un llibre de guerra sense guerra

He de dir que Quanta, quanta guerra no és l'escrit de la Mercè Rodoreda que més m'hagi agradat. Tot i que sempre m'ha cridat molt l'atenció pel títol, sobretot per la vida que a l'autora li va tocar viure, i per la vida que també van viure als meus avis (nascuts l'any 1909 i 1912). Els meus avis fa temps que ja no viuen, els vaig conèixer de petita i aleshores poques coses es pregunten perquè les coses no se saben, però de gran una ja tracta d'imaginar com pot ser de determinant una guerra als vint i escaig.

La Rodoreda, en el pròleg que fa a la novel·la, explica que ella vol fer una novel·la de guerra però sense que hi hagi guerra. I de ben segur que ho ha aconseguit. Es tracta de la història de l'adolescent Adrià Guinart, que marxa de soldat, i com després es dedica a fugir de la vida de soldat i volta per diferents llocs.

Aquest voltar amunt i avall fa que en cada capítol se'ns presentin personatges cruels, ridículs, monstruosos, tendres, bojos... però sobretot molt tristos. La tristesa sura en l'ambient de cada pàgina, el pessimisme més absolut. Llegeixes un passatge rere l'altre i t'omple d'amargor, a mi m'ofegava la sensació opriment de veure com aquells personatges eren morts en vida, com ja no quedava pràcticament ni un sol bri d'esperança en els seus actes. Immersos en obsessions personals, algunes vegades esfereïdores (he passat por i he passat fàstic llegint-lo), els personatges es queden i l'Adrià continua endavant, sense voler lligar-se a res perquè tot està podrit.

I no hi ha guerra. Som conscients que hi és, els personatges en parlen, hi ha soldats, avions, bombes, fusells, morts... Però no hi ha lluites ni bàndols. Només hi ha escenes que freguen el surrealisme, imatges desfigurades d'un poble que ha tocat fons on les plantes tracten de créixer d'una manera salvatge, on el mar roman viu, i els rius, i els arbres. Però ni tan sols la natura acompanya, la natura omnipresent crea un clima d'asfíxia i pànic i tot està voltat d'una solitud inquietant, d'una tristesa que et deixa garratibada.

Vells i velles, joves, ferits de guerra, matrimonis, amos de cases i camps, dones de fer feines, pescadors, pagesos... Persones corrents atrapades en un atipament de guerra. El recomano perquè per mi la prosa de la Rodoreda sempre és bellíssima i val la pena tastar-la, de tota manera quasi diria que si n'heu llegit poques coses, no comenceu per aquí.

Quanta, quanta guerra. Mercè Rodoreda. Club Editor

2 caminants:

JOAN CALSAPEU ha dit...

"Quanta, quanta guerra" és una novel·la que brolla d'una dràstica decepció. L'humanisme és, en aquesta novel·la, una pelleringa sangonosa; i la condició humana, un esquit obscè.
El front no hi és, cosa que és significativa, perquè en el front hi ha la noblesa de la lluita i la força de l'esperança. Però la rereguarda que recrea la Rodoreda és un infern sense pal·liatius i sense remei. És molt dur, però la Rodoreda hi toca.

elisabet ha dit...

La Rodoreda hi toca molt. M'ha agradat molt aquest símil amb la rereguarda de la batalla. Benvingut Joan!

 

passejant barcelona