
perquè cada març esponerosa brosti,
ni tinc la bellesa d’un jardí amb flors
que faci que m’emplenin d’ohs, i espectacularment em pintin
ignorant que aviat m’esfullaré.
Comparat amb mi, un arbre és immortal
i una tija en flor no és alta, però és més vistosa,
i d’un en voldria la longevitat i la gosadia de l’altra.

Aquesta nit, a la llum infinitesimal de les estrelles,
els arbres i les flors han estat escampant la seva fresca olor.
Em passejo entre ells però cap no se n’adona.
De vegades penso que quan dormo
dec assemblar-m’hi a la perfecció
–els pensaments abaltits.
Per a mi és més natural, ajaguda.
Aleshores el cel i jo conversem obertament,
i seré útil quan definitivament m’ajegui;
llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran
temps per a mi.

Sylvia Plath

els núvols

Estirada al sofà, ella es preguntava per què hi ha gent que s’entesta a caçar núvols.
–Quina bestiesa.
Podia veure les puntes dels dits i eren com muntanyes amb els cims mal retallats: una serralada tova.
Després, s’enroscava com un gat i es dedicava a no fer res.
Ell, com sempre, arribava a la mateixa hora i feia el seu ritual. Polit. Evident. Li apartava a un costat les cames i s’asseia al sofà, ben recte, i engegava la tele.
–Per què creus que la gent caça núvols?
–No ho sé.
–Deu ser, potser, perquè com que ja ho tenim tot a l’abast...
–No comencis...
–Com que ho tenim tot a l’abast, sempre volem allò inabastable.
–I això a què ve, ara?
La pregunta no anava acompanyada d’una mirada. Ella esperava una mirada.
–A tu t’agraden els núvols?
–No gaire –ell responia per compromís, perquè estava massa capficat a descansar després d’un dia ple de daltabaixos.
–Jo trobo que són interessants. Són com...
–Sisplau, deixa-ho estar.
–Són com tots els pensaments que no es poden complir. Saps què vull dir? Les bafarades dels còmics quan algú està pensant tenen forma de núvol.
–De debò, no tinc ganes d’escoltar-ho.
–Aleshores, els pensaments es condensen i fan núvols. Alguns són bonics i fan formes: són desitjos similars. D’altres, són terribles i plouen. N’hi ha de bruts, de dispersos, de...
Ell es va posar dret, va encendre una cigarreta i va obrir la finestra per a fumar-hi, abocat, mirant el carrer.
–No t’entenc. I jo...
–Mira.
–Què?
–El cel. El cel s’ha fet vermell.

todos ustedes parecen felices

…Y sonríen, a veces, cuando hablan.
Y se dicen , incluso,
palabras
de amor. Pero
se aman
de dos en dos
para
odiar de mil
en mil. Y guardan
toneladas de asco
por cada
milímetro de dicha.
Y parecen -nada
más que parecen- felices,
y hablan
con el fin de ocultar esa amargura
inevitable, y cuántas
veces no lo consiguen, como
no puedo yo ocultarla
por más tiempo; esta
desesperante, estéril, larga
ciega desolación por cualquier cosa
que -hacia donde no sé-, lenta, me arrastra.

Ángel González

Recordeu:
Homenatge a Ángel González a càrrec de Luis García Montero, Felipe Benítez Reyes, Vicente Gallego i Carlos Marzal
Organitza: Fira del Llibre de València, Espai d’Activitats 1
Diumenge 27 d'abril a les 12.30

de vegades, a l'abril, és el que passa

La Fira del Llibre de València és a punt de començar... el dia 24, després de sant Jordi (heu passejat algun cop per la ciutat comtal amb l'olor de roses i de pàgines de llibre? És el més deliciós del món), començaran als jardins de Vivers les activitats al voltant del llibre i de la lectura. Entre elles, rescato de la pàgina de l'Associació d'Editors del País Valencià que enguany es retrà homenatge (no hi ha escriptors i escriptores en llengua catalana prou rellevants a qui retre homenatge a València?) a Ana Maria Matute i Ángel González. Malgrat la meva queixa entreparentecitada, sóc molt feliç per poder anar a una lectura pública d'alguns dels poemes del magnífic Ángel, que ja coneixeu pels passeigs d'aquest bloc.

Sobre Ana Maria Matute, diré que des que vaig treballar a la biblioteca d'hispàniques que sempre he volgut llegir Primera memoria. Que per què? Doncs no sé, segueixo amb la superstició màgica d'allò que deia que els llibres et busquen i et persegueixen i al final no en pots escapar. Això de llegir llibres per obligació hauria de ser poc sovint. Una de les llibertats de les quals més he gaudit de gran ha sigut el fet de poder triar les lectures que em donés la gana, encara que fossin incoherents les unes amb les altres, encara que fossin previsibles, estranyes, comunes, estrafolàries, desconegudes, tòpiques... He fet dels meus gustos lectors un autèntic caos. Però gaudeixo com una bona golafre de la lletra que sóc.

Primera memoria va arribar, finalment, quan potser no tocava, no sempre ho encerto. Aleshores tot estava potes enlaire i la seva lectura va durar massa temps per ser un llibre no excessivament llarg. De tota manera, aquesta novel·la, una mica a l'estil d'aquella altra novel·la de guerra sense guerra de la qual parlava quan esmentava la Rodoreda, és ben feixuga i complicada de llegir de bon començament. La Matute escriu cap endins.

Que per què? Es tracta de la prosa, una prosa absorbent i molt molt molsosa, càlida, gairebé xafogosa, sensual, plena d'imatges que has d'anar desxifrant com qui va apartant amb les mans una boscúria espessa i humida que impedeix de respirar bé.

Enmig de l'ambient d'una illa (Mallorca?) d'un estat en guerra (la guerra civil espanyola, és clar), una nena de caràcter especial i món interior complex, es fa adolescent. I aquest ambient de guerra i no guerra, la família, els bàndols de la contesa, els secrets que amaguen les històries dels adults i les relacions amb altres nens de la seva edat, marcaran un pas tan important en la vida de qualsevol persona i en determinaran el que passarà després... Que passarà en la segona part de la trilogia, Los soldados lloran de noche.

Perquè aneu fent boca de tot això, deixo un fragmentet d'aquesta novel·la i un poema d'Ángel González musicat per Pedro Guerra.

Siempre recordaré aquella luz rosada, donde todo parecía sumergido en un vino maravillosamente dorado. Aunque ya no estuvieran las magnolias y se hubieran muerto las flores -excepto las rosas encarnadas tan oscuras y profundas que parecían negras, como de una sangre seca pero aún viva, estremecedora-, estaba todo el aire lleno de un aroma intenso.

el cel en una habitació

El bloc de J. M. Tibau m'ha portat a recordar una cançó preciosa que vaig sentir la primera vegada de boca de la Carla Bruni (la qual va fer un primer treball musical impecable i que recomano convençudíssima: regaleu el Quelqu'un m'a dit per sant Jordi!): Il cielo in una stanza.

Il cielo in una stanza és una cançó original de Gino Paoli (Sapore di sale o la que més m'agrada a mi, Senza fine) que va cantar Mina i que suposo que deu haver versionat molta més gent, però jo aquí ja em perdo.

El que sí que sabia, i vaig recordar llegint en Tibau, és que Battiato també l'ha cantat i és potser la versió que a mi més m'agrada: al meu parer, l'ha encertat del tot. Però com que tots ja sabeu que m'agrada Battiato i ja n'he posat unes quantes cançons i lletres al bloc, ara us regalo la versió de la Carla Bruni perquè us adoneu que, a més de personatge públic a la francesa i persona amb ganes de fer-se mirar, té una veu dolcíssima.

Això sí, he d'apuntar que la Bruni la canta en francés i en italià. La primera part és la francesa i la segona, a partir del minut 2:40, en italià. Trieu la que més ràbia us faci.

I jo em quedo aquí, mirant el cel en la meva habitació, cosint núvols que no són res més que les cortines que no he penjat mai.

la dona trencada

El primer cop que vaig tenir un llibre de Simone de Beauvoir entre les mans em va passar allò que sempre em passa, maleïts prejudicis, de no voler-lo llegir perquè és allò que sempre-et-diuen-que-has de llegir, i que és tan feminista, i que si ets dona i d'esquerres i no has llegit El segon sexe que a on vols anar a parar, etc.

Però el cert és que aquell llibre anomenat Memorias de una joven formal, posat al prestatge amb el llom lleugerament sortit enfora, semblava que m'estava demanant a crits que el salvés d'aquella presó de llibres de butxaca que ningú no compra. El vaig agafar, amb cura, en vaig llegir la contracoberta, el vaig tornar deixar, amb cura, me'n vaig anar a fer un tomb i... Sí, sóc feble. El llibre volia venir amb mi, i a mi ja m'havia encisat aquella frase que deia (obert el llibre a l'atzar, quina barra, com si els llibres s'obrissin a l'atzar, ells sempre saben segons qui els agafa per quina pàgina en concret s'han d'obrir!) "Quizá me encuentres ridícula, pero me despreciaría si no me atreviera a serlo alguna vez".

Doncs apa, me'l vaig llegir i en vaig gaudir moltíssim. Em va sorprendre sincerament i sobretot afectivament la seva prosa i la vaig haver de posar en aquell raconet dels tresors, i de tant en tant s'escapava algun fragment: "Una vez esa desesperación establecida, como yo seguía existiendo, debía arreglármelas en la tierra lo mejor posible; es decir, hacer lo que me gustara".
Com que ja m'havia atrapat, no ho vaig poder resistir quan vaig veure, novament en la mateixa prestatgeria, un altre llom que sortia seductorament. I La mujer rota em va deixar això.

-¡Tú, que siempre eres tan alegre, no te imaginas cuánto me entristecía verte angustiada! Comprendo que en ese momento me hayas tenido rabia. Pero no olvides lo que somos el uno para el otro, no vas a guardarme indefinidamente rencor.
He sonreído débilmente, se aproximó, pasó un brazo alrededor de mis hombros, me he abrazado a él y he llorado suavemente. Cálida voluptuosidad de las lágrimas resbalando sobre la mejilla. ¡Qué descanso! Es tan fastidioso detestar a alguien que se ama.
-Sé por qué te he mentido -me dijo un poco más tarde-. Porque envejezco. Sabía que decirte la verdad sería una historia; en otra época no me hubiera detenido, ahora, la sola idea de una disputa me fatiga. He tomado un atajo.
-¿Quiere decir que me mentirás cada vez más?
-No, te lo prometo. Por lo demás no veré con frecuencia a Philippe, ya no tenemos gran cosa que decirnos.
-Las disputas te fatigan: sin embargo anoche me regañaste.
-No soporto que me pongas mala cara: vale más regañarte.
Le he sonreído.
-Quizás tengas razón. Había que salir de eso.
Me ha tomado por los hombros.
-¿Hemos salido, verdaderamente salido? ¿Ya no me guardas rencor?
-Absolutamente, se acabó. Se acabó.
Se había acabado. Estábamos reconciliados. ¿Pero nos lo habíamos dicho todo?

...i tot a plena llum

A Burjassot avui s'està fent un homenatge a Guillem Agulló, i entre tots aquests actes hi ha hagut un concert de Feliu Ventura a la casa de la cultura. En Feliu, com ja sabreu els que llegiu aquest bloc, és un cantautor de Xàtiva que em té el cor robat: fa cançons precioses sobre llocs, sobre l'amor, sobre els sentiments, però sobretot fa cançons sobre la llengua, sobre el nostre país, sobre el racisme, l'horta... Les seves lletres són autèntica poesia dels fets, i segurament per això ha cantat a Marc Granell o Vicent Andrés Estellés, per exemple, i d'aquest últim ha recitat en concret un poema fantàstic, que demostra que de vegades les coses més quotidianes tenen l'encant de l'art i que no cal anar-se'n massa amunt per trobar la màgia en allò que tenim a la vora. En aquest cas, un pimentó torrat.

Amb el pimentó de l'Estellés i amb una de les cançons de Feliu que va cantar al palau sant Jordi amb en Lluís Llach, penjo aquestes paraules d'admiració després d'haver-lo escoltat, per fi, en directe.

res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.

m'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.

l'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,
eucarísticament,

me'l mire en l'aire.
de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.

cloc els ulls i me'l fot.

Vicent Andrés Estellés, Horacianes

elegía

Aquí no pasa nada,
salvo el tiempo:
irrepetible
música que resuena,
ya extinguida,
en un corazón hueco, abandonado,
que alguien toma un momento,
escucha
y tira.

Ángel González

a la recerca del planeta Mun

Brun, inventor, va viure fa dos mil anys i actualment està conservat en un frigorífic del qual despertarà d'aquí a 49.000 segles per recomençar a viure. Era encara un nen de bolquers quan va inventar una màquina per fabricar arcs de Sant Martí , que funcionava amb aigua i sabó, però que en comptes de simples bombolles feia arcs de Sant Martí de totes les mides que es podien estendre des d'una punta del cel a l'altra i servien per moltes coses, fins i tot per estendre la bugada.

Quan estudiava inventà: un aparell per fer pessigolles a les taronges, una paella per fregir gel, una balança per pesar núvols, un telèfon per parlar amb les pedres, el martell musical, etcètera.

Seria molt llarg recordar tots els seus invents. Citem només el més famós, és a dir, l'aparell per dir mentides, que funcionava amb fitxes. Per cada fitxa es podien escoltar catorze mil mentides. L'aparell contenia totes les mentides del món: les que ja havien estat dites, les que la gent estava pensant en aquell moment i totes les que podien ser inventades a continuació. Quan l'aparell va haver dit ja totes les mentides possibles, la gent es va veure obligada a dir sempre la veritat. Per això el planeta Mun és anomenat també el planeta de la veritat.

Gianni Rodari, Contes per telèfon (adaptat)

neguit

la mà callada de la nit ha omplert les celles de paraules
incòmodes, la lluna s'ha fos.
regalima la foscor de l'habitació humida una demanda
que no arriba
entre els llavis velats.
hi ha una cançó que sona a través de la finestra
i estic tractant d'endevinar de quina es tracta però
la melodia arriba a pegats.
com alguna cosa que s'ha de reparar faig
creus amb les puntes dels dits freds a les rajoles.
podries explicar-me per què marxes a les muntanyes?

mil cretins

Feia molt, molt de temps, que no llegia un recull de contes d'en Quim Monzó. L'he anat seguint de tant en tant en articles de diari, discursos a fires i entrevistes a Internet, però els últims anys li he parat poca atenció. De fet, el vaig deixar a Vuitanta-vuit contes (oh, deumeu, això és del final del segle passat!) i no l'he reprès fins ara.

Quim Monzó ha estat un escriptor molt important per mi. Recordo que el primer cop que en vaig sentir a parlar jo encara comprava llibres a la petita llibreria de barri anomenada Catalán, i penso que ell començava aleshores la seva etapa televisiva més prolífica al Persones humanes (amb el Mikimoto!).

En aquelles èpoques encara comprava pocs llibres i llegia els que em deixaven, regalaven o treia de la biblioteca. En aquest cas, vaig decidir fer un regal búmerang i comprar el primer llibre d'en Monzó. Els contes em van deixar amb molt bon sabor de boca, de fet, es tornaren un vici: els llegia ràpidament i el final tocava tant la fibra que era molt difícil no passar-se dies i nits fent rodar el cap sobre algun dels temes de què tractaven.

Em vaig enamorar de la ironia punyent i casolana d'en Monzó, el llenguatge i el reflex evident de la Barcelona on jo vivia i de les emocions i experiències dels personatges. De carn i ossos, qualsevol dels que m'envoltaven en el dia a dia, o fins i tot jo mateixa. Misèries ben reals i ben resoltes.

Vaig comprendre, doncs, que escriure contes és important. Que per què no ho comprenia? Doncs perquè m'havien ficat ben endins que novel·la-novel·la-novel·la, i aquelles minihistorietes de butxaca resultaven d'una qualitat literària abassegadora, amb l'afegit que eren en català. Contes breus en català de nota. I jo, tan contenta.

Hi ha mil històries d'en Quim Monzó que s'enganxen a la memòria i no et deixen anar. De vegades penso que, fins i tot, es converteixen en algun tipus de llegenda urbana que passa d'uns a altres, com si expliquéssim la història real d'algú a qui hem conegut o a qui hem sentit dir això o allò altre. Perquè són passatges, successos que, en realitat, tots hem viscut d'alguna manera, desastres personals, obsessions, manca d'expressió o d'assoliment d'objectius. Fracassos a dojo envoltats de quotidianitat.

En aquest llibre que he llegit ara, Mil cretins, trobem dos blocs de contes. La primera part té escrits més llargs, i la majoria giren al voltant del tema de la vellesa i la decrepitud, la revelació al fill de la malaltia o invalidesa dels pares. Són de vegades d'un humor molt cru, que evidencia un estat d'ànim de comprensió que al final no hi ha res més que l'oblit. La segona és completament diferent, però té molts punts de genialitat que a mi m'han retrobat amb algunes de les perles de llibres anteriors de l'autor, tot i que potser m'ha faltat una mica de sal.

Us el recomano perquè és molt curtet i es llegeix de seguida, però sobretot perquè et fa retrobar amb el millor Monzó, que ja es trobava a faltar, i que no ha deixat mai de ser per mi una mena de molla que m'impulsa a remenar endins i tenir ganes d'escriure, curt, però intens. Us en deixo un fragment:

"Perquè a tots aquests vells, aquests mil cretins que viuen aquí, en aquest asil, tant se'ls en dóna, ja no saben veure què és net i que no ho és. Però jo no sóc idiota, jo encara me n'adono de tot, encara que ells es pensin que no..."

Publicat per Quaderns Crema

pioggia d'aprile

malgrat l'astènia primaveral, aquests dies de llum i llum i més llum (plogui, nevi o faci vent) són fantàstics. vénen ganes de caminar molta ciutat (i ho compleixo) escoltant música de fons, de sortir al vespre quan sembla que la ciutat olora més especiada, de llevar-se al matí i fer-se un cafè amb llet més tebi mentre es va pintant de tarongetes el cel de Campanar...

per mi és una mena de renaixement de totes les coses, les que són vives i les que no (però una mateixa pot animar perquè li dóna la gana). també es vivifiquen les hormones, esclar que això ha de ser bo per a tota mena de creativitats, espirituals o carnals, i visca l'erupció.

benvenutta primavera!

quina patxoca!

A punt a punt de sortir del forn està la primera antologia de la Catosfera literària, amb textos, entre ells un de la casa, de molts i moltes blogaires i/o blocaires que de ben segur que coneixeu.

Aquí us en deixo la coberta i la contra perquè veieu que n'és de rebonic aquest llibre catosfèric en bolquers.

set

amb la consciència
de la tempesta
i els secrets
que desenterrem
d'ungles i dents
et vull
-tothora-
vull això que hem tingut
que tenim
que tindrem,
una casa,
un batec,
una arracada de núvols
que arrauleixen
els nostres dits:
som de tots dos
i somriem endins.
això que creix
és com el sucre.