de vegades, a l'abril, és el que passa

La Fira del Llibre de València és a punt de començar... el dia 24, després de sant Jordi (heu passejat algun cop per la ciutat comtal amb l'olor de roses i de pàgines de llibre? És el més deliciós del món), començaran als jardins de Vivers les activitats al voltant del llibre i de la lectura. Entre elles, rescato de la pàgina de l'Associació d'Editors del País Valencià que enguany es retrà homenatge (no hi ha escriptors i escriptores en llengua catalana prou rellevants a qui retre homenatge a València?) a Ana Maria Matute i Ángel González. Malgrat la meva queixa entreparentecitada, sóc molt feliç per poder anar a una lectura pública d'alguns dels poemes del magnífic Ángel, que ja coneixeu pels passeigs d'aquest bloc.

Sobre Ana Maria Matute, diré que des que vaig treballar a la biblioteca d'hispàniques que sempre he volgut llegir Primera memoria. Que per què? Doncs no sé, segueixo amb la superstició màgica d'allò que deia que els llibres et busquen i et persegueixen i al final no en pots escapar. Això de llegir llibres per obligació hauria de ser poc sovint. Una de les llibertats de les quals més he gaudit de gran ha sigut el fet de poder triar les lectures que em donés la gana, encara que fossin incoherents les unes amb les altres, encara que fossin previsibles, estranyes, comunes, estrafolàries, desconegudes, tòpiques... He fet dels meus gustos lectors un autèntic caos. Però gaudeixo com una bona golafre de la lletra que sóc.

Primera memoria va arribar, finalment, quan potser no tocava, no sempre ho encerto. Aleshores tot estava potes enlaire i la seva lectura va durar massa temps per ser un llibre no excessivament llarg. De tota manera, aquesta novel·la, una mica a l'estil d'aquella altra novel·la de guerra sense guerra de la qual parlava quan esmentava la Rodoreda, és ben feixuga i complicada de llegir de bon començament. La Matute escriu cap endins.

Que per què? Es tracta de la prosa, una prosa absorbent i molt molt molsosa, càlida, gairebé xafogosa, sensual, plena d'imatges que has d'anar desxifrant com qui va apartant amb les mans una boscúria espessa i humida que impedeix de respirar bé.

Enmig de l'ambient d'una illa (Mallorca?) d'un estat en guerra (la guerra civil espanyola, és clar), una nena de caràcter especial i món interior complex, es fa adolescent. I aquest ambient de guerra i no guerra, la família, els bàndols de la contesa, els secrets que amaguen les històries dels adults i les relacions amb altres nens de la seva edat, marcaran un pas tan important en la vida de qualsevol persona i en determinaran el que passarà després... Que passarà en la segona part de la trilogia, Los soldados lloran de noche.

Perquè aneu fent boca de tot això, deixo un fragmentet d'aquesta novel·la i un poema d'Ángel González musicat per Pedro Guerra.

Siempre recordaré aquella luz rosada, donde todo parecía sumergido en un vino maravillosamente dorado. Aunque ya no estuvieran las magnolias y se hubieran muerto las flores -excepto las rosas encarnadas tan oscuras y profundas que parecían negras, como de una sangre seca pero aún viva, estremecedora-, estaba todo el aire lleno de un aroma intenso.