de descans uns dies

La que passeja necessita un parèntesi, kit-kat, spa, sol i platja, pont de maig, artteràpia, dormir, un break... La que passeja deixa de passejar uns dies. Prendre's uns dies sabàtics és necessari: potser són hores, dies, setmanes. Evidentment que ja ho he pensat, eh?, que què faré amb tanta cosa que se'm ve al cap i que penjo al bloc com a via d'escapament personal, per compartir, per ensenyar o per exhibir. Doncs ho desaré ben doblegat al calaix de la tauleta de nit per quan torni.

No us deixo sols en el camí. Avui, mentre passejava per la fira del llibre de València (indignant la paradeta de fira petita i asfixiant on es llegien els poemes d'Ángel González) ha arribat a les meves mans, per pura casualitat, Pomelo.

Pomelo és un elefant rosa amb una trompa molt llarga que viu en un hort. En el llibre que he comprat, Pomelo es fa moltes preguntes, de la mateixa manera que ens les fem nosaltres: allò que no entenem (i que cadascú escrigui aquí el seu interrogant personal) i que condiciona el nostre humor, també li succeeix a Pomelo ("A veces, sin razón aparente, Pomelo deja todo lo que está haciendo y comienza a preguntarse cosas").

Com que una no pot deixar de creure en la màgia, quan he obert aquest llibre il·lustrat el primer que he vist ha estat el dibuix d'un elefantó molt particular, al costat d'una dent de lleó (que em perdoni la Rodoreda, però no sabia quin aspecte real tenia la flor en qüestió fins que no l'he vist a la Viquipèdia: ignoràncies de la modernor), amb cara de catàstrofe continguda, on es llegia: "De pronto, después de tanta alegría, Pomelo siente como una pizca de ganas de estar triste". I aquí era la màgia: he comprès Pomelo com si l'hagués estat buscant.

El llibre no és massa car ni massa aparatós, ben al contrari, els colors són lluents i atractius, les frases originals però properes, i la grandària és la d'un llibre de butxaca. I n'hi ha una col·lecció sencera perquè trieu quin Pomelo us escau millor.

Canviant, així de cop, dels llibres a la música, des de Granada m'arriba una cançó via mail que m'agradaria que compartíssim (gràcies, Metre). La cançó és de la banda sonora d'una pel·lícula anomenada Once, un musical romàntic que no he vist i del qual no havia sentit a parlar fins ara, però podeu investigar-lo a l'enllaç de la foto.

La cançó es titula Falling slowly i la canten en Glen Hansard i la Markéta Irglová. Reconec que feia molt de temps que no escoltava una cançó tan bonica i tan senzilla alhora. Potser, fins i tot, li podria servir de banda sonora a Pomelo en el capítol de Tristezas de huerto. Jo crec que li agradaria molt.

Doncs amb el vídeo d'aquí sota m'acomiado fins ben aviat, podeu escriure'm comentaris, o enviar-me emails o no fer absolutament res més que fer bondat, llegir molt i cantar molt a la dutxa de bon matí (que com diu la Coixet, això determina l'humor del dia, i com apunten des de L'Espolsada, si canteu Antònia Font, millor!).