mil cretins

Feia molt, molt de temps, que no llegia un recull de contes d'en Quim Monzó. L'he anat seguint de tant en tant en articles de diari, discursos a fires i entrevistes a Internet, però els últims anys li he parat poca atenció. De fet, el vaig deixar a Vuitanta-vuit contes (oh, deumeu, això és del final del segle passat!) i no l'he reprès fins ara.

Quim Monzó ha estat un escriptor molt important per mi. Recordo que el primer cop que en vaig sentir a parlar jo encara comprava llibres a la petita llibreria de barri anomenada Catalán, i penso que ell començava aleshores la seva etapa televisiva més prolífica al Persones humanes (amb el Mikimoto!).

En aquelles èpoques encara comprava pocs llibres i llegia els que em deixaven, regalaven o treia de la biblioteca. En aquest cas, vaig decidir fer un regal búmerang i comprar el primer llibre d'en Monzó. Els contes em van deixar amb molt bon sabor de boca, de fet, es tornaren un vici: els llegia ràpidament i el final tocava tant la fibra que era molt difícil no passar-se dies i nits fent rodar el cap sobre algun dels temes de què tractaven.

Em vaig enamorar de la ironia punyent i casolana d'en Monzó, el llenguatge i el reflex evident de la Barcelona on jo vivia i de les emocions i experiències dels personatges. De carn i ossos, qualsevol dels que m'envoltaven en el dia a dia, o fins i tot jo mateixa. Misèries ben reals i ben resoltes.

Vaig comprendre, doncs, que escriure contes és important. Que per què no ho comprenia? Doncs perquè m'havien ficat ben endins que novel·la-novel·la-novel·la, i aquelles minihistorietes de butxaca resultaven d'una qualitat literària abassegadora, amb l'afegit que eren en català. Contes breus en català de nota. I jo, tan contenta.

Hi ha mil històries d'en Quim Monzó que s'enganxen a la memòria i no et deixen anar. De vegades penso que, fins i tot, es converteixen en algun tipus de llegenda urbana que passa d'uns a altres, com si expliquéssim la història real d'algú a qui hem conegut o a qui hem sentit dir això o allò altre. Perquè són passatges, successos que, en realitat, tots hem viscut d'alguna manera, desastres personals, obsessions, manca d'expressió o d'assoliment d'objectius. Fracassos a dojo envoltats de quotidianitat.

En aquest llibre que he llegit ara, Mil cretins, trobem dos blocs de contes. La primera part té escrits més llargs, i la majoria giren al voltant del tema de la vellesa i la decrepitud, la revelació al fill de la malaltia o invalidesa dels pares. Són de vegades d'un humor molt cru, que evidencia un estat d'ànim de comprensió que al final no hi ha res més que l'oblit. La segona és completament diferent, però té molts punts de genialitat que a mi m'han retrobat amb algunes de les perles de llibres anteriors de l'autor, tot i que potser m'ha faltat una mica de sal.

Us el recomano perquè és molt curtet i es llegeix de seguida, però sobretot perquè et fa retrobar amb el millor Monzó, que ja es trobava a faltar, i que no ha deixat mai de ser per mi una mena de molla que m'impulsa a remenar endins i tenir ganes d'escriure, curt, però intens. Us en deixo un fragment:

"Perquè a tots aquests vells, aquests mil cretins que viuen aquí, en aquest asil, tant se'ls en dóna, ja no saben veure què és net i que no ho és. Però jo no sóc idiota, jo encara me n'adono de tot, encara que ells es pensin que no..."

Publicat per Quaderns Crema